"El pitjor de viure al carrer, la soledat"

Què és el més dur de viure al carrer? "La soledat", respon sense dubtar-ho Antonio López, un dels usuaris del programa de reinserció de la Fundació Arrels-Sant Ignasi de Lleida. "Això és el pitjor", assegura, però no se li acaben els adjectius per explicar el que va sentir durant els 11 anys que ha hagut de viure sense un sostre sota el qual protegir-se. "En aquell temps vaig conèixer la solitud, però també l'amargor, l'odi, la revenja, la delinqüència..." Parla en passat perquè fa dos mesos que va decidir posar el punt final a una història que es remunta als anys 90.

Va ser llavors quan aquest extremeny de naixement, que llavors vivia a Barcelona, va posar rumb a Lleida. Tenia uns 25 anys i ja feia gairebé una dècada que estava en el món de la droga. "Vaig començar a delinquir per pagar-me l'addicció i és quan conec el carrer. He dormit en un banc, en un caixer, en una obra... Això no és vida. Penses que no duraràs gaire temps viu. Després van venir els robatoris a gran escala, els atracaments...", recorda Antonio. I amb ells la presó.

Aquest veí de Lleida de 45 anys compta amb fins a 32 entrades a la presó. L'última, que ha durat cinc anys, ha sigut la que l'ha fet canviar el xip. "Tens una bena als ulls i no veus sortida per enlloc. El primer és acceptar que tens un problema", afirma. I el segon, assegura, trobar ajuda. En el seu cas, Arrels. Va sortir de la presó fa cinc mesos i fa dos va conèixer el Centre Obert de la fundació. "Estava recaient una altra vegada, però no volia delinquir. Em van ajudar i ara estic en un pis de l'entitat. Són la família que tinc", explica. Recuperar l'altra, fonamentalment la seua mare, és ara la seua motivació. "Fa 31 anys que no els veig i lluitaré per ells. No m'esperava aquesta oportunitat que m'ha donat la vida i em veig amb molta força. M'he adonat amb 45 anys de tots els trens que he perdut, però més val tard que mai, no?"