El refranyer sempre savi assegura que dos no es barallen si un no ho vol. Així, imaginin-se què passa si són els dos els que prefereixen no fer-se mal. Doncs això és el que va passar al Camp Nou de Reus en un partit en què hi havia motius per reclamar l’import de la localitat al veure que, des de bon principi, els dos equips donaven per bo l’empat inicial.
Desconeixem els comptes que deu haver fet el Reus –sorprèn donar per bo l’empat quan podien atrapar el líder Vila-real després de la derrota davant del Barça B, allà ells, que és el seu problema—, però el Lleida necessitava amb urgència els tres punts, després de tres partits sense guanyar (Alcoià, Vila-real i Llosetí) i, a més, sense marcar ni un sol gol. Doncs bé. Corregit i augmentat. Un altre empat a zero que complica i molt la carrera cap al play-off, fins al punt que partits, sempre complicats això sí però no decisius, com són els següents davant del Barça B, Eldenc i les Balears, s’han convertit ara també en altres finals en les quals el Lleida es jugarà el futur amb el llast afegit d’una plantilla emprenyada per l’impagament de nòmines per part del club.
I és que a més a Reus el Lleida es va quedar amb la porteria a zero, això sí, però sense rematar ni una sola vegada entre els tres pals. El Reus tampoc s’hi va mirar gaire en aquest sentit però almenys va tenir una gran ocasió. Va ser al minut 23 de partit. Edgar Hernández va habilitar amb el taló una pilota a l’àrea petita del Lleida perquè Alex Colorado, sempre hipermotivat davant dels blaus, rematés a boca de canó i Iván Crespo, una vegada més providencial, rebutgés amb el peu la pilota a córner. I res més. Absolutament res més, molta lluita en el centre del camp. Quatre rematades desviades del Lleida i cap de clara. Un gol invalidat al Reus per clar fora de joc i un penal reclamat en cada àrea, i a més al mateix minut, que va deixar descontents uns i altres per l’arbitratge del valencià Navarro Collados, que viatja al furgó de cua del rànquing dels àrbitres de Segona B.
La resta del partit va tenir l’emoció lògica de l’enfrontament entre dos aspirants al play-off però amb molt centrecampisme i poc risc en les respectives àrees, en les quals les defenses van imposar la seua llei.
El Reus va donar per bo no perdre a l’espera de millors ocasions per consolidar el play-off i el Lleida, com diem, segueix la seua mala ratxa a domicili (només tres victòries: Sabadell, Llevant i Cornellà) que diuen molt poc a favor d’un equip que teòricament aspira a lluitar per l’ascens.
Molt hauran de millorar els d’Imanol Idiakez si volen acceptar aquesta condició de favorits perquè, vist això, cal fer-ho, però ja, abans que, igual que la passada temporada, sigui massa tard.
