Aina Balasch, o com la música i el teatre ens fan millors persones
Temps aproximat de lectura:
Fa tot just 24 anys, l'Aina Balasch va nèixer, tal com ella diu, al "petit i acollidor” poble d'Albesa, on va créixer i viure-hi fins als 18 anys. Amb majoria d'edat, va marxar a estudiar Art Dramàtic i Cant a Barcelona, on hi resideix actualment. Li agrada i la fa feliç el “run run” de la ciutat comtal, la sensació de no parar en tot el dia. Tot i així, segueix adorant el seu poble, “el meu raconet on refugiar-me, on refugiar-se on el so dels ocells t’alegra el dia, la contaminació s’assembla més a l’olor de granja que de cotxe, on els camps omplen de verd els paisatges, on la primavera es vesteix de rosa i blanc, i on anant pels carrer percebs un tracte molt més proper de la gent.
La seva passió per la música neix de forma curiosa, nodrint-se de diferents moments vitals. Recorda els llargs viatges amb cotxe amb els seus pares i la seva germana, durant els quals sovint sonava “Don’t go breaking my heart” d’Elton John i s’imaginava posant-se a la pell de la Kiki Dee, “i amb molt d’entusiasme cantava i molestava al personal”. D’altra banda, l’Aina posa en valor la figura dels seus dos “meravellosos padrins, músics als quals sempre he admirat” i, per tant, podem deduir que ho porta a la sang. “Qui em coneix s’ha cansat de sentir que sense la música seria la meitat de feliç del que ho soc ara”. Li agrada imaginar-se la vida com una banda sonora que l’acompanya en aquesta muntanya russa.
Parlem d'una persona molt eclèctica en tots els sentits, a qui li agrada compaginar el ritme frenètic de Barcelona amb la tranquil·litat de les terres lleidatanes. El mateix li passa amb la música. Per exemple, li agrada gaudir-la, ja sigui rock, el “Nessun Dorma” de Pavarotti -un himne que canta com si no hi hagués un demà- o, fins i tot, “ballant amb el meu tiet David ‘el Vals de las Mariposas’”. El seu estil musical i ritme de vida van de la mà i la fan adoptar tot aquest rebombori i “remix” de cançons. En aquest sentit, viu intensament tant les coses bones com les dolentes, tot i que ens diu que sovint li costa trobar el terme mig. Dedica el seu temps lliure a dibuixar, a agafar la guitarra i crear, gaudir de sèries i pelis a “Netflix” i “HBO”, a estar amb la família i amb la parella. Ara que s’apropa l’estiu, li agrada anar a la platja, sobretot, per fer una bona cervesa amb les amigues i amics, amb el desig que “això que no ens falti mai”.
En definitiva, la música és el seu “modus vivendi”, la seua salvació, la que l’ajuda a expressar-se més fàcilment. Hi ha certs episodis de la seva vida que sols sabria definir amb música, “ja que és un còctel d’emocions ficades en una melodia i una lletra, si és que en porta”. La necessitat d’expressar-se a través de la música és el que l’ha portat a estimar-la i a voler dedicar-s’hi. Es manté en constant aprenentatge, "perquè la intensitat té coses molt positives, però també pot causar l’efecte contrari”. “Suposo que el fet de voler ser actriu des de ben petita hi té quelcom a veure”, diu l’Aina. En ocasions, poder jugar a fer que tens qualsevol professió i ser qualsevol tipus de personatge, és meravellós
El seu gust musical no podria ser més divers... Abarca tot tipus de géneres i no es limita a gaudir d’un únic estil, sinó que gaudeix de moltes cançons, de tot tipus d'artistes i colors. Tot i així, ens confessa que és fan de grans veus com Aretha Franklin, Tina Turner, Dolly Parton, entre altres. També ens parlar de ritmes, com el de “Dancing on the Ceiling” de Lionel Richie, “I wanna dance with somebody” de Whitney Houston, de “la serotonina” dels Manel o el “In the night” de Oques Grasses, i de lletres que la tele-transporten, com les de Bon Iver, Jorge Drexler o IZAL. De fet, si xafardegem les seves llistes de reproducció, veurem que no hi poden faltar la rumba, els fados, una mica de música electrònica ni, sobretot, els mítics “No hay tregua” ni “Dolores se llamaba Lola”. No es pot quedar amb un únic estil musical, però sempre trobarem un tema permanent a la seva llista de Spotify on s’hi recopilen les més reproduïdes, el “Layla – Acoustic; Live at MTV Unplugged” d’Eric Clapton.
