⏯️ Com es va fer 'Alcarràs': Dels primers càstings fins a l'Os d'Or de la Berlinale

Quines fases va tenir el càsting?

El càsting va ser de dues fases; el càsting per convocatòria i el 'street' càsting. La primera fase va ser per convocatòria oberta a qui volgués presentar-se, només havien d’entrar a la meva web: www.bisart.online seleccionar el poble on volien venir, dia i hora, i automàticament rebien un email amb la informació de la seva reserva. Vaig automatitzar aquest pas, perquè hi havia tantíssima feina, que tot el que vaig poder delegar a la tecnologia així ho vaig fer.

La segona fase va ser la del 'street' càsting, on l'objectiu principal era buscar el perfil del pagès, un dels perfils més complicats de trobar perquè a l'estiu treballen molt i tampoc participen sovint en coses d'aquests tipus.

Els personatges havien de tenir unes característiques físiques molt concretes per a ser fidel als personatges reals en els quals ella s'estava inspirant, per aquesta raó, el càsting va ser molt intens.

La dinàmica de selecció dins dels càstings es va fer per passes. Primer vam recopilar vídeos de càstings de tots els perfils que es van presentar, tant de convocatòria com el 'street' càsting. D'aquesta part, vam fer una filtració dels perfils que més encaixaven i ens agradaven, per tornar a convocar-los a una segona fase de càsting. I així, pas a pas, vam anar recopilant perfils i filtrant els que més ens agradaven i concordaven amb el personatge. Fins que a la part final, es va fer una difícil selecció entre els que més s'apropaven al personatge d'una manera natural.

I així, vam fer unes 10 fases de càsting. Van ser moltes hores les que vam estar fent càstings, podíem començar a les 8 del matí fins a les 10 de la nit, només amb una hora per dinar. Fins i tot, en un determinat moment li vaig comentar a la Carla que em sorprenia que després de tantes hores fent càsting, estigués atenta, jo ja no podia més. És impossible que el teu cervell estigui atent tantes hores, i ella ho feia. (riu).

Com es va fer el 'street' càsting?

L'equip de 'street' càsting anava a cooperatives, als camps de fruita i quasi que assetjaven els pagesos a sobre dels seus tractors i els feien baixar (riu). Jo a vegades feia el comentari que semblava que feien un "segrest càsting", perquè alguns cops trobaven un perfil que encaixava dins del personatge, ens atansaven, i després de presentar-nos, li dèiem que es presentés al càsting, que s'ho passaria molt bé a la pel·lícula, i la majoria, que eren pagesos, es negaven i no s'imaginaven participar en un projecte cinematogràfic i menys com a actors.

El 'street' càsting va ser molt complex, perquè en una primera ronda vam anar als camps dels pagesos, però la feina resultava complicada perquè eren molts camps i a l'estiu gairebé tots els pagesos treballen moltes hores, per la temporada.

Gràcies a aquest 'street' càsting, vam aconseguir al protagonista de la pel·lícula, al Jordi Pujol, que és el patriarca de la família. A aquest personatge el vam descobrir en una manifestació justament de pagesos l'octubre del 2019, era una tractorada molt gran on exigien estabilitat amb els preus de la fruita. Allí em vaig sentir una mica "assetjadora" perquè anava amb la càmera i els hi deia "us puc gravar? És per una pel·lícula de Lleida", i els pagesos, que tenen molta ironia se'n burlaven de nosaltres, feien comentaris com "sí sí, anirem als Oscars", "Uhh, jo soc el Brad Pitt". Feien molta broma i, en aquesta situació, és on vam trobar al Jordi. Evidentment, es va negar des d'un principi, però gràcies a la seva dona, la Sonia, i el meu pare, que li va dir que no es podia perdre una oportunitat com aquesta, va acceptar.

Des d'un principi, tant la Carla Simón com la Mireia Juarez, la directora de càsting, van veure quelcom especial en ell. Al final, després de molts càstings, és ell un dels protagonistes.

Aquest càsting és un dels més llargs i complexos d'Espanya. Explica'ns això.

