Cheikh Saad: "És ingenu pensar que existeix el futbol net"

• Quins records tens de quan eres petit? A què jugaves?

Jugàvem molt a futbol. Molt. Moltíssim. (Riu) Ens passàvem tot el dia al Clot de les Granotes fes fred o calor. Sempre havia de venir a buscar-me mon pare per avisar-me per dinar o per anar a casa a sopar o a dormir. Aquells moments són indescriptibles.

• D'allà ve la teva afició al futbol.

D'aquells moments i de mon pare, perquè ell també va jugar a futbol, igual que el meu tiet. A la meva família gairebé és tradició. (Riu) Han jugat amb la selecció mauritana. I llavors, em donaven molt suport per a que jo jugués. A banda, tots els meus amics jugaven aquí al Balàfia i vam decidir apuntar-m'hi.

• És com un camí natural, no podia ser d'una altra manera, no?

(Riu) Sí, des de ben petit. Sense obsessionar-me tampoc. Jo anava fent i m'ha portat fins aquí. Tinc molts amics que també hi jugaven i la vida ha anat per un altre costat.

• T'imagines que no haguessis estat futbolista? Què hauries sigut?

A vegades ho he pensat però no se m'acut! (Riu) És que jo només veia pilotes de futbol, era com una obsessió; volia jugar a Segona B, al Camp d'Esports i com que ho he anat fent, no he tingut temps de pensar en si hi havia altres opcions.

• Ja has aconseguit el que volies, has jugat al Lleida. Dones per bona la teva trajectòria?

Per bona bona, no. Normal. Podria haver estat millor. Quan tenia 18 anys ja vaig signar pel Lleida. Vaig arribar molt ràpid. M'hagués agradat estar a Tercera amb algun equip d'aquí prop i anar creixent com a jugador i quan fos més madur, començar a Segona B. Quan arribes a aquesta categoria ja no t'ensenyen res, t'has d'espabilar sol. I per això, dic que m'hagués agradat arribar una mica més tard. Amb 18 anys ja cobrava molts diners i així, qualsevol pensa que ja ho té tot. No li dones massa tombs a les coses. Per això, quan em pregunten nens més petits, els hi dic sempre que no tinguin pressa per arribar, perquè si no, et pots bloquejar i pots donar-te per satisfet quan el que has de fer és continuar.

• T'ha passat això? T'has bloquejat algun cop?

Sí. Hi ha hagut moments que sí. Estava pel futbol, però tenia el cap a altres llocs, vas amb els amics cap aquí i cap allà i ja estava a Segona B. Com els jugadors que comencen amb el Barça molt joves. Què queda per davant si ja estàs al millor equip del món? Per això, és millor anar a poc a poc i quan siguis madur, arribar a assolir els reptes. De tota manera, jo estic molt satisfet amb el que he arribat a fer. He jugat molt a fora, he estat dos anys a Letònia, on vaig jugar prèvies de Champions. Estic content. Podria haver sigut més? Sí. Però estic molt satisfet.

• Ja dones la trajectòria per tancada?

No. Estic cansat perquè jugo des dels 14 anys. I sempre futbol, futbol, futbol. I mira que m'agrada, però arriba un moment en què ja no vols ni mirar un partit a la tele. I quan surts amb els amics, també em parlen de futbol. I jo vull parlar d'altres coses! (Riu) Fa uns mesos vaig estar molt agobiat. Estava tan cansat de tot això... Però ara torno a estar motivat amb l'EFAC Almacelles per agafar de nou el ritme i arribar amunt de tot.

• I si no és de futbol, de què t'agrada parlar?

(Riu) No sé... de com els hi va la vida als amics, explicar també la meva vida, anar al cine, jugar als dardos, al billar...

• Què és el que t'ha enganxat tant del futbol per haver-hi dedicat la vida?

És una il·lusió des de ben petit. Jo crec que ho portes a dins. De petit, em despertava per jugar-hi. Hi havia altres amics que preferien jugar amb consoles, però jo sempre triava anar al carrer a jugar a futbol. Amb això ho vas notant. Si no fos així, no acabes jugant com a professional.

• Què en penses dels valors que transmet com a esport?

