Borja Comenge: "Sóc un mestre del fracàs"

• Dius molt tranquil·lament que eres molt dolent com a jugador

L’esport no enganya. L'esport social o t’agrada o no t’agrada. I l’esport de rendiment, o guanyes o no guanyes i llavors, és fàcil veure el nivell que tens. Sempre hi ha gent que viu en una bombolla, però és difícil no veure el teu nivell perquè estàs en constant avaluació competint contra algú o contra tu mateix.

• I tan fàcil és assumir-ho?

Depèn. A mi em va ajudar que m’agradés entrenar a assumir que la carrera com a jugador calia deixar-la al més aviat possible. La gent que li agrada molt jugar a bàsquet i només es veu jugant, els hi deu resultar més dur. En el meu cas, m’hagués agradat molt ser jugador professional, i també és cert que ara seria millor entrenador si hagués arribat a ser professional perquè tot i que crec que no és imprescindible, ajuda. De tota manera, jo sempre he estat ben rodejat: els meus pares em van ajduar a veure que era dolent, els meus amics també em posaven a puesto, perquè molts jugaven millor que jo. Llavors, quan estàs ben rodejat i t’ajuden a acceptar i a veure les teves virtuts i les teves mancances, no és uan qüestió només individual.

• A què jugaves quan eres petit?

Sóc el gran de tres germans. La meva mare tenia l’obsessió que aprenguéssim a nedar i ens va obligar a anar al Club Natació Lleida. Quan dic obligat, vull dir obligat. Als matins hi anàvem abans d’anar a classe, a les 6.20 del matí obligatòriament. A la tarda, ens deixava escollir. En el meu cas, vaig triar el bàsquet. El meu germà mitjà sí que va allargar la seva carrera com a nedador i ha guanyat premis. El petit, va preferir el futbol.

Jo he tontejat amb molts esports, però sobretot em vaig centrar en el bàsquet i la natació. I ara, faig tenis. M’agrada molt tot i que vaig a jugar poquet però m’evadeix i treu el pitjor de mi. Com a entrenador, dirigint l'equip i als partits, no protesto massa, intento trobar un equilibri. Però el tenis em permet treure el pitjor.

• Rotllo McEnroe?

Potser no sóc tant de cridar, però m’enfado amb mi mateix i com que vaig amb el meu germà fins i tot ens podem insultar. Tot i que després, amb una cervesa ho arreglem tot.

• I altres coses que no siguin esport, jugaves?

Sempre dic que sóc un mestre del fracàs. Vaig apuntar-me a escacs perquè el mestre era fantàstic i si ens hagués fet classes de col·leccionar papallones, hagués col·leccionat papallones. Després també vaig anar al conservatori a aprendre música. Guitarra, piano, solfeig... però vaig veure que no era lo meu. Igual que jugar a bàsquet. He fet un munt de coses. També he començat idiomes. Me n’he sortit amb l’anglès però no amb d'altres. En el que realment he sigut capaç de continuar és amb els esports.

• Vols continuar sent entrenador o hi ha una altra cosa que voldries fer de gran?

A mi, entrenar m’agrada. Quan ho he pogut fer a nivell professional, és perfecte. Però per exemple, fa tres anys, quan em van destituir del Bàsquet Manresa, vaig estar 10 mesos entrenant un equip de mini bàsquet mixte de nens i nenes d'11 anys al Club Basquet Pardinyes. Em sentia molt realitzat. No dóna per viure, però a nivell personal, m’omple. Crec que seré sempre entrenador. Vull pensar que puc aportar algo a nens i nenes, perquè se'm dóna bé la didactica. No m’importa el nivell, el que m’importa és la millora dels jugadors. Si no puc entrenar a nivell professional, doncs ho faré a un altre nivell, però ho faré sempre.

D'altra banda, puc donar classes. No m’importaria treballar a una escola, per exemple. Estic obert a tot el que estigui lligat amb l’ensenyament.

• També fas de coach a la vida?

No massa. Com a entrenador m’agrada gestionar el grup a partir del que l’equip tècnic marca. Jo penso que un equip de bàsquet ha d’estar liderat pel cost tècnic a diferència d'altres entrenadors que prefereixen l’autogestió del propi vestidor. Però en la meva vida, no sóc tan intervencionista. Sóc de parlar poc, de deixar-me portar. Suposo que estic molt ben rodejat de gent que té millors idees que jo. En la feina lidero, parlo molt, sóc molt pesat, vull que sàpiguin el que penso. En canvi, a la vida no em considero massa líder. Quant menys parlo, millor. Estic ben rodejat i sóc molt feliç així.

• Ho dius molt convençut, ets molt feliç?

Porto molt temps sent feliç. Sempre hi ha coses que ens fan patir a la vida. Hi ha moments en què toca més remar que gaudir. Però a banda d'això, sóc molt feliç. Sóc una persona molt afortunda. I ara tinc el plus de ser pare debutant, així que encara més.