Normalment, quan es fan càstings per a les pel·lícules, es fa una selecció d'actors i actrius professionals. En el nostre cas, volíem persones del mateix poble, persones naturals que tinguessin essència per aportar a la pel·lícula i no pas una experiència i recorregut professional. Partint d'aquesta base, teníem com a referència la pel·lícula 'Ciudad de Dios' de Kátia Lund i Fernando Meirelles, que representa la vida dels habitants d'una favela, al Brasil. En aquest cas, la majoria dels seus personatges van ser habitants reals d'aquesta favela, nosaltres volíem tenir aquest mateix punt a Alcarràs.

Per tota aquesta selecció, la quantitat de gent que s'ha presentat, tot el temps que hi hem invertit, des del març de 2019 fins a l’abril de 2021 i la feina que hi ha hagut darrere del càsting d'Alcarràs creiem que és un dels càstings més llargs i complexos de la història del cinema Espanyol. A tot això li hem de sumar els anys de pandèmia, que van estar en mig de tot el procés, vam fer càstings en línia durant el confinament també per no endarrerir els plans.

Quant va durar l'etapa de càstings?

Vam començar el càsting el març del 2019, i el vam acabar a l’abril del 2021. Vam estar fent càstings durant gairebé 2 anys, amb pandèmia per mig. 

Quants éreu a l'equip de càsting?

Érem un bon equip. Primer vaig començar jo, al març, amb la meva germana Sara Bisart i és clar, sempre amb acompanyades de les instruccions de la directora Carla Simón i la directora de càsting Mireia Juárez. Després, a finals de maig, es va sumar una altra companya, l’actriu Berta Pipó, que a banda de treballar al càsting també va interpretar un dels papers protagonistes, el de la Gloria.

 Al juny es va incorporar el director de cinema, Lluís Sellarés, que va tenir un rol molt important, va liderar l’equip de càsting de l’estiu.

Al juliol es va incorporar el dramaturg l'Albert Aldomà i a l’agost l’estudiant de direcció cinematogràfica i documentalista Irene Tió. Durant tot aquest temps també ens va acompanyar una figura molt important: La productora delegada, Carla Sospedra.

Un cop acabat l’estiu l’equip es va reduir a la directora de càsting, Mireia Juarez, la Carla Simón, i jo.

Durant l’hivern també ens va donar un cop de mà l’estudiant de comunicació Paula Tomàs, que ens va anar molt bé, perquè vam fer molts càstings a bessons, i eren bastant mogudets, (riu). I jo personalment, sempre he tingut al meu costat a la meva germana Sara Bisart, amb qui treballo, tenim una empresa de comunicació, i sempre m’ha ajudat en totes les tasques del càsting.

A la primavera del 2020 es va incorporar la directora de producció Elisa Sirvent, que des del primer moment ens va portar moltes millores, solucions i facilitats per poder seguir amb el treball tan meticulós del càsting.

Però la pandèmia va apretar fort i vam tenir que ajornar el rodatge. Amb l’Elisa, la Carla Simón i la Mireia vam seguir amb el càsting online.

Al novembre de 2020 vam reiniciar els càstings i en aquest punt vam tenir l’ajuda de l’equip de https://memolatucara.com/ amb l’Estefania Guillarte i la Diana Oliveras. Amb elles vam fer càstings fins al febrer de 2021, l’Albert Baldomà també s’hi va unir fent més street càsting.

Al març de 2021, jo vaig tenir que deixar el càsting un parell de mesos, perquè el meu pare va morir, i em va substituir la meva amiga periodista Cristina Capdevila i la Carmina Balaguer, que van buscar el personatge del “Bou Bou”, que era l’últim que faltava, perquè la família Solé ja la teniam tancada.

I al juny de 2021 va començar el rodatge. Ara veieu perquè creiem que és un dels càstings més llargs de la historia? (riu).

Què us deia la gent?

Primer la gent no s'ho creia i ens deien, "qui està interessat en fer una pel·lícula de Lleida, si aquí no ve ningú". Després, quan els entregàvem les nostres targetes de contacte i parlàvem amb nosaltres una estona, accedien a donar-nos el telèfon i a programar un dia de càsting.

La veritat és que va ser una feina difícil, sobretot amb els pagesos, que no els hi feia gens de gràcia actuar en una pel·lícula.

Quin va ser el personatge més difícil de trobar? Per què?

En Quimet, el pagès que és el patriarca de la família. El padrí de la família també va tenir la seva complexitat.