Són molt importants. Però és que cal estar pendents també de l'educació i dels estudis. Hi ha nens que creixen pensant que seran Messis o Cristianos i no és així, perquè aquest món és molt complicat. La gent es pensa que és molt fàcil, però no. Per això jo vaig arribar a un punt de saturació. És sempre igual. El menjar sempre és el mateix, els mateixos horaris, has de pesar sempre exactament el mateix. Si ho fas durant 10 anys és molt pesat.

• És una disciplina molt dura que potser no es veu des de fora?

No! Des de fora no es veu i la gent només diu “mira què bé que viuen aquests”. Però tot això ha de tenir un manteniment.

• I què menges?

Per sopar peix. Per dinar, pasta. I pollastre. Per berenar, un trosset de pa integral amb pavo i un suc de taronja. I així, cada día. Cada día. Cada día. Si per vacances no vull saber res del pollastre! (Riu)

• Però per Nadal, no!

Després de Nadal arribem als entrenaments i és quan ens hem engreixat tres o quatre quilos! (Riu) Perquè t'ho menges tot. Després cal cremar-ho. Perquè si vols arribar al nivell exigit, has de mantenir un pes estricte. Jo, per exemple, sempre havia d'estar a 83 Kg. Ni 84 ni 82. A l'anar a dormir, em pesava. I si al matí pesava més del compte, ja no podia esmorzar, perquè et pesen al camp. Quan jugava a Letònia, mantenir el pes era el 50% del sou. La gent es cuidava al màxim. Jo pensava que era una tonteria, però es nota molt en el rendiment. Clar, quan vas de vacances a l'estiu, t'engreixes un munt perquè comences a menjar tot el que tens prohibit durant l'any.

• Quins són els menjars que més trobes a faltar?

La truita de patates m'encanta i no ens deixen menjar. Els caragols! Jo en menjaria cada dia.

• Com a bon lleidatà

Sí! (Riu) El peix i el pollastre no els puc ni veure!

• De tota manera, fora es veuen els excessos.

Sí, allò també hi és. Però és que és molta pressió i una dinàmica molt disciplinada. Els caps de setmana no pots sortir amb els amics perquè si jugues diumenge, has d'estar bé. Llavors, si un dia juguen dissabte, es poden pegar la juerga que no han tingut en mesos. I llavors, surt això als mitjans i la gent es pensa que es viu molt bé. Però no se n'adonen de tots els mesos de sacrificis.

• Creus que es transmeten els valors de disciplina i d'esforç?

Els que volen arribar i es fixen en la gent que ha arribat fins a dalt cal que ho sàpiguin i des de ben petits se'ls hi diu. Jo al meu fill, que és petit, li insisteixo molt. Cal cuidar-se. I també hi ha altres coses que cal que aprenguin. La importància de respectar el rival, de competir per superar-se i no tant pel resultat. Si quan són petits no els hi fas valorar que han disfrutat encara que hagin perdut, malament. No s'ha de convertir en un drama.

• I vols dir que els pares i mares ho fan?

Se li dona moltíssima importància al resultat. Jo no me n'he adonat fins que he anat a veure jugar al meu fill. Però és que ara em poso nerviós i tot. Són nens! Han de disfrutar del futbol, encara que perdin 15 a 0. Els hem de deixar que ho facin. Que s'ho passin bé, que donin la mà al rival al final del partit. Si des de petits no els hi inculques això, als 16 anys no ho faran. A vegades, sento que hi ha pares que els criden “córre més!” i penso: deixa'l disfrutar, és el seu moment, no busquis un Messi. Si arriba, ja arribarà. Jo en cap moment vaig deixar de disfrutar per poder fitxar per altres equips. M'ho passava molt bé al Balàfia. Han estat els meus millors anys al futbol, perquè estava amb els meus amics, èrem com una família. Després, vaig acabar juvenils i vaig fitxar pel Lleida.

• Dona la sensació que ara també ets feliç

Molt. Molt més ara que puc estar a casa. Ho trobava a faltar. Estic molt content de poder tornar a estar a Lleida encara que no m'agradi la boira. (Riu)

• Has passat per molts equips i part de la teva fama és per enfrontar-te a una trama de compra de partits a l'Eldense. Per què ho vas fer?

Té a veure amb el que dèiem dels valors. En el moment en què va passar, portàvem molts partits perdent. Era molt dur. Adonar-me que hi havia companys que s'havien venut i pensar en tot el que havíem patit els altres a dins del camp, el sacrifici que comporta, no vaig poder més. Quins valors ensenyem a la gent jove que puja? Que s'han de deixar perdre per diners? Em va sortir de dins. S'havia de fer.

