Empat cantat

Diuen que dos no es barallen quan un no vol. Així que imaginin-se quin tipus de baralla hi pot haver quan cap dels dos contendents no desitja entrar en la batalla. Doncs això és el que va passar al Nou Pepico Amat d’Elda. Eldenc i Lleida (0-0) van tenir tanta por de perdre que van donar per bo, ja des del començament, l’empat inicial. Sense arribar a la desqualificació boxística, per falta de combativitat, que tampoc no és això, sí que els dos van preferir arriscar el mínim. Per al Lleida és el tercer empat consecutiu sense gols, dins d’una ratxa de 6 jornades sense perdre.

El primer temps va ser infumable. L’Eldenc, que hauria superat el Lleida a la taula en cas de victòria, va tenir la pilota però sense punch. De fet, sols va fer sensació de perill en una fluixíssima rematada d’Araujo (40′) que Crespo va parar sense problemes. El Lleida en va tenir tres. Dos vaselines molt desviades d’Urko Arroyo (13′) i de Colinas (32′) després de dos errors monumentals a la sortida de Marcano, molt insegur tot el partit. La tercera va ser per a Óscar Vega, que no va saber resoldre una bona contra (14′) més que amb un tret massa creuat.

A la segona meitat el Lleida va semblar animar-se i va tenir una mica més d’arribada, però les ocasions van ser locals. Un contrasentit, com les contínues pèrdues de pilota, passades errònies i jugades sense sentit. Carlitos (49′) ho va provar però la seua rematada se’n va anar al córner i Juanje (50′) va rematar de cap a fora un segon córner contra el Lleida. Després van arribar les dos jugades que va protestar Idiakez, encara que no es pot parlar de gol anul·lat perquè les accions -una altra cosa és parlar d’error arbitral- ja estaven invalidades per l’auxiliar amb el banderí aixecat abans de les rematades d’Ekhi (63′) i Colinas (60′). Passaven els minuts i davant del desgrat del públic local, que va omplir més de l’habitual les grades del camp alacantí, l’Eldenc tampoc no va arriscar gaire. Més aviat gens. El tècnic local, en roda de premsa, va acceptar que li diguessin «cagón» perquè considerava el Lleida del seu amic Idiakez, amistat que els ve de la seua coincidència al Ciutat de Múrcia, un gran de la categoria. Únicament va veure la porteria de Crespo a partir de l’entrada de Piquero, a mitja hora del final. Va ser l’únic que va tenir una mica de lucidesa ofensiva entre tanta atzagaiada. Va tenir la seua primera ocasió al minut 83, amb una rematada des de dins de l’àrea que se’n va anar alta i sobretot, una altra a boca de canó, ja en l’afegit, que Iván Crespo, de manera provindencial, va rebutjar a córner evitant el pitjor. El Lleida, que va acabar jugant igual que fa set dies, amb Molo de davanter centre, sols va disposar d’una bona ocasió. Va ser un u contra u de Julen Colinas (65′) que va rematar al cos de Marcano i una rematada ben intencionada de Diego Suárez (84′), en l’única acció en què va donar senyals de vida i que va acabar al cos de Gotor. Molt poca cosa.