Tot i que la figura del padrí la vam trobar ràpidament perquè vam anar a llocs on els jubilats hi freqüenten i molts estaven disposats, però els pagesos era un perfil que costava més trobar i més a l'estiu que estan treballant tantes hores. A més, un cop trobaven la persona que encaixava dins del perfil del personatge, ens deia directament que no podia perquè tenia molta feina. Eren més fàcil aconseguir els personatges de dones que els d'homes.

D'altra banda, el perfil dels bessons nens també va ser complicat de trobar perquè no hi molts aquí a Lleida. De fet, quan fèiem càstings a les escoles, buscàvem directament aquest perfil, tot i que aprofitàvem per aconseguir altres.

Està clar que, malauradament, existeixen estereotips marcats per a cada sector. Vau utilitzar-los com a recurs per a definir els personatges?

No, ja que en ser una pel·lícula inspirada en fets reals, en la seva família i la del guionista, Arnau Vilaró, el perfil dels personatges es basa en familiars i gent coneguda. En cap moment vam optar per tipificar els pagesos amb els personatges. La majoria de gent de Lleida es pot identificar amb els personatges de la pel·lícula perquè els familiars de la pel·lícula són reals i naturals, formen part de la nostra societat. Per exemple, el Jordi (Quimet), que és el pare de la família, té aquell perfil de ser tossut, de pagès, incansable, que sempre està treballant i no té temps de fer altres coses. L'Anna Otín (Dolors) és la dona del pagès, que és mare i té cura de tots i per tothom. Tots són perfils bastant reconeguts, que no estan fets expressament així, però hi ha una línia definida per naturalesa.

Com va ser organitzar un càsting que en principi comprenia molt terreny?

Primer vam fer una llista amb els camps dels presseguers, això no obstant no vam trobar molts perfils. Després vam pensar que a les festes majors dels pobles trobaríem més perfils, i com que era estiu i els pagesos van a les festes majors amb les seves famílies, vam pensar que era un bon punt per buscar. La meva feina va ser fer un calendari amb totes les festes majors de tots els pobles de Lleida i filtrar-les per acotar una mica més la nostra zona de cerca. Després feia un cronograma, on marcava els actes més importants i populars de cada poble i hi destinava gent de l’equip. Hi va haver alguns dies que teníem un marge d'una hora per anar d'un poble a altre, perquè coincidien en dia i hora moltes festes i actes. Així a poquet a poquet vam anar a gairebé totes les festes majors dels pobles de Ponent.

Com que la Carla Simón ens va passar algunes fotos i imatges que definien molt bé els personatges que ella tenia al seu imaginari, quan estàvem al poble que havíem programat, ens fixàvem en els perfils que més o menys s'aproximessin a aquella descripció. Quan veiem algú amb aquestes característiques ens apropàvem i parlàvem amb aquesta persona, explicant-li el projecte i en què consistiria la seva feina.

En quins pobles vau fer càstings?

En gairebé tots els de Lleida. Fins i tot, va venir gent de la muntanya, de Pont de Suert, Vielha i dels Pirineus en general, ens venia gent que havien fet dos hores de cotxe per fer el càsting, i hi estem molt agraïts per la implicació. També vam anar a la Franja de Ponent, a Fraga. Les comarques on vam estar van ser; Les Garrigues, Pla d'Urgell, Segrià, Urgell i Noguera. Vam col·laborar amb tots els ajuntaments i es van fer ressò del càsting als seus pobles. Ens guiàvem per l'accent, a la mínima que canviava, ja no buscàvem més en aquell poble, volíem que els personatges tinguessin l'accent lleidatà, de Ponent.

En quins d'aquests vau estar més temps?

Durant la primera fase de "barrido" del 'street' càsting, vam estar el mateix temps a tots els pobles, en manifestacions, cooperatives i festes majors. Les últimes fases del càsting es van fer a Almacelles, sobretot, perquè a més de ser d'allí, la meva mare, Salomé, té un gimnàs molt gran, el centre CIMS, amb moltes sales, llavors allí teníem molt espai i podíem tenir a la gent esperant en una zona còmoda amb sofàs.

Com vau convocar les audicions?

Va ser molt difícil, perquè vam veure a unes 9.000 persones a la primera fase de càstings, a la part del "barrido" general. Llavors vaig pensar a fer una mena d'arxiu per guardar tota la informació en una base de dades nostra, per poder tenir-la tota organitzada i després poder accedir fàcilment, ja que passava molt temps entre veure l'audició i tornar a convocar a les persones.

