Dolors Mateu: "He passat de netejar l'ordinador a treballar amb ell"
Temps aproximat de lectura:
De petita, volia ser matemàtica. I ho tenia clar, però la vida la va portar per altres camins. I és potser aquesta capacitat per deixar que les coses passin la que l'ha convertit en tot un personatge mediàtic. El bloc de cuina de la Dolors Mateu té més de 20 milions i mig de pàgines vistes i, per exemple, a instagram, compta amb 19.500 seguidors. Es diu ràpid. Però és que va ser ràpid. Li van regalar un bloc i ella, perseverant i perfeccionista no va esperar ni una nit a penjar-hi la primera recepta. Dit i fet. Era per a que els seus fills tinguessin la base d'una bona cuina quan s'independitzessin, però els hi ha servit a uns quants més. Recorda les orelletes que feia amb sa mare i les tietes i si fos un menú, seria un pica-pica. Eclèctica, xarraire, activa i sempre disposada a ajudar. A la cuina i a on sigui. No té grans ambicions i si la conviden a sopar, en té prou amb un pa amb tomata. Perquè el que l'alimenta és passar temps amb la gent que estima.
Hem anat a Balaguer per entrar a la cuina de la Dolors Mateu i intentar descobrir quina és la recepta per a convertir-se en una influencer tan peculiar.
- Presenta't. Qui és la Dolors Mateu?
Em considero una persona molt oberta. Molt comunicadora. Sempre estic disposada a ajudar a la gent a fer coses que per mi són relativament fàcils de fer. Potser en l'aspecte de la cuina és el millor exemple. Jo he tingut procés d'aprenentatge i ara, a la gent que sé que els preocupa, els hi dono un cop de mà. Amb això sempre he sigut molt espontània i “ajudada”.
- I amb això ja et definiries?
Sí. És clar que només t'he dit les coses bones! Per contra si hagués de dir algun defecte podria dir que sóc molt insistent, amb tot el pot comportar això de bo i de dolent. (Riu) Sóc tossuda. Però per l'altra part, sempre intento ser molt positiva.
- Quan vas convertir-te en famosa?
Jo no em considero famosa, mai m'ho he considerat. Simplement, em vaig adonar que la meva manera de fer a la cuina interessava molta gent, quan en un principi jo només ho feia pels meus fills. En cap moment em vaig plantejar que muntaria un bloc per fer-me famosa. El bloc va ser un regal del meu home i dels meus fills quan vaig fer 50 anys. I allà vaig començar a penjar les receptes que feia a casa per a que ells el dia de demà, quan marxessin de casa no haguessin d'estar trucant per saber com es feia una cosa o una altra. Llavors vaig veure que molta gent tenia un espai buit. Sempre he posat un exemple. A casa, hi ha tres generacions: la padrina, la mare i la filla. Qui porta la cuina? La padrina. La mare treballa i la filla, estudia. Pel que sigui, la padrina deixa de portar la cuina perquè ja no pot i qui se n'encarrega? La mare. Però el que recorda de la cuina de la padrina són els plats de festa. En els que ella hi ajudava. Llavors, hi ha un buit. Ara que no es pot anar cada dia a menjar de menú a un restaurant, cal cuinar més a casa. El que abans es buscava en revistes de cuina, ara es pot trobar a internet. Què passa quan la filla s'independitza? Doncs que la mare no li pot explicar tot el que sabia la padrina. Potser tot just una quarta part. I per això jo intento explicar el jo sé, el que faig cada dia. Com es poden combinar ingredients, com fer una melmelada... com es fa cuina d'aprofitament. Això és molt imortant. Per exemple, algú cuina una verdura un dia o uns macarrons i si sobra alguna cosa, ho llencen. No es pot llençar res! A mi em van ensenyar de petita que no es llençava el menjar. Simplement transmeto el que sé i els valors que em van ensenyar.
- Què més et van ensenyar?
Jo suposo que això ho aprens amb el temps. S'ha de donar un valor molt important a la família. I això no vol dir anar sempre tots juts, és ser-hi al moment que toca. Jo això ho veia a la meva família, amb ma mare i les seves germanes. Jo dono un valor molt gran a l'amistat. Jo tinc amistats i ho celebrem molt quan estem junts. I tot, al final, ho fem al voltant de la taula. Un dinar, un berenar... I llavors, la cuina aglutina. Família, amics... Crec que és molt important. Ho he après a casa, però també al llarg de la vida. Jo vaig entrar a un internat amb 11 anys. Això abans es feia molt. Tens la família, però allà tens companys i amistats que t'acompanyen. I això, ho aprens a valorar molt.
