«Una fita a la meua producció». Així de clar va qualificar ahir Josep Vallverdú el seu últim llibre, el poemari Argila (Pagès Editors), amb prou feines un centenar de pàgines en les quals l’escriptor lleidatà s’expressa vivament: «Ja no és l’escriptor, és la persona Josep Vallverdú la que parla, la que es despulla, la que es confessa», va assegurar. El llibre, que compta amb pròleg del professor de la Universitat de Lleida Albert Turull, està dividit en tres parts: «La primera, la més curta, està dedicada a la infància i la família; la tercera, amb una dotzena de poemes, parla dels amors, el primer, la pèrdua de la persona, l’aparició del segon amor…; i el centre del llibre és el pes de la vida, l’home davant de l’univers, la vida, la mort, la incògnita perenne». Vallverdú va recordar que la seua dilatada i prolífica carrera bibliogràfica va començar amb la narrativa juvenil i que «a partir dels últims quinze anys han arribat el que jo defineixo com a llibres del jo, memòries, dietaris, autobiografies…, i ara la poesia, amb uns poemes que no són l’expressió d’una emoció sinó el contrari: representen l’emoció d’una expressió, part d’una emoció que m’arrossega cap al poema.» «Ara, amb la proximitat de la mort, l’experiència de l’edat i d’un escriptor tot terreny que ha conreat tots els gèneres, un sent més la necessitat d’obrir-se, confessar-se, dir la veritat», va assegurar l’escriptor, a punt de complir 91 anys. Això sí, en plena forma perquè va revelar que ja té una nova novel·la enllestida per publicar, encara sense títol, ambientada en l’època de l’epipaleolític, amb les peripècies d’un grup d’humans que vivien prop de rius i llacs amb què l’autor intenta explicar el naixement dels sentiments des dels instints.
