Català-Roca, el sol dels artistes

A Joan Miró no li agradava gens que el fotografiessin mentre treballava. De fet, no ho suportava. Almenys, així ho testifiquen experts que el van conèixer. Hi havia una excepció. La de Francesc Català-Roca (Valls, 1922 – Barcelona, 1998). Una exposició de les seues fotografies de retrats pot veure’s fins a l’1 de juny al Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, complementada amb una altra mostra sobre imatges d’arquitectura a la seu lleidatana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. El fotògraf tenia obertes a qualsevol hora les portes al taller de l’escultor, pintor i ceramista l’obra del qual reflecteix de forma magistral el seu interès per la psicologia i pel seu país. Segons va confessar en diverses ocasions el mateix Català-Roca, el motiu del seu feeling era molt simple: es mantenia llargues hores en silenci, observant Miró des de la distància, fotografiant-lo sense que se n’adonés, de tan absort com estava amb la seua feina. Això va propiciar una relació personal i professional d’amistat que va durar més de 30 anys i que li va permetre fotografiar l’home en els seus moments més íntims i personals i l’artista embrancat en la seua creació.

De fet, l’exposició al Morera mostra precisament això, la primera imatge de Miró que va prendre Català-Roca en un viatge que van fer amb un amic comú. En la instantània agafa la balda de la porta de la Catedral de Tarragona. Un home relaxat, feliç, somrient com podria ser qualsevol turista que passegés per la ciutat. No va ser l’únic que va captar en la seua essència. Va aconseguir fer el mateix amb Salvador Dalí. Res d’histrionismes. A l’exposició del Morera, el geni empordanès apareix clavant profundament els ulls a la càmera. Només els bigotis delaten la seua excentricitat. De fet aquesta imatge va ser captada mentre estaven reunits un grup d’amics al taller del pintor. Conversaven, reien, arreglaven el món. Però en aquell moment no pintava. La seua musa, Gala, entrava amb freqüència a vigilar que estigués treballant i ell es girava amb la mateixa assiduïtat per controlar que no el descobrís en fals. Precisament això és el que capta l’objectiu del fotògraf: l’indomable Dalí tement (en el bon sentit de la paraula) Gala. Aquests són els moments que pretenia immortalitzar Català-Roca. Una imatge en la qual tots els elements diguessin algunaa i que, amb tan sols observar-la, l’espectador pogués intuir el personatge (fos o no conegut, això era el menys important). De fet, ho reflecteixen clarament les imatges, cedides pel COAC, que il·lustren aquestes pàgines i els originals de les quals poden veure’s al Morera. I és que l’artista busca a l’interior dels fotografiats. A les imatges apareix també una joveníssima Chunga desafiadora davant de la càmera. La seua ombra, dibuixada a la porta, tanmateix, podria ser la d’una jove adolescent mirant a terra plena de dubtes. I entre ells, el lleidatà Manuel Viola, dandi com pocs a l’època. Precisament, la imatge va ser presa arran d’una entrevista publicada el setembre del 1953 al setmanari Revista, en què parlava sobre el seu art i la seua estada a París.

Cada imatge és única, però el que sí que deixen clar és el seu particular ús de la llum, mai no la va voler artificial, sempre la buscava natural i en el moment òptim perfecte. Com ell deia i recorda el fotògraf Pedro Madueño al catàleg de l’exposició: «De sol, només n’hi ha un.» Sens dubte, ell va ser l’astre dels personatges que va fotografiar.