Com vas organitzar les dades de 9.000 persones?

Vaig crear una plantilla d’excel molt detallada, per poder gestionar tota la informació i no perdre cap contacte. En aquesta plantilla teníem el nom, cognom, edat, pes, alçada, si tenien familiars, si s'havien presentat al càsting i en quina fase, si tenien torre, quin tipus de pagès era -perquè no tots els pagesos es dediquen al mateix, havien de ser pagesos de fruita-, si havien tingut experiències similars a les de la pel·lícula, a més del vídeo i les fotos que els hi fèiem. Així bé, per fer les coses més fàcils, vaig crear una mena de matrícula on cada persona tenia un número específic i únic. I així, quan volíem tornar a trucar a una persona, anàvem a la base de dades i amb el dia, el lloc o alguna dada en concret que recordéssim, podíem accedir a la informació de contacte de la persona.

Un altre tema que va resultar complicat va ser el de concretar les hores amb les persones que es presentaven als càstings, per aquesta raó, vaig utiltizar la meva pàgina web www.bisart.online on automàticament es posava data en un calendari els dies i les hores, llavors les persones entraven allà, posaven el dia i l'hora que els hi anava bé, i es programava, com quan demanes hora pel dni. Així tothom venia ordenadament a fer el càsting i teníem temps per poder veure a tothom.

Què els vau fer a les persones al càsting?

Els fèiem actuar amb escenes de la mateixa pel·lícula, tot i que ells no ho sabien. Eren escenes amb moments d'enuig, de tristor. Escenes que desperten emocions i que ells interpretaven. El millor de tot era que les persones que es presentaven ho feien tot sense guió, tot sortia des de les seves personalitats. Els hi dèiem, "tu què faries aquí?" o, "com reaccionaries?". Escenes que finalment es van rodar, però que, com en totes les pel·lícules, algunes s'han acabat retallant. Si la Carla hagués decidit posar totes les escenes que van gravar, li sortiria una pel·lícula de quatre hores, o més!

Vau canviar o modificar el guió per tal d'adaptar-lo encara més als actors i actrius?

Sí, perquè ells sí que actuaven, però l'essència era d'ells mateixos i al final és el que ha donat aquest valor, entre altres coses, a la pel·lícula. Aquest grup de persones han fet un treball molt exhaustiu, perquè no són professionals, no han estudiat teatre ni dramatització, així i tot han fet una tasca d'actuació increïble. En algunes escenes reaccionen com ho farien darrere de les càmeres, són ells en tota la seva esplendor, perquè no estan interpretant un paper d'un personatge nou, simplement són ells.

Quina diries que va ser la tasca més difícil des d'una perspectiva de responsable de càsting?

Diria que va ser la de reunir a tanta gent i organitzar un càsting de les dimensions que ho vam fer i intentant sempre que tothom tingués el seu lloc.

Després, quan ja va passar tot el procés de selecció, volia contactar per privat amb cadascuna de les persones que s'havien presentat, no només per comunicar-les que no havien estat seleccionades, si no també per donar les gràcies infinites a cadascun dels que havien participat.

Ho vaig voler fer de debò, però el temps i el volum de feina van fer que allò fos impossible de fer, també perquè va morir el meu pare al final del càsting i quan et passa una desgràcia com aquesta tot el que tenies programat es desfà.

Aprofito aquesta oportuniat per explicar que m’hagués agradat moltíssim explicar a totes les persones que van venir al càsting que no van ser seleccionades, que ho van fer genial, de veritat vam veure molt de talent, però no hi havia lloc al film per acollir a tants personatges.

També agrair a totes les persones que van participar al càsting i als figurants, tot el temps dedicació i amor que van dedicar al projecte, vam tenir una benvinguda molt bonica, i tothom ens va ajudar moltíssim, la gent hi va posar molta il·lusió i és algo que voldria agrair individualment, però són 9000 persones, i és impossible fer-ho. Així que des d’aquesta entrevista en primícia per a LLEIDA.COM, m’agradaria enviar un gràcies a tothom que ha col·laborat en aquesta peli, de part de tot l’equip d’Alcarràs. Rodar a Lleida ha sigut meravellós, i animo a més produccions a que s’apropin a les terres de ponent, que hi ha molt bona gent. Gràcies infinites.