- El menjar que es comparteix en una taula és important o és el de menys?
No! És el menys important! Només hi ha una cosa que és important quan convides a gent: si el que fas ho fas amb carinyo, ja pots fer un pa amb tomata, que estarà boníssim. Si convides per compromís, ja et pots gastar molts diners i dedicar-hi molt temps, que el valor no és el mateix. Quan hi ha carinyo de veritat, el menys important és el menjar. Una bona tertúlia, un bon ambient, no cal res més.
- I hi ha plats que ajuden?
El que ajuda és saber els gustos de la gent que hi ha. Si hi ha una persona celíaca o vegetariana, si es troba que hi has pensat, no hi ha res millor, perquè se sentirà com a casa.
- Tens records ancorats en el menjar?
Sí. Un dels més fixats és quan es feien orelletes a casa per Setmana Santa. Allà s'ajuntaven la meva mare i dos de les meves tietes. En podíem fer 150 com 300. Una d'elles era grassoneta i tenia un bon genoll i l'aprofitava per donar-les-hi forma amb un drap a sobre de la cama. Una preparava la massa, ella les estirava, la meva mare les fregia i les posava al cabàs i jo els hi posava sucre. Segur que jo feia més nosa que una altra cosa! I un altre dels records que tinc és que la meva padrina, que era de Múrcia, feia el que ella anomenava un “revoltijo de tomate”, que són com uns ous remenats. I a mi m'encantava. Recordo la padrina que era molt velleta com ho feia. Un altre record són els gots de llet que feia ma mare amb un ou perquè era molt prima. Com que menjava poc, em feia això. No ho he tornat a menjar mai més. Per esmorzar, fins als 10 anys, cada dia, un plat de sopes amb un ou.
- És fàcil veure que ha canviat molt la cuina, però tu reivindiques mantenir aquest patrimoni
La cuina és cultura. És la nostra cultura, és la nostra història. No podem canviar-la, l'essència l'hem de guardar, tot i que es vagi modificant. No podem perdre-ho. El fricandó sempre serà el fricandó. Els canalons de carn són canalons de carn, encara que després es puguin fer amb vedella o amb marisc. Hi ha una sèrie de plats que són essencials, són la base, i no els podem perdre.
- Quins plats parlarien de tu?
Plats poc complicats. Jo sóc molt de picar. El meu sopar perfecte de Cap d'Any és una taula plena de plats per picar. Amb això, aconsegueixo dues coses: molta varietat -per a que la gent que vingui tingui per triar si una cosa no li agrada- i després, que disfruto. Jo qualsevol cosa que sigui per picar, m'encanta. Un guacamole, un gaspatxo, unes piruletes de formatge, llesquetes de pa amb tomata amb trossets de llonganissa... coses senzilles però especials. Uns boquerons en vinagre o musclos al vapor.
- Una mica eclèctica
No tinc un plat preferit. Tot m'està bé perquè tinc la sort que m'agrada molt. Però he de reconeixer que sóc feliç amb plats per picar: un paté amb torrades, una taula de formatges... m'és igual.
- Cal ser perfeccionista per ser bona cuinera?
Jo penso que sí. Però si tens un bon producte, no cal massa cosa més. Si el cuines amb mimo, el resultat és bo. I si a sobre, el presentes bonic, és doble bo. Si em dius que has menjat verdura per dinar i jo et dic que m'he fet una tavelleta tallada al biès, una pastanaga tornejada amb unes patatetes petites i una mica de ceba tallada amb tires fines, sembla molt diferent, no? Però en realitat, he menjat verdura. Canvia molt presentar-ho bonic i amb carinyo. Quan et fiques a la cuina i comences a bufar, és millor enllestir ràpid amb uns espaguetis i amb salsa de pot. Quan cuinem per obligació, se'ns fa cota amunt. Però de vegades, costa el mateix. Jo també he cuinat per obligació! Quan no tinc temps i llavors, fas alguna cosa ràpida. Però penso que si et poses a la cuina amb ganes de fer algo, no és complicat.
- La cuina és d'aquelles coses que et pot agradar molt o hi renegues
Hi ha gent que diu que és una negada per la cuina. Hi havia una noia que tenia una botiga i em deia que era impossible que li sortís un plat bé. Li vaig demanar que triés una recepta senzilla de les del bloc i que provés. Després d'un temps em deia que una, no, que n'havia fet moltes. La cuina d'abans era una cuina complexa. Un arròs, un fricandó o uns fideus a la cassola costen més de fer. Però d'altres que no tenen més de dos o tres ingredients. És com quan t'ensenyen a llegir, comences per coses fàcils i després, descobreixes que tampoc no és tan complicat. La cosa és perdre el respecte a posar-se a cuinar. No cal fer coses tan difícils pel dia a dia. Simplement deixar-se caure. Perquè si tens la sort que algú altre cuina, estàs salvat. Però si a ningú li agrada, com a mínim poder-ho fer.
