Pollastre ecològic de l’Alt Urgell servit a domicili a la resta de Catalunya. És la manera en què un ramader d’Ansovell (Cava), Guillem Campreciós, busca clients per a la seua explotació més enllà dels límits de la comarca, on la majoria de la gent, explica, “ja té qui els serveixi un pollastre”. Així, col·loca el seu producte entre “particulars, mercats, comerços especialitzats, cooperatives de consumidors i restaurants”. Cada setmana es desplaça a Barcelona per fer el repartiment.
“És un dels inconvenients d’intentar guanyar-te la vida en una zona poc poblada”, explica. “T’has de donar a conèixer”. No obstant, “la meua família i jo ens resistim a deixar la nostra vida a la muntanya”. Campreciós, a més, explica que moltes vegades és a l’entorn rural on més es desacredita el producte ecològic, de manera que considera “vital” vendre a les grans ciutats. La gestió del seu bestiar avícola li suposa una dificultat afegida. “No pots sacrificar-los a qualsevol escorxador, ha de tenir certificació especial per a bestiar ecològic. El de Berga és el que ens queda més a prop”, lamenta l’empresari, que explica que “només amb el combustible” ja se li’n va una part important dels recursos. Campreciós tanmateix, confia que l’explotació continuï creixent. “Si la normativa dicta que cada pollastre ha de tenir una superfície mínima durant la fase d’engreix, nosaltres li’n donem tres o quatre vegades més”, assegura. La seua explotació produeix uns 300 pollastres al mes, malgrat que el seu objectiu és arribar a 500. La granja, d’altra banda, podria elevar la producció fins a vorejar els mil exemplars mensuals. A més, no descarta incorporar la cria i engreix de guatlles.
La part positiva, segons Campreciós, és el preu que es paga per la carn de pollastre criat gairebé en llibertat. “Pot arribar a ser el triple”, diu, del que es paga per la carn d’un altre animal criat amb desenes de milers exemplars, subratlla.
Una altra dificultat amb què ha hagut de torejar l’explotació és la fauna salvatge, que fins fa mesos patia baixes per atacs de guineus i petites aus carronyeres. La solució ha sigut un gos de l’Institut Pirinenc del Gos de Muntanya dels Pirineus. El gos “viu amb els pollastres i els vigila”.
