Catalunya viu un moment decisiu. Ja som vuit milions de ciutadans i ciutadanes, i ens encaminen cap als deu. Aquesta realitat ens obliga a repensar l’organització del nostre país i a situar al centre el que de veritat importa: la qualitat de vida de les persones, el progrés econòmic compartit, la cohesió social i l’equilibri territorial.
Durant dècades hem funcionat sota la lògica d’una Catalunya dual: d’una banda, l’Àrea Metropolitana de Barcelona; de l’altra, la resta del país, sovint tractada com el rerepaís. Aquesta dualitat ha generat desequilibris i ha posat pressió sobre Barcelona mateixa, que arrossega costos socials, ambientals i urbanístics derivats del seu èxit.
És hora de superar aquest model. El futur de Catalunya ha de ser el d’un país en xarxa, format per nodes interconnectats on cada territori, cada ciutat i cada comarca pugui aportar la seva singularitat. En aquest esquema, Barcelona ha de ser la capital de tots, no un centre absorbent, sinó un node principal que col·labora i es reforça amb els altres nodes.
La mobilitat, els serveis públics i les activitats productives ja són de caràcter metropolità a diverses escales. Tots som metropolitans, perquè cada dia milers de persones es mouen entre ciutats i comarques, i perquè la vida real no coneix les fronteres administratives. És per això que cal ordenar totes les escales metropolitanes del país, des de les grans conurbacions fins a les xarxes comarcals.
El món local, amb els seus ajuntaments, ha de jugar un paper central en aquest nou model. Si hi ha un futur millor finançament autonòmic, ha de repercutir també en els municipis, que són els que coneixen més de prop les necessitats de la ciutadania. Amb més recursos, el món local podrà impulsar projectes de futur compartits: habitatge assequible, serveis de qualitat, mobilitat sostenible i promoció econòmica arrelada al territori.
Aquesta aposta per la Catalunya en xarxa també implica prioritzar la col·laboració amb el teixit productiu. Catalunya disposa d’una potència econòmica i industrial de primer nivell, amb sectors que exporten innovació i competitivitat arreu del món. Però aquesta força només es desplegarà plenament si tots els territoris poden activar les seves pròpies energies productives en xarxa amb la resta.
Des de l’Associació Catalana de Municipis i les associacions CatPaís i FemVallès fem una crida clara i directa: Barcelona ha d’incorporar les agendes de la resta del territori i caminar de la mà de les ciutats que articulen el país. Només així podrem afrontar reptes enormes com l’envelliment demogràfic, la necessitat d’un habitatge digne, la qualitat dels serveis, les inversions productives i les grans infraestructures que han de cosir Catalunya.
El nostre futur no és una Catalunya de corones, on la capital concentra i les perifèries esperen. El nostre futur és una Catalunya de nodes, interconnectats i col·laboratius, capaços de repartir oportunitats i benestar arreu.
Tenim referents que ens mostren el camí. Jaume Vicens Vives va saber llegir el país com una suma de diversitats: costa i muntanya, industrials i polítics, voluntat de ser. Enric Prat de la Riba va concretar aquesta visió amb la Mancomunitat, una institució que va posar Catalunya en marxa. Ara ens toca actualitzar aquell esperit amb una Mancomunitat del segle XXI: una governança en xarxa que pensi el país com un tot fractal, on allò que funciona a petita escala pugui replicar-se a gran escala.
El temps de la Catalunya dual s’ha acabat. El temps de la Catalunya en xarxa comença ara.
Meritxell Budó i Pla, de l’Associació Catalana de Municipis
Antoni Abad i Pous, de les Associacions Catpaís i femVallè