• No te'n penedeixes?

No. Ho tornaria a fer. He patit molt sobretot per la meva família. Però no s'han de deixar passar aquestes coses. No hauria de tornar a passar mai més. Però passa. Ara han sortit casos a primera. I encara ho entenc menys. Estan cobrant milions d'euros! Suposo que és l'avarícia.

• És utòpic pensar en un futbol net?

No existeix. Seguirà havent casos com el de l'Eldense. Hi ha moltes màfies que s'hi dediquen. Tan de bo s'acabés, però és ingenu pensar-ho. No tothom està disposat a denunciar-ho. I estaria bé poder-ho assenyalar anònimament per no haver de patir per un mateix o per la família.

• L'honestedat es paga cara

Jo vaig estar setmanes sense poder dormir pensant en què en qualsevol moment podien entrar a casa. Amb el company d'habitació, potser eren les 4 del matí i saltàvem del llit si sentíem un soroll. Però ara ja ha passat tot i estic tranquil.

• T'has tornat a trobar amb una cosa semblant?

No. Ara la gent em fa bromes. Que si perdem igual la gent es pensa que ens han pagat. Els hi dic que no diguin rucades, però serveix per riure una mica. (Riu)

• Et va sentar bé ser un heroi?

Bé i malament. Cada dia quan sortia de casa hi havia una tele o una altra al portal. Em seguien a tot arreu i sortia a tot arreu. Tothom sabia on vivia i això no em deixava molt tranquil! Ara estic content que no hagi passat res ni a mi ni a la meva família i també perquè sortís durant uns mesos el tema als mitjans de comunicació. Vulguis o no, frena a la gent que es pugui sentir temptada de falsejar algun partit. Pot servir perquè reflexionin nens i també gent com jo que juga a tercera i que molts no cobren o cobren poc. És fàcil que entrin en això. Si cobres 150.000€ per perdre un partit, et solucionen vàries temporades. Pots tenir la temptació. Però pots perdre moltes coses en un moment. Per exemple que et detinguin i que ho vegin la família i els amics.

• Per tu és important l'exemple que dones

És un sacrifici molt alt. El món del futbol és dur. Perquè m'ha passat que tens la possibilitat de fitxar per un altre equip i et diuen que no perquè ja estàs relacionat amb aquell cas i pots donar mala imatge o crear confusions. Ho has de saber portar.

• Fas trampes en algo?

No... bueno, jugant a futbol a la Play amb el meu fill. (Riu). Però és de broma!

• I en les persones, l'honestedat és un dels aspectes que valores?

I tant. Ho trasllado a la vida quotidiana. Els meus pares m'han educat molt bé des de petit. El “si us plau” o el “gràcies” sempre ho dic. Jo quan arribo a un lloc, sempre dic “bon dia” encara que no em responguin. Tot això m'ho han inculcat i tinc molt clar que l'educació és molt important.

• Què has heredat del teu pare i la teva mare?

Jo sempre dic que les mares són el millor que hi ha. Ma mare m'ha ajudat sempre, fins i tot tapant algunes coses que no feia bé de petit. (Riu) És molt bona. M'ha donat tot el carinyo que donen les mares. Mon pare és un home fort. M'ha transmès la importància de tirar endavant, d'aguantar encara que les coses vagin malament. Una mica el contrapunt. Si ma mare m'ha educat per ser bona persona, per ser tranquil, mon pare, m'ha ensenyat a ser fort, a aguantar estiguis on estiguis. Entre els dos m'han donat un equilibri.

• I que voldries que heretés de tu el teu fill?

Ser un nen educat i respectar la gent. Per mi això és molt important. Com que a mi m'ho han ensenyat i sé com és de bàsic a la vida, vull que ho aprengui.

• Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

Crec que intentaria tenir un superpoder per a que la gent estigués feliç. Jo sóc una persona que mira molt a la gent amb la que em creuo pel carrer i em pregunto perquè un té mala cara o sembla que estigui amargat. Penso què els hi deu passar. Es nota a la cara quan algú està malament i jo analitzo molt les persones.

• Creus que així salvaries el món?

No! (Riu) Però com a mínim hi hauria gent més feliç.

• Què vols ser de gran?

