La capital de l’Urgell va acollir l’únic concert de presentació del nou disc de Manel a les terres de Lleida, Jo competeixo, quart disc de la seva carrera, arribat amb canvi de rumb i tendència a l’electrònica.
Puntuals, el quartet barceloní va sortir a l’escenari completament despullat. Sense pancartes, sense vestimentes per a l’ocasió, sense escarafalls, sense ni tan sols el bombo retolat. Texans i camiseta. Només enfundats amb les seves guitarres, ara ja elèctriques i el sintonitzador de Martí Maymó com a novetat presidint el front de batalla. ‘Les cosines‘ van obrir el concert de gairebé dues hores amb una guitarra saturada que feia presagiar que seria un concert contundent. No ho va ser del tot per una sonorització a la baixa, que en certs moments atorgava massa amplada de banda a la veu de Guillem Gisbert i deixava a segona fila les bases musicals que potser en algun moment quedaven justes, car el grup ha augmentat en instrumentalitzat però no en efectius.
Explicada l’anècdota de Gisbert, que va recordar que a Tàrrega van pujar per primer cop a un escenari, als voltants del 2007, van seguir presentant els temes del darrer disc. Els van tocar tots, a excepció d»Avança vianant’, mentre hi anaven calçant temes anteriors, sobretot de l’Atletes, com ‘Ai Yoko‘, ‘Quin dia feia, amics‘ o un dels millors temes del grup, ‘Mort d’un heroi romàntic‘. Amb ‘BBVA‘ i ‘Arriba l’alba a Sant Petersburg‘ van arribar els moments de catarsi, coincidint sempre amb les quatre veus damunt l’escenari a mode de cànon i les guitarres en distorsió. De l’anterior, ‘Benvolgut‘ i ‘Boomerang‘ van despertar la cridòria dels assistents a la plaça dels Àlbers targarina.
Per acabar el primer set, es van llençar amb ‘Sabotatge‘, senzill del darrer disc, la més enèrgica, la Rampell del darrer treball.
Després de la parada de reflexió, van seguir amb un d’aquells temes de culte, calcats a la perfecció al directe, ‘Jo competeixo‘, 8 minuts d’anades i vingudes, pujades i baixades, rap inclòs, versant sobre la competitivitat i l’èxit, avantsala de ‘La serotonina‘, de ritmes llatins.
No hi va haver ‘Al mar‘, gest de valentia del grup, metàfora de la mirada cap al futur i trencament amb l’obstinació d’haver de tocar els èxits del passat. Al seu lloc, ‘Teresa Rampell‘ va fer moure, amb coreografia improvisada inclosa, els assistents, que aquest cop sí que es van posar de genolls.
Manel segueix competint. El grup revelació del 2008 competeix.
