El Lleida va encadenar ahir la cinquena jornada sense perdre a la Lliga i el quart partit sense encaixar un gol -tres a la Lliga i un a la Copa-, a l’empatar (0-0) davant d’un dels equips grans del grup, l’Alcoià, que, com els lleidatans, només ha perdut un partit en les sis jornades disputades. Però tots aquests arguments, sens dubte positius, no van impedir que l’afició xiulés l’equip d’Imanol Idiakez, sobretot a les acaballes del partit, quan tots dos contendents ja donaven el punt per bo. El segon empat consecutiu sense gols al Camp d’Esports, de nou davant d’un rival alacantí, no va entusiasmar una grada que espera més d’aquest Lleida però que, abans que res, porta malament l’avorriment.
D’un duel entre aspirants al play-off, d’un enfrontament entre un Lleida i un Alcoià, es pot esperar més futbol. I ahir el tedi va sobrevolar l’estadi i l’espectacle esperat va tenir molt de costellada i molt poc d’obra entretinguda. Una ocasió clara per a cada equip i dos tristes rematades més per banda són un pobre bagatge. I, esclar, el públic es va avorrir i va xiular sense valorar que, en una lliga, tots els punts són d’or.
Tanmateix, quan el Lleida ven ambició i humilitat en els seus projectes, termes que tiren cap a l’oxímoron; quan el club proposa una gran festa a final de temporada; quan es canvia un entrenador que suma dos play-offs per un altre que va eliminar en un d’aquests perquè el joc serà més espectacular, l’afició s’apunta a l’ambició i sol oblidar la humilitat. I ni el Lleida té el pressupost més alt, ni pot aspirar als jugadors que més es cotitzen ni té una abundant massa social.
Assegura Idiakez que, en aquesta categoria, solen decidir-se els partits pels petits detalls. I té raó. Lleida i Alcoià es van aplicar a fer bé el que més valor té a Segona B, la solidesa defensiva. I en això van obtenir tots dos equips un excel·lent. En el cas del Lleida són ja quatre partits sense rebre gols i l’equip amb prou feines mostra fissures darrere.
La lectura positiva d’això és que un equip sempre creix des de l’eficàcia defensiva. Els detalls en atac són ja una altra cosa. El Lleida va poder sentenciar el partit en dos d’aquests. Quan Albístegui va obligar a lluir-se al porter visitant, que va enviar a córner la seua rematada en el minut 61. I, sobretot, al 68. Julen Colinas va rebre una bona passada, va controlar la pilota, va superar els seus marcadors i va entrar a l’àrea encarant Marc Martínez, però davant de la seua sortida va enviar la pilota fora amb tot a favor.
Aquests són els detalls que fan que no es guanyi un partit. La resta, l’esforç dels jugadors, l’ordre tàctic, la disposició sobre el terreny de joc, el Lleida ho va fer bé. I en l’últim minut va poder marcar l’Alcoià amb una rematada de cap d’Óscar López que Crespo va salvar al mateix escaire amb una gran estirada. Aquests són els detalls que eviten que es perdi un partit. No obstant, els detalls, en ocasions, no diverteixen.
