Municipis amb centrals hidroelèctriques de Lleida han començat a organitzar-se per reclamar que les instal·lacions que ara són de propietat privada passin a ser públiques a partir del 2023. Aquesta és la data en què expirarà la primera de les concessions estatals que permeten a les companyies fer servir l’aigua dels rius lleidatans per generar electricitat. Mitja dotzena més hauran caducat una dècada després, el 2033 (vegeu el desglossament). La normativa estableix que, passat el període atorgat a cada central, aquestes han de revertir a l’Estat. Per la seua part, els municipis esperen obtenir compensacions.
La reversió de les centrals hidroelèctriques a mans públiques una vegada expiren les concessions forma part de la legislació espanyola des de fa dècades, si bé el Govern no l’ha aplicat fins a dates recents. La central de Pueyo de Jaca (Osca) és la primera la propietat de la qual va assumir l’Estat el 2013. La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) l’explota des d’aleshores, mentre que els ajuntaments de la zona, Panticosa i Hoz de Jaca, reben 4.100 MWh anuals a preu de cost, uns 9,24 euros per MWh impostos inclosos.
En aquest sentit, la CHE va corroborar que unes altres vuit centrals estan en procés de reversió, vuit a Aragó i dos a la Rioja. Ajuntaments lleidatans, agrupats en la Federació d’Associacions i Municipis amb Centrals Hidroelèctriques i Embassaments (Femembalses), volen sumar les dels seus municipis quan caduquin les concessions a empreses privades. La seua reclamació de compensacions es basa en les cessions i expropiacions de terra i aigua que van fer possibles preses i embassaments, així com l’impacte de les infraestructures elèctriques a cada localitat.
Fonts de Femembalses van subratllar la necessitat de vetllar perquè aquestes reversions es facin efectives. Juntament amb el cas de Pueyo de Jaca, en tenen present un altre de completament oposat: el de la central de Lafortunada, a Osca. Encara que la seua concessió va expirar el 2007, l’Estat va arxivar el mes de gener passat l’expedient per quedar-se-la, després d’haver esgotat els terminis sense dictar una resolució que la reclami. Ara per ara, segueix en mans de la concessionària, Endesa, a l’espera que el ministeri d’Agricultura reobri el procés.
S’hi suma el fet que la normativa espanyola (des de la llei d’Aigües al pla hidrològic de l’Ebre) preveuen la possibilitat de prorrogar concessions fins a un màxim de 75 anys, si el promotor du a terme millores ambientals o d’eficiència energètica. Aquest és el cas de nombroses centrals de propietat privada de Lleida, on la producció d’energia hidroelèctrica es remunta a més d’un segle d’història sense que cap hagi passat encara a mans públiques.
Així, doncs, fonts de Femembalses van apuntar que, davant de peticions de pròrrogues, examinaran cas per cas quines són les millores que planteja el promotor i si la inversió justifica allargar les concessions. En cas contrari, s’hi oposaran i hi presentaran al·legacions. Mentrestant, i a l’espera que la primera expiri d’aquí a set anys, busquen altres millores per als municipis amb embassaments (vegeu el desglossament).
Una altra normativa vigent des de fa anys, però que amb prou feines es comença a aplicar, és la que reserva part de l’energia generada per les centrals hidroelèctriques a l’Estat perquè la faci servir en benefici del territori on s’ha produït. La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) va obrir fa més d’un any la pugna per obtenir aquesta producció de les companyies elèctriques, encara que això ha obert un altre front per a l’Administració: davant d’una norma que parla únicament de “territori”, qui s’ha de beneficiar d’aquesta energia?
Fins ara, la CHE ha plantejat la possibilitat d’utilitzar-la per rebaixar la factura elèctrica dels bombatges per a regadius. Tanmateix, existeixen altres propostes, com la de col·lectius que demanen aplicar els quilowatts/hora entregats a l’Estat en benefici d’aquelles persones en situació de pobresa.
S’hi afegeix Femembalses, que proposa que aquesta producció elèctrica reverteixi en els municipis que acullen centrals, embassaments i línies d’alta tensió, majoritàriament al Pirineu, com a compensació per l’impacte d’aquestes infraestructures.
