Xavier Baró, oda a les 'estrelles solitàries'

El folk a Catalunya té molts noms, però pocs tenen una trajectòria tan dilatada i reconeguda com la de Xavier Baró, que acaba de guanyar el Premi Enderrock de la crítica al millor disc de folk. Parlem amb el músic i trobador d’Almacelles, que presenta ‘Allau d’estrelles solitàries’ un EP monogràfic amb sis cançons directes a l’ànima i que retraten el món convuls d’avui. Baró dóna veu als que ho han perdut tot i denúncia els drames socials que ha causat el poder econòmic.

- ‘Allau d’estrelles solitàries’ és un disc amb lletres marcadament socials. És un retrat de la societat actual?
- És un reflex del que la societat actual, que anteposa el poder econòmic i polític als drets fonamentals, al treball digne, a la cultura, a l’ensenyament o a la sanitat, fa amb la gent. Un estat que castiga la pobresa amb embargaments i atur no em mereix cap respecte.

- Perquè has volgut cantar a aquests temes?
- Perquè ningú no ho fa. Tots els que tenen el privilegi de fer sentir la seva veu, han callat. La cançó popular ha sigut la portaveu dels humils i el desfavorits; està compromesa amb la persona, perquè surt del poble, i el poble sempre ha estat enfrontat amb el poder; per sobreviure, ha hagut de treballar per ell, dependre’n per a no morir-se de gana i sofrir els seus abusos. “Allau d’Estrelles Solitàries” podria haver sorgit d’un vers d’Atahualpa Yupanki que diu “y son pa mi los agravios que le hagan al paisanaje”.

- Hi trobem un Xavier Baró més solemne, més dur?
- En tot cas un Xavier Baró cantant enmig de la devastació.

- Però amb una sonoritat diferent...
- Més o menys la sonoritat és la que sempre he utilitzat, amb noves idees i nous colors, com la incorporació de l’arpa o el kazoo.

- La cançó Daus Negres condensa totes les desgràcies dels que ho han perdut tot.
- Sí. És una cançó escrita escoltant el relat d’una d’aquestes persones. Jo només li he posat música. Paral·lelament al relat cru d’una situació de pèrdua i impotència, hi ha l’eterna pregunta: “Què fa el cel amb nosaltres?”  

- Qui és el Nen d’Hiroshima?
- És un poema del poeta turc Nazim Hikmet, considerat el poeta més gran del segle XX en llengua turca, que fou musicat per Pete Seeger i adaptada al català per Ramon Casajoana, que també la va gravar el 1968. El poema dóna veu a un nen de 7 anys que va morir a Hiroshima, i és un al·legat descarnat contra la guerra, la violència, l’assassinat en nom de banderes o religions.

- La cançó que porta el nom del disc, Allau d’estrelles solitàries, parles de records de temps passats i d’esperança del futur.
- No és només un record. És un altre relat realista d’una persona real que vaig conèixer, que ho havia perdut tot i, a més, tocava la guitarra flamenca abans de perdre un braç en un accident laboral. L’esperança d’un món millor, just, on pobresa i riquesa estan equilibrades, on puguem viure lliures i en pau, ells l’han empresonada i l’han deixada a pa i aigua.

- A pa i aigua...
- Anem cap a un neo-feudalisme del tipus “gran empresa”. Arribarà un moment en que el diner no podrà generar més riquesa de la que hi ha, la societat s’anirà fracturant cada cop més i s’establiran dos bàndols marcadament diferenciats: poder i gent. La política anirà perdent la poca credibilitat que li queda i viurem en una mena de supervivència primària orwelliana. La petita cultura serà el que ens protegirà de la decadència moral.

- T’han donat el premi Enderrock al Millor disc de Folc cantat en català. Com el reps?
- Satisfet del treball fet i de que el valorin a nivell de país. Et fa sentir que ets a dins.

- Com veus el panorama musical de les terres de Lleida?
- A Lleida tenim la millor música d’autor sorgida a Catalunya en els darrers anys. Renaldo & Clara, Lo pardal roquer, El fill del mestre, Meritxell Gené. Però no hi ha ambient musical, manquen llocs on fer concerts de petit format, petits clubs, tan a Lleida ciutat com a comarques, que farien que la gent se sentis més a prop nostre i nosaltres de la gent. Ha mancat també un suport més fort per part de les institucions, tenir-nos com els representants de la música popular de Ponent.

- Com la descriuries?
- La música d’aquí té una forta personalitat local que ens identifica i que ens fa diferents a la resta. S’ha de pensar localment i actuar globalment, i és el que fem.   

- El 24 de gener presentes el treball al Cafè del Teatre de Lleida. Què hi veurem?
- L’espectacle es diu “Allau d’Estrelles Solitàries Show Ambulant”. Juntament amb unes projeccions d’imatges romàntiques, hi ha la música, el contrast lluminós dins del món fosc. A l’escenari som dos músics, jo i Josep-Maria Ribelles, que toca l’arpa.

- Un desig pel 2015
- Que tothom sigui feliç.