Bé està el que bé s’acaba, encara que sigui a costa de molt sofriment, massa, i d’estar més a prop de l’empat, i fins i tot de la derrota, que del triomf. Però aquesta vegada al Lleida va baixar Déu a veure’l, o potser va ser la constatació que Imanol Idiakez també pot presumir de flor, i va acabar sumant tres punts d’or en un, una vegada més, buit Camp d’Esports, davant d’un Espanyol B (1-0) superior però que va patir del mateix mal que l’Esportiu: una increible falta de definició. Però en el Lleida encara va ser pitjor. El gol que va decidir el partit va arribar en el minut 82 en un penal de Robert a Colinas. Però és que fins a aquell moment l’únic bagatge, estadísticament parlant, dels locals, era una rematada per sobre del travesser a càrrec de Vega (17’) i un altre, també alt, d’Ekhi (79’). Després sí, després Rubén es va lluir en una bona rematada de Diego Suárez (89’) en un bon servei de Doncel, que sempre que surt al camp s’inventa alguna cosa positiva. En canvi l’Espanyol B, amb un pressionant 4-4-2, va arribar més i millor que el Lleida, sobretot a la segona meitat, en què va anar descaradament pel partit al veure la ineficàcia ofensiva del Lleida, amb Vega i Urko Arroyo desapareguts, Marc Martínez i Albístegui a mercè del rival i Colinas més preocupat de demanar una falta rere una altra que de rematar encara que, al final, aconseguís el premi a la seua insistència amb un penal buscat a Robert. L’Espanyol B la va tenir a les botes de Dalmau (58’), que no va aconseguir batre Crespo amb tot a favor. El meta lleidatà es va lluir a tret de Robert (61’) i sobretot en una duríssima rematada d’Entrena (65’) a boca de canó, a la qual va respondre amb una mà providencial. I encara va tenir una última oportunitat al final de l’afegit en una falta lateral de Rufo (94’) que Gual, desmarcat, va rematar al lateral de la xarxa.
Idiakez gairebé té un infart a la banqueta. Curiós el doble enfrontament de Lleida i Espanyol B aquesta temporada. En el partit que obria la Lliga a la Ciutat Esportiva Dani Jarque, els d’Idiakez van jugar més i millor, van tenir més la pilota i millors ocasions, però van acabar perdent. Ara, al Camp d’Esports la pilota i el joc els va posar el filial espanyolista, i també les ocasions més clares, però el triomf va acabar del costat local. Amb molta sort, sí, però també pel fet que mai va perdre la fe que la victòria era possible. I, el que són les coses, el gol el va acabar marcant un jugador qüestionat per la grada i amb jornades apartat de la titularitat. Però, en aquesta ocasió, Diego Suárez va demostrar tenir la fortalesa mental i l’enteresa necessària per assumir la responsabilitat de llançar el penal, a vuit minuts del final.
No li va tremolar la cama i va marcar un gol que, a banda d’enfortir l’autoestima, val el seu pes en or de cara a aquesta segona volta.
