Carles Teixidó: "Me n'orgulleixo de dir que no tinc estudis universitaris, l'important són altres coses"

• No hi ha molta gent que faci el que fas tu

A Lleida, no. A Catalunya, n’hi ha una desena.

A Barcelona, em vaig especialitzar en escultura treballada amb motlles. Amb les dues especialitats, he acabat abarcant moltes possibilitats. Me n’adono que molts altres tallers obren i tanquen. La crisi de la construcció va afectar molt als tallers que només feien maquetes per arquitectes. Sense projectes de construcció, no calen maquetes. Per sort, jo també tenia la part més artística, que sempre m’havia tirat molt. La treballava en paral·lel. I ara, a més de maquetisme, també faig museografia. He tingut la sort de poder diversificar les meves feines. Fa dos anys que no faig cap maqueta de promotora immobiliària. Però no les trobo a faltar. M’agraden molt més les maquetes per a museus, són més emocionants que els blocs de pisos. (Riu)

• Quan parles de rèpliques, de què estem parlant?

Hi ha objectes determinats que no es poden exposar perquè són molt delicats i, per exemple, la llum els pot fer malbé. Llavors, se’n fan rèpliques per poder-les mostrar.

• És més habitual sentir parlar de les còpies dels quadres que d’objectes, no?

De vegades, en les rèpliques, entrem en conflicte amb la restauració. Jo no faig restauració i tinc molt respecte per la feina que fan: van molt més enllà, perquè no busquen només que la peça estigui bonica, sinó que investiguen el perquè està en aquell estat, quina és la causa del seu deteriorament i llavors decideix com es pot aturar, com s’ha de fer el mateniment i fins a quin punt cal fer una reconstrucció estètica i com es fa si és que cal fer-la. Jo no. A mi em donen un collaret d’or i la rèplica la puc fer amb resina, banyada d’or i envellida, per exemple. Només d’agafar-lo ja notaries la diferència pel pes. Però amb una il·luminació correcta i amb una explicació, en què normalment posa que és una rèplica, fa la funció d’exposició d’aquell objecte.

• Això té una part molt més artística

Sí, però no invento. La peça ha de ser igual. Entra la part d’escultura i de motllo però és una part molt tècnica. T’has de cenyir a reproduir el material i la forma. Aquest aspecte de la feina m’agrada molt i potser no hi ha tanta gent que el desenvolupi. És molt especial. La dificultat potser rau en què la gent sàpiga que això es pot fer. De vegades, ho voldrien fer però no saben per on començar a buscar i opten, per exemple, per posar una fotografia de la peça original.

• Tot es pot copiar?

Si hi ha diners i temps, sí. (Riu) És més important que hi hagi temps que no pas diners. Perquè molts cops et demanen rèpliques amb terminis molt curts perquè hi ha una inauguració i no es pot fer perquè és impossible arribar. Primer cal investigar com fer-ho. No és tan fàcil.

• Quina és la peça que més t’ha costat?

Va haver una peça que va ser un veritable repte. Vaig saber que ho havien intentat diverses vegades però que no se n’havien sortit. Era fer una rèplica del collaret de la Valleta del Valero, del Museu de Lleida. Era tota una trena quadrada en forma d’espiga sense fils. Era molt difícil i me’l van demanar per exposar-lo al Centre d’Interpretació de l’or del Segre, a Balaguer, perquè part de l’or utilitzat per fer-lo es veu que el van treure d’allí. Finalment, vaig aconseguir fer-la! (Riu) El fet de saber que altres ho havien intentat i no se n’havien sortit em va generar encara més interés. I va ser bonic perquè no tenien clar que es pogués arribar a fer.

• També serveix per valorar l’obra original i la capacitat artística de qui la va fer

Sí. Tot i que en ocasions no és que sigui difícil fer-ho, sinó que com que es feia amb tècniques que ja no s’utilitzen, costen d’identificar. La trena del collaret la van fer amb una tècnica determinada i em va costar molt trobar-la. A través d’una gent de Madrid que es dediquen a fer trenes de cuir vaig trobar la solució: els hi vaig enviar el fil per a que me la fessin, però era tan delicat que no se’n sortien. Al final, em van explicar els passos i ho vaig fer jo amb les seves instruccions. No són coses impossibles, però cal localitzar les persones que puguin portar-te a saber com fer-ho.

• T’agrada aprendre

I tant! Però com dèiem: demana temps.

