La presència de Bellpuig aquest cap de setmana al 50è Congrés de la Flama del Canigó a Arenys de Mar pren una rellevància especial pel paper pioner que la vila va tenir en la difusió de la Flama del Canigó a la demarcació de Lleida.
L’any 1974, en ple franquisme, i amb una clara consciència de la importància de preservar la cultura i la llengua catalana, un grup de joves de Bellpuig va contactar amb el col·lectiu TIC (Tradicions i Costums) de Barcelona, entitat encarregada de gestionar la Flama. Aquests joves, reunits sota el nom de ‘La Fontana’, van decidir assumir el repte de portar aquesta tradició a la vila.
Fruit d’aquell compromís, l’any 1975 la Flama del Canigó arribava per primera vegada a Bellpuig i a les Terres de Ponent. En aquell moment, la Flama era portada en avioneta des de Perpinyà fins a Reus, on era recollida pel grup de Bellpuig per portar-la fins al municipi.
Aquest fet va convertir Bellpuig en un dels municipis pioners en la difusió de la Flama a l’oest del territori català i en un referent dins el mapa d’aquesta tradició. Cal recordar que el 1991, Bellpuig va acollir el 9è Congrés de la Flama.
Un llegat de Resistència i Identitat
Per commemorar actes com el dels joves de Bellpuig, anualment s’organitza el Congrés de la Flama del Canigó, una trobada emblemàtica que reuneix entitats, voluntaris i persones compromeses amb la llengua, la cultura i les tradicions dels Països Catalans. L’Ajuntament de Bellpuig assegura que «la participació dels membres del CIM (Centre Excursionista) en aquest 50è Congrés representa un reconeixement i una continuïtat d’aquest llegat històric, així com el compromís de Bellpuig amb la defensa i promoció de la cultura popular catalana».
En aquest sentit, el CIM explica en la seva pàgina web que «la Flama del Canigó a Bellpuig no és només un esdeveniment anual, és una declaració d’intencions. En un context on la llengua i la cultura catalanes segueixen en disputa, aquest gest senzill d’encendre un foc amb una flama que ve del Canigó esdevé un acte de resistència, de germanor i d’amor a una terra que no es resigna a perdre la seva veu».