Bufff. Encara no ho sé. Amb els companys ho comentem. Cadascú va pensant. Molts ens plantegem muntar un negoci perquè no estem acostumats a fer un horari concret. Sí que fem molts sacrificis, però no tenim un horari fixe molt llarg. També hi ha gent que pensa en invertir en pisos i gestionar-los. Jo encara no he decidit què faré. I cada dia és pitjor, perquè ja s'atansa. Queden 3 ó 4 anys. 5 com a molt. Però és que tinc una vida amb una feina que m'agrada tant que costa pensar que s'acabarà. I a no ser que tinguis una lesió que et fa estar parat molt de temps, no t'ho planteges gaire. De fet, a mi em va passar. Se'm va desplaçar una vèrtebra i vaig estar un any i mig aturat amb el cap donant voltes. Plorava dels nervis per si no podia tornar a jugar. Per això, crec que és molt important que els nens que volen ser futbolistes tinguin clar que han d'estudiar per tenir un ofici més enllà del futbol.

• Tu no ho vas fer

Què va! Jo als 15 anys me'n vaig anar un any i mig a jugar a Alemanya. Només em feien estudiar anglès.

• Hi vas anar sol?

Sol. Estava en un centre i als meus pares els hi pagaven 3.000€ al mes. Només feia futbol. Sí que és cert que jugar m'ha servit per estar a molts llocs diferents, conèixer moltíssima gent, aprendre idiomes... he tret moltes coses bones. Però m'hagués agradat estudiar alguna cosa per tenir clar què fer després. El que fem amb els companys ara és treure'ns cursos d'entrenadors personals. Al cap i a la fi, saps molt bé què necessita una persona per estar bé físicament.

• I entrenador de futbol?

No! Ni parlar-ne! Cada vegada intento deslligar-me més. Vaig als partits per veure el meu fill, però ja està. Surto dels entrenaments i no vull continuar pensant en el futbol.

• És com una relació amor-odi

Sí. També els hi passa a altres esportistes. Vull estar al cent per cent als entrenaments i als partits, però quan surti, no vull saber-ne res. No vull parlar-ne. Perquè a l'endemà hi tornes. Ser entrenador implica centrar-se de nou en el futbol i també marxar fora si et fitxa un equip estranger. I si has de moure també a la parella i al fill és complex. El Leo ja va ser a Letònia quan tenia mesos. És molt pesat. Si ets tu sol, és més senzill. Jo he tingut ofertes d'Àsia, però no vull haver de treure al meu fill d'aquí ara que té una estabilitat a l'escola i amb la família. Toca estar aquí i vull estar aquí. Per això estic content de jugar a l'Almacelles.

• En què creus que ets especialista?

Crec que sóc una persona molt alegre. La gent que està amb mi s'ho passa bé perquè sóc bromista, m'agrada fer el tonto. I també intento ajudar sempre. Amb el que pugui, la gent sap que pot comptar amb mi i ho valoren. Tot i que acabi de conèixer a algú, ajudo. Un company que acaba d'arribar em donava les gràcies l'altre dia i em deia que havia estat com un pare per ell. No el conec gaire, però vull fer-lo sentir que està a casa. Com que jo ja he passat per això, vull que els que arriben se sentin bé, evitar que se sentin desplaçats. I no és gens fàcil.

• Com t'agradaria passar a la història?

Com un noi agradable, una bona persona que intenta ajudar a tothom. Com un bon pare i un bon fill. Un bon esportista que ha ensenyat els valors que ha pogut.

• Com t'acomiades?

Amb una abraçada i un besito a la galta. I amb el meu fill, amb una salutació especial que tenim els dos.

• D'aquelles llargues?

Sí, de les que no s'acaben mai. (Riu) Quan hi ha pressa no la podem fer.

• Es diu Leo per Messi?

Potser una mica, sí. Però sobretot perquè ens agradava molt als dos i perquè és curt i fàcil de pronunciar. Pensàvem que seria fàcil trobar noms i vam tardar moltíssim!

• Quin consell li donaràs més endavant si vol ser futbolista?

Que no es capfiqui del tot amb el futbol. Si ha d'arribar, ja arribarà. És millor no tornar-se boig. Ha d'anar sumant moments i sobretot disfrutar sempre. Si deixa de fer-ho, millor que plegui. Així li diré.

Prenem nota del consell i caldrà parar atenció per si continua la saga familiar.