• I interès. Hi ha gent que es rendiria al segon intent fracassat, tu ets perseverant

Sí, molt. Quan una cosa m’interessa, busco el temps i acostumo a fer-la. Més tard o més d’hora, la faig. També és molt important saber crear un bon equip. Anar a buscar la gent que sap fer bé una cosa i implicar-la en el projecte. És indispensable saber trobar aquesta gent.

• Quan eres petit, què t’imaginaves que series de gran?

El de sempre, el que pensa tothom: astronauta.

• No tothom s’imagina d’astronauta

(Riu) Volia alguna cosa glamurosa. Jugador de futbol no perquè mai m’ha agradat el futbol. Però m’atreia ser famós.

• I ara no et sents glamurós?

No! Ni el nom del taller porta el meu nom. No busco la fama que imaginava quan era petit.

• Quin va ser el camí per passar de voler ser astronauta famós a maquetista d’arquitectura?

Des de petit, m’agradaven les manualitats, el dibuix, tenia molts soldadets i el que més m’agradava era fer l’entorn, el diorama. Els arbres, les casetes, les ruïnes… Se’m donava bé el dibuix tècnic i la visió tridimensional de l’espai, així que els meus professors em van encarar cap a l’arquitectura i finalment, amb els meus pares, vam trobar els estudis de maquetisme.

• I tu també ho veies clar?

Sí, m’hi sentia còmode. Eren uns estudis que ningú coneixia, però m’agradava la idea.

• Tot et porta a haver d’explorar sempre

Sí, són feines que són difícils de trobar i encara s’estan tornant més complicades. A l’escola on jo estudiava, vam començar set alumnes i vam acabar quatre. Sempre passa el mateix amb Arts i Oficis; la gent que no sap ben bé què fer, acaba fent això perquè és fàcil d’entrar-hi, no demanen una nota molt alta i no cal demostrar res especial. El problema dels estudis artístics és que has de ser molt constant i hi has de dedicar molt d’esforç. També cal aprendre tècnica, sobretot en el cas de maquetisme d’arquitectura: cal fer plànols, una cúpula és una cúpula i una columna dòrica és una columna dòrica.

• I una trena sense fils quadrada…

Ha de ser una trena sense fils quadrada. (Riu) Ara es veu que aquesta especialitat, que només s’estudia a l’escola de la Llotja de Barcelona, s’aguanta d’un fil perquè molt poca gent la fa.

• Deies que hi ha gent que acaba fent Arts i Oficis perquè demanen poca nota. Vol dir que se li dona poca importància?

Sí. En general, si dius que has estudiat Arts i Oficis, sona a que vas entrar allà perquè tenies poca nota o perquè no podies entrar en una carrera “més important”. I és cert que hi ha gent que està allà perquè no saben què fer, però els estudis són vàlids igualment. A mi m’és igual que no se li doni importància. De fet, jo sempre dic amb orgull que no tinc estudis universitaris. El meu camí no passava per la universitat.

• Per què t’agrada dir-ho?

Perquè em fa sentir diferent i perquè així la gent també veu que et pots guanyar la vida amb aquests estudis. És una manera de reivindicar que potser s’ha de donar més valor als estudis no universitaris. No tothom ha de fer una carrera. I més quan el que busques no passa per la universitat. Però estem en aquest món en què si no tens una llicenciatura i dos màsters sembla que no podràs seguir el ritme de la societat i et quedaràs enrere. I no és veritat. Per això, està bé poder dir que no he anat a la universitat i és perquè no he volgut, no perquè no pogués entrar en cap carrera. I també he tirat endavant.

• I ets feliç?

Sí. He trobat l’equilibri. Tot i que la part econòmica pesa molt i que la família algú tingui una feina estable, ajuda. Va ser això el que ens va empènyer a muntar un taller propi a Bellpuig. Si no hagués estat per la meva dona, no m’hi hagués decidit.

• S’ha de ser perseverant, meticulós i valent, doncs

Jo no sé si sóc valent o és perquè tinc algú que m’ha empès a fer-ho amb l’estabilitat necessària. També cal ser realista. Si no et pots guanyar la vida amb la feina que fas, cal ser-ne conscient, potser cal buscar una altra cosa. O pots obrir nous camps de treball. Jo ja he decidit que no n’obriré més, tot i que m’agradin.

• De fet, també fas gegants i capgrossos

Sí, i aquest és un nou món que fins que no controles, és complicat.

