El David Pradas es defineix com un músic de tota la vida, de professió per vocació tot i que no sempre ha sigut així. Va estudiar enginyeria i ho va compaginar amb la música fins que ha aconseguit poder viure plenament de compositor, la seva passió.
Quan i d’on neix el teu interès per la música? Més artistes a la teva família?
Ho vaig estar investigant fa un temps. Mon pare toca el piano d’oïda, mai professionalment, i el meu interès va néixer de molt petit quan em van regalar un teclat de joguet i ja començava a compondre alguna melodia.
En quin moment la música li guanya la partida a l’enginyeria?
Bona pregunta. Vaig estudiar enginyeria, en aquells temps era molt estrany fer només música. Vaig estudiar a Manresa i fins al 2007 vaig estar combinant les dues coses. Vaig fer un favor a la humanitat deixant la meva feina d’enginyer (bromeja). Vaig apostar més per la música. Vaig crear La Casa Roja, que és la meva actual productora, i m’ha servit per descobrir una altra faceta.
A priori, música i enginyeria sonen incompatibles. Creus que formen un bon binomi?
Si, sempre diuen que la música és molt matemàtica i amb essència ho és, l’estructura interna de la música. El com s’escriu i com s’explica m’ha anat molt bé sobretot per l’estudi i del programari tecnològic, programes específics per produir la música. No he fet servir mai més l’enginyeria en l’àmbit teòric, però m’ha donat agilitat mental com a productor musical.
Tens una necessitat personal i emocional de crear la teva música?
Al 95 quan vaig compondre les primeres peces, va néixer la necessitat d’expressar alguna cosa, tocant d’altres compositors, que és el que s’acostuma a fer quan comences, però quan sorgeix una idea pròpia dius: carai! Potser no està tan malament, i t’adones que aquesta idea no és original o ja l’ha fet d’altra gent, això no obstant, clar és la teva primera idea i et porta moltes altres i és que una vegada t’ha picat el mosquit és molt difícil deixar de fer-ho.
Quin gènere musical és el teu preferit? Tens algun/a referent?
Caurem en un tòpic que es diu molt i de vegades no s’acaba d’entendre i és que la música només n’hi ha de dos tipus: de bona i de dolenta. Però ho aclariré, em considero molt eclèctic, escolto molts tipus de música, clàssica, jazz, pop, he intentat sempre la contemporània, l’actual, com Mertens, el referent que més m’agrada i amb el que millor m’identifico, tanmateix, tot i això, no m’encasello amb cap estil amb concret.
Com valores el panorama cultural lleidatà? Què creus que hi falta i com podem potenciar-lo?
Lleida ha fet un gran canvi de quan vaig començar a tocar, ara hi ha altres grups molt assentats, crec que Lleida està ben situada tot i que ens falta creure’ns-ho una mica més, pel fet de ser lleidatà sempre creiem que hem d’explicar alguna cosa, amagar l’accent, justificar-nos, cosa que també els hi passa als actors.
Què hagués canviat a la teva carrera musical si t’hi haguessis quedat? Quedar-te a Lleida hauria condicionat la teva carrera musical?
No considero que hagi marxat massa, però sí que he intentat anar a altres llocs per acabar de formar-me i inspirar-me. A vegades l’univers lleidatà el bo que té és que ets conegut dins de la teva zona de confort, així i tot, ens costa fer el salt a la resta de províncies i per això quan he sortit de Lleida ha sigut per agafar visió i veure com es podria manegar.
A les teves xarxes socials es nota que t’agrada la fotografia. A part de la música, tens interès per altres arts?
Si m’agrada molt la fotografia, de fet amb Instagram vaig trobar la necessitat d’immortalitzar moments. També m’encanta l’escriptura i llegir, és gairebé malaltís.
Penses que algun dia podries explorar altres formes artístiques, com la pintura, la fotografia, la literatura…?
Ara estic endinsant-me amb el món dels videojocs, faig música per videojocs, I ara estic amb un equip on sempre posen a algun artista que no tingui gaire a veure amb la indústria per donar una mica d’espurna.
I per acabar, fes-nos 5 cèntims del teu nou àlbum ‘L’arbre de l’alliberament’. Per què Maria-Mercè Marçal?
És el meu primer disc que no és de música de piano, el piano és l’instrument que m’ha servit per endinsar-me en la composició, després ja he anat incorporant diferents coses, però sempre he fet música instrumental.
Sempre m’ha agradat la Maria Mercè Marçal. A més a més és d’Ivars d’Urgell, concretament de Castellserà com jo, pensava: “tinc aquí a la vora una dona que és fascinant” i durant el toc de queda del 2020 quan vam fer coses tan estranyes, vaig pensar que era el moment de treballar amb els seus poemes. Va funcionar, vaig començar a escriure el primer poema. Després el segon i és pot dir que és el més especial. És un disc compost i produït per mi amb la veu de l’Anna Guixé amb altres col·laboracions. És una altra cara de la meva música, no havia fet mai res semblant.