La música no és l’única companya de vida de l’Aina, sinó que aquesta ha anat sempre agafada de la mà del teatre. “Quan cantes, has de saber què dius, per què ho dius i quin és el sentiment que et porta a cantar-ho, i això t’ho ensenya el teatre”. Aquest any l’hem pogut veure actuant amb “Khâlid, l’heroi cosmològic” d’Helena Gràcia a la Sala Atrium de Barcelona, una obra que parla de la Khâlid, una nena que, enmig d’una guerra, lluita per no perdre la innocència. “Sóc molt feliç de formar part d’aquest projecte, ja que realment el text és brillant, la història és preciosa i al mateix temps molt dura”. A tot això s’hi suma el gran equip involucrat en aquesta obra. La pinya i l'estima entre unes i altres “fa que la feina s’acabi transformant en un regal”.
Amb els seus referents passa el mateix, i és que en té tants que no pot decantar-se exclusivament per un o una. Tot hi suma, fins i tot alguns músics de carrer que s’ha trobat durant aquest 24 anys han arribat a cridar-li l’atenció. Amb el teatre és diferent, perquè han anat apareixen al llarg dels seus estudis superiors d’Art Dramàtic. Quan l’Aina tenia 6 anys ja era feliç actuant. Tant era així que el càstig recurrent i principal dels seus pares no era privar-la de veure la tele, sinó quedar-se sense anar a l’Aula de teatre els divendres. Actualment, ens destaca com a referents la Clara Segura, en Lluís Homar, Pablo Derqui, Carmen Machi, Meryl Streep, Tom Hanks o el col·lectiu artístic VVAA, entre molts i moltes altres.
En els últims anys, hem pogut gaudir de les facetes musicals i interpretatives de l’Aina a diversos pobles i ciutats de Catalunya, sobretot en algun que altre racó de Barcelona. En el terreny musical està força contenta, ja que el boca - orella funciona i nota diferència d’un any a un altre, amb l’esperança que l’afluència no afluixi. “La música és el camí en el que veig una mica més de llum, sembla ser que a la societat hi ha més lloc que amb altres arts. En canvi, el teatre és un territori més complicat, “ens hem de buscar la vida i crear coses des de zero, cosa que m’encanta”. “Moure els projectes i la dificultat que els agafin diferents sales de teatre, junt amb el fet que no està gens ben pagat fins que no tens un “nom”, sovint porta a la desesperació”, diu l’Aina. Tot i així, ella té molt clar que no deixarà de lluitar per fer-s'hi un lloc.
Aquest afany per seguir prosperant en móns tant competitius i saturats com són els de la música i el teatre, porta l’Aina a seguir emprenent nous projectes. Parlem concretament de 3 iniciatives: dos de teatre, sobre les quals encara no en pot desvetllar res, i un de musical, més íntim. Aquest últim suposa un un gran repte per ella, i és que, poc a poc, va escrivint les seves pròpies cançons amb l’objectiu que algun dia vegin la llum en format CD. És un pla que li infón molt respecte, perquè “no deixa de significar que em ‘despullo’ com a Aina davant la resta i mostrar-te tal i com ets”, tal com dèiem unes línies més amunt, a través de la música. No passa el mateix quan actua, ja que allí “en canvi, ho faig com a personatge, i hi ha una gran diferència”.
Per l’Aina, la felicitat és sentir-se lliure i, per aconseguir-ho, ha de cuidar molt el present, l’ara, perquè “lligar-se al passat o al futur et condiciona”. Per ella, ser feliç vol dir saber estar trist, saber estar enfadat, saber tenir por i, per damunt de tot, saber somriure i estar alegre. Per ella, tot això passa per estar bé amb una mateixa i considera que és la clau de la felicitat. En aquest sentit, li agrada la gent empàtica, amb personalitat i amb sentit de l’humor. L’entusiasme és el valor que més present té al seu dia a dia. La seva feina requereix molta il·lusió i moltes hores de treball. “Mai no podria cantar ni actuar sense motivació”.
No està segura ni vol saber com s’hi veurà d’aquí a deu anys. Li agrada pensar en el present o en un futur pròxim, en els nous projectes que té en ment. Tot i així, té molt clar quin desig demana al futur al bufar les espelmes del pastís, i no és altra cosa que poder viure de les seves grans passions: el teatre i de la música.
Posem punt i final a aquestes línies fent referència a una cita de la pel·lícula Amelie, una de les preferides de l’Aina. I és que, tal com diu Hipòlit, l’escriptor fracassat del film, “la vida no és més que un interminable assaig d’una obra que mai serà estrenada”.