• Aquí sí que desenvolupes més la teva part artística

Sí, tot i que quan t’encarreguen un retrat t’has de cenyir al que et demanen.

• Com una caricatura amb volum

Sí, però no demanen tant que exageri els trets com que sigui fidel a les fotos que em passen.

• Però els capgrossos ja són exagerats!

Com a mínim han de ser riallers per tal que qui els porta tingui un espai per mirar. Però els que em demanen són bastant sèrios. No sé què passa, però em deuen veure com un tio sèrio i em demanen coses clàssiques. Fins i tot un cop em van demanar un capgròs boig i quan el vaig modelar em van dir que potser era massa boig, que potser espantava als nens. I el vaig haver de tornar a fer. No trobo el client que em digui que vol un gegant o un capgros en què pugui exagerar tot el que vulgui. I n’hi ha, de capgrossos exagerats!

• Des d’aquí fem una crida a clients valents. Et feien por els capgrossos quan eres petit?

No tinc massa record que em fessin por. També és cert que jo no he estat mai en una colla gegantera, ni he aixecat un gegant ni he fet ballar un capgròs.

• Però ara estàs permetent que algú ho faci

Sí, i intento posar-me al seu lloc vigilant molt el que faig. Que tinguin un bon equilibri, que siguin agradables d’aixecar, que no se te’n vagin. I si és un capgròs, que ventili una mica, que tingui la boca prou grossa… Un que vaig fer amb la boca massa tancada perquè també m’ho demanaven així, em vaig adonar que llavors ni tan sols cabia la mà per poder-se rascar. I ja m’han semblat sempre molt claustrofòbics.

• Estàs descobrint aquest món

Totalment. Ara he fet la meva primera bèstia de foc i també només de ficar els punts de foc, te n’adones que si només en fiques un, gira. Se n’han de posar dos com a mínim.

• Hi ha més gent que fa aquesta feina?

Sí! Més que no pas maquetistes. I ara, hi ha generacions joves que estan obrint tallers per fer imatgeria festiva.

• En què ets especialista, la gent que et coneix, per què compta amb tu?

Perquè m’implico molt en els projectes. Quan en contracta un client, he d’entendre perquè ho fa. Té un problema i compta amb mi per solucionar-ho. Intento que aquella part del problema que té el client assumir-la jo i fer-li arribar les solucions. La gent té molta pressió, no pot estar vivint també els problemes que hauria de solucionar jo. Per això els hi evito i aquesta pressió me la carrego jo. De gent que faci la feina bé n’hi ha més, però penso que jo el que intento és evitar maldecaps.

• A la feina i a la resta de la vida?

No me n’he adonat, però suposo que sí. Jo soluciono problemes.

• Si no et dediquessis a fer el que fas, com t’imagines?

No m’imagino.

• No hi ha res que t’apassioni igual?

Sempre m’ha fet gràcia poder volar, pot ser per aquell somni infantil de ser astronauta. Però més per la sensació que per la voluntat de dedicar-m’hi.

• Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries per salvar el món?

Que en el termini d’una hora, pogués fer feliç una altra persona.

• Amb un termini i tot!

(Riu) Sí, clar, sempre ha d’haver un termini, si no, no estàs resolent bé les coses. D’aquesta manera, si trobés com la gent podria ser feliç i ho aconseguís, segur que el món funcionaria molt millor.

• I en què creus que consisteix aquesta felicitat que tothom busquem?

Crec que és trobar l’equilibri entre fer el que t’agrada i el que necessites per viure. Que no et sàpiga greu que et soni el despertador cada matí.

• Com t’agradaria passar a la història?

Sempre dic que si quan et mors la gent diu que és una llàstima, ja n’hi ha prou. Que la gent amb la que estàs se sentin bé amb tu i els hi aportis alguna cosa.

• No creus que passis a la història com la única persona que ha aconseguit fer una rèplica del collaret de la Valleta del Valero?

(Riu) No… ni tampoc com a astronauta.

• Com t’acomiades de la gent?

Fins aviat. Sóc molt introvertit. Jo puc estar treballant dos hores al taller amb algú i estar en silenci. Sembla que incomoda, perquè de vegades la gent parla per no estar en silenci, però a mi no em fa res. No necessito estar envoltat de gent o estar explicant mil anècdotes. Sóc més d’escoltar que de parlar.

Llavors, per acomiadar-me no dic gaire cosa. Potser sí que repeteixo molt “estem en contacte”, perquè no saps mai quan les coses et poden portar a fer equip amb algú altre.