Poques hores després de rebre la primera estrella Michelin, Joel Castanyé, xef i copropietari del restaurant La Boscana de Bellvís, no acaba de creure-s’ho. «Estem desbordats. És un col·lapse, molt bonic, però col·lapse», reconeixia ahir en una entrevista. I és que el reconeixement li arriba només dos anys després d’obrir el restaurant en aquesta finca de la comarca del Pla d’Urgell, que funcionava des de fa set anys per a celebracions. El seu èxit es basa en un equip de setze persones, un espai gastronòmic de vuit taules i una cuina tradicional i d’avantguarda.
Sorprès encara per tenir ja la primera estrella Michelin?
No esperava que pogués arribar tan ràpid. Sabia que estàvem fent les coses bé, hi havia bones vibracions, però això és massa. Això sí, m’ha donat molta tranquil·litat, perquè feia dos anys que estava donant-ho tot, sense gairebé ni un dia de festa, i ha estat com un alliberament. Un punt i seguit.
Content, això sí…
Molt content! Especialment per la meua mare i pels meus germans. Fa trenta anys que treballem, des que vam obrir el Resquitx, i sóc molt feliç per ells i per l’equip. Molts nuvis que han celebrat aquí el seu casament ens estan trucant per felicitar-nos.
Es noten ja els efectes de ser un restaurant amb estrella Michelin?
El telèfon no ha parat de sonar. Tenim ja reserves per al gener, febrer i març i molts dies ja estan plens. És cert que som un restaurant de només vuit taules, però entre setmana és difícil omplir-les i ja tenim alguns dies complets. En només dos hores després de saber-se la notícia es van confirmar vint reserves. I avui –per ahir– ja en van una quarantena.
Què creu que ha seduït del seu restaurant als inspectors d’aquesta guia?
L’espai en el qual ens trobem és molt bonic. Són només vuit taules, però estan molt ben cuidades i la cuina té sabor. Cuidem molt el servei, tenim un bon sommelier i la sala és amable i atenta.
Què aportarà el reconeixement al restaurant?
Ajudarà a disfrutar més. Quan les coses van bé, tot és més fàcil. L’èxit porta a l’èxit.
Aconseguir una estrella Michelin és difícil, però diuen que és complicat mantenir-se…
És difícil arribar-hi, mantenir-s’hi no ho sé, perquè no havia tingut mai una estrella. Però com que ens agrada, la mimarem tot el possible. Estic enamorat del meu ofici, em fico al llit i em desperto pensant-hi.
Tenir una estrella Michelin és tocar sostre?
No! El que ens agradaria és tenir taules plenes sovint per aconseguir un equip consolidat i poder acostar-nos a la perfecció.
Un dos estrelles són paraules majors, suposo…
Són paraules majors. És una cosa molt difícil només a l’abast de poques persones, i més a Espanya, on hi ha molt nivell.
L’estrella és també un premi per a la gastronomia lleidatana?
És una bona notícia. Estic molt content per Lleida, perquè és un èxit per a la província.
