Aquest dimarts s’escau el Dia Mundial de la Poesia. Es tracta d’ una disciplina que al segle XX ha donat el salt de ser escrita i publicada, a ser penjada també als museus. Hi ha una poesia experimental que ha esdevingut visual i plàstica. Cada vegada són més els museus del món que incorporen a les seves sales poetes visuals. Quan toca il·lustrar el Surrealisme o l’Art Conceptual sempre hi ha exemples dels grans noms d’aquesta disciplina.
Museus particulars de poesia experimental en són menys. Eugen Gomringer, que és el pare de la poesia concreta, va crear un Museu d’Art Concret i Poesia Experimental a la ciutat alemanya d’Ingolstadt. A França, a la ciutat de Blois, existeix un Musée de l’Objet, que aplega aquesta tradició surreal dels objectes trobats i manipulats, i a Espanya va obrir al poble andalús de Peñarroya un centre de poesia experimental.
Lleida compta, però, amb el més antic centre dedicat a la Poesia Experimental, reconegut arreu, que dimarts lluirà amb llum pròpia, els edificis agramuntins de Lo Pardal. Viladot va bastir aquests espais amb els seus recursos personals, conscient que obria una Casa de la Poesia Visual. S’ha conservat talment com ell la va ordenar i no només és una espai dedicat a la seva obra, sinó que apareixen els referents de Marcel Duchamp, Leandre Cristòfol, veritables referents del mètode de triar objectes i canviar-los de sentit.
Dimarts, la Casa de la Poesia Visual viladotiana obre una mostra dedicada als artistes que formen part de la col·lecció de la Fundació, majoritàriament poetes visuals, que palesen les maneres diverses de crear sota l’òptica poètica. D’entre aquests autors inclosos, no podia faltar Josep Iglesias del Marquet, un dels pares de la poesia visual catalana, juntament amb Viladot i Joan Brossa. D’Iglesias s’exposa una obra que aquest envia a Viladot felicitant-lo per haver publicat Temps d’estrena, té un caire pictòric, però és un testimoni de la recerca dels poetes quan volen fugir de la pura plàstica. A més d’Iglesias del Marquet hi ha obres de poetes visuals de la generació següent, especialment J.M. Calleja, amb un poema d’homenatge a Viladot, de Bartomeu Ferrando, amb un altre d’homenatge a l’Iglesias del Marquet, i de Xavier Canals, aquest amb una gran A també d’ homenatge viladotià.
Comparteix aquest estol de poetes nostrat Santi Pau, que va protagonitzar la generació conceptual i els seus vincles amb la poesia experimental. Figuren, també, quatre obres de Fina Miralles, artista ja conceptual que va mantenir uns vincles molt específics amb Agramunt, i que va realitzar moltes accions, entre les quals un baptisme a la font de la Muga Caula que Marcel Duchamp va tenir com a referència per la seva obra, i que ens mostra com les accions poètiques són també poesia.
Clou aquest cicle generacional David Ymbernon i Jordi Badiella, aquest amb una obra que va apassionar Viladot. No tota l’obra és exclusiva de poetes visuals, també hi ha artistes que han col·laborat en experiències textuals, com el mateix Josep Guinovart, Joan Pere Viladecans, i Carme Riera, que té tres obres grans en aquests edificis poètics.
Finalment hi ha edicions de bibliòfil, que és una tasca on sempre s’han expressats els poetes visuals, i el testimoni de Václav Havel, qui fou el primer president de la República Txeca, i que en la seva joventut va ser un excel·lent poeta visual. Abans de morir va participar en l’edició al català del seu famós llibre Anticodi a Agramunt.
Viladot riurà, sorneguer com era, en veure que el seu projecte, isolat llavors, pren cada vegada més proximitat amb l’acceptació de la poesia com una disciplina també visual.