• Quina és la recepta?

Intentar ser una persona normal i estar ben rodejat. Jo sóc molt familiar, al meu temps d’oci m’agrada estar en família i m’agrada la meva família. Jo crec que amb aquests mínims acceptables un es pot considerar feliç.

• En què ets especialista?

Intento no molestar massa a la gent i que no em molestin a mi. Sóc molt exigent en això. Com que intento trobar les meves eines per a que no ho facin, jo també ho intento.

• Què és el que et molesta

Que no em respectin, que no respectin els meus espais, els meus moments íntims, la meva iteimitat i que no respectin als meus.

• Obligaràas al teu fill Martí a jugar a algun esport?

Lo de nedar sí que ho agafaré de ma mare i el portaré a que aprengui a nedar de petit. Però ma mare ho va portar a l’extrem, perquè d’aprendre a nedar a obligar-te a anar cada dia fins als 17 anys, hi ha marge. Ma mare és una extremista de la natació. (riu)

Ell ja trobarà el seu camí, és el que tots els pares diem, però també crec que faré que almenys provi i conegui els valors de l’esport, tant col·lectiu com indifivual. Com a mínim que ho senti de mi. El seu tiet també ha estat professional de la natació i jo he viscut molts anys d’un esport col·lectiu i espero que pugui allargar la meva carrera per a que ell també visqui aquesta realitat. A casa se’n parla molt de bàsquet. Més que practicar un esport concret, voldria que aprengués aquests valors de sacrifici, de superació, d'auotexigència que porta un esport individual com és la natació, per exemple. Però també els valors dels esports col·lectius de companyerisme, del que significa la rivalitat i lal competitivitat, el que significa guanyar i perdre, que no sempre guanyar és una victòria i no sempre perdre és una derrota. Jo penso que tot això és molt saludable i que no només l’esport ho ensenya, però amb l’esport seguir que s’aprén.

• Creus que actualment l’esport està transmeten realment aquests valors?

El que sí que sé és que a mi sí. Als altres no ho sé. L’esport per si mateix no és dolent. Sé d’entrenadors que intenten transmetre valors i clubs que també ho fan. L’esport per si mateix només té coses bones. Després, tot dependrà de l'actitud amb què ho afrontis i també de com et rodegis. Al meu fill intentaré ajudar-lo a que entengui l’esport així. Estant al seu costat tant en la victòria com en la derrota.

• I aquests valors també els tens en compte a l’hora d’entrenar?

Sí. Sé que la meva feina depén deles victories i les derrotes en un alt perentatge. A mi el club no m’ha fitxat per inculcar valors sinó per intentar que l’equip guanyi. Però sempre he pensat que no tot és guanyar o perdre. Ara tenim plantilles molt joves, de les més joves de la categoria. Com més jove ets, més difícil és fer reflexions. Hi ha més tendència a viure les victòries amb molta passió. I cal gestionar bé que això no afecti a la confianá individual o als dubtes col·lectius quan perdem i al revès també, que no pensin que tot és molt fàcil quan guanyem.

Sempre he pensat que no tot és guanyar o perdre. També compta com jugues, com t’esforces, com planteges els partits, com avances en el dia a dia, la regularitat, la constància...

• Si no fossis esportista, què series?

Jo no tinc cap talent. Em fa molta enveja la gent que té talent amb la música. També m’agrada molt el teatre. Hi ha gent que te talent innat per expressar-se. La gent que te qualitats innates en aquests aspectes em meravellen. Ho admiro molt des de la meva realitat en què jo no tinc cap talent d'aquest tipus.

• No has continuat amb el piano o la guitarra?

Sóc un negat. Vaig insistir perquè el que sí que sóc és persistent, però en el meu cas, ni així.

• De tota manera, la música sí que t'agrada. Quina banda sonora et poses?

M’agrada tot. No tinc una cançó preferida. No faig com altres entrenadors que escolten una cançó concreta abans dels partits. Però hi ha grups que t’acompanyen en determinades etapes. Ara sento molt Love Of Lesbian o Roberto Inniesta. Alaska sempre la porto al cotxe, perquè sempre m'ha agradat.

• No ets supersticiós, llavors?

Gens. Zero. Prou dificultats tenim com per haver-te de preocupar d’això!

• Si fossis un superheroi, quin superpoder voldries tenir?

El meu superheroi preferit és el superman. Així que si pogués triar, escolliria poder volar i tenir molta força. Així trauria a passejar el Martí volant. Amb la força no sé què en faria, però segur que estaria més tranquil davant d’alguns problemes quotidians.

• Com t'acomiades?

No tinc un comiat sempre igual. No sóc gens de formalitats.

Bé, doncs sigui comiat formal o informal, que sigui esportiu, això que no falti, Borja.