- I a la cuina, com ets? Ets de les deixa que l'ajudin o fas fora a la gent?
Depèn. Normalment estic sola a la cuina perquè sóc molt organitzada i tinc les coses molt clares. Si dic que tallin algo a dauets i després no són prou petits... jo sóc molt exigent i vull les coses d'una manera determinada. A vegades, m'estimo més estar sola. A més, me molesta que la gent estigui a la cuina i que piqui. Si em demanen ajudar, no em fa res. Li he ensenyat moltes coses al meu fill així. Però si tinc coses a fer i cal anar per feina, prefereixo fer-ho jo.
- Ha servit el bloc per al seu objectiu?
I tant! El meu fill, que és el primer que va marxar, s'espavilava prou bé. I, a més, ha fet coses que jo no li he ensenyat. Com els peus de porc, que aquí no els fem perquè no li agraden a tothom de la família. La meva filla també consulta el bloc per cuinar i m'envia fotos. El que és molt graciós és que companys seus de classe també l'utilitzen i m'ho van dient. Això és molt d'agrair.
- Com es viu tenir tants seguidors a les xarxes?
El bloc ara té més de 20,5 milions de pàgines vistes. Ja t'ho deia, no em considero famosa. Si resulta útil a la gent i jo els puc ajudar, ja compleix amb el propòsit. En algun moment em pregunten si cobro per baixar-se la recepta. Jo no cobro res per això! (Riu) No entenen perquè ho faig. És una cosa que vaig començar pels meus fills i que ara li serveix a molta gent.
- No ho has convertit en negoci
No. El bloc és el bloc. Tothom pot entrar i agafar el que vulgui. A Instagram, vaig posant el que menjo cada dia. Si és a un restaurant,
Una altra cosa és la feina que ha sortit a partir del bloc, que en faig molta. Estic molt orgullosa de poder fer el que m'agrada i de que les coses em vagin bé.
- És una cosa que no preveies, no?
No! Jo sempre dic que vaig passar de treure el pols a l'ordinador a treballar-hi. Jo sóc usuària bàsica. Però vaig pensar que si s'havien de fer les coses, calia fer-les bé.
- Surt el perfeccionisme
Clar! (Riu). Vaig tenir unes feinades! La primera recepta crec que em va costar 4 hores penjar-la. Fins que no em vaig sortir no vaig parar. M'ho van regalar un 31 de gener i aquell mateix dia al tornar del sopar de celebració, m'hi vaig posar... fins a les 6 del matí! (Riu).
- Sí que van encertar-la!
Jo no tinc receptes de la meva mare. El que feia era intentar escriure les receptes en word per a que el meu fill i la meva filla s'enduguessin un pen drive en lloc d'una llibreteta de receptes. Quan van veure el que feia, van pensar que era millor un bloc.
- No pares fins que aconsegueixes les coses, no?
Si veig una cosa que és molt complicada, paro. Però vaig pensar que si una cosa tan senzilla com és publicar una entrada al bloc la resta de gent podia fer-ho, jo també. I el primer dia, vaig explorar tota la “trastenda” del bloc. A partir d'allí, 5 receptes a la setmana en calendari escolar. Quan els meus fills van marxar de casa, depèn de la feina que tinc. Igual penjo 3 receptes.
- La teva recepta és singular, perquè relacionem els influencers amb gent jove, però tu trenques la norma. Què és el que ofereixes que ha triomfa tant?
La gent veuen que les meves receptes són escuetes i sintetitzades per a que sigui ràpid i àgil fer-se'n una idea. Els ingredients són coneguts i, si no, poso amb què ho poden substituir o on trobar-lo. Penso en els dubtes que es poden presentar. Però el que és més important és que totes les meves receptes surten. Si segueixes les instruccions, surten. Hi ha gent que les troben supersenzilles, però són assumibles per la gent que no en sap. I si hi ha dubtes, sempre dic que preguntin. Ningú no neix ensenyat. Jo he après moltes coses preguntant. Sóc planera i accessible. Que després, també és molt curiós que la gent em para pel carrer per saludar i em diuen que sóc una més de la família. (Riu). I mira que jo no explico massa cosa sobre mi, perquè m'importa molt la privacitat. La gent sap que tinc una mare i dos fills. A l'instagram només poso el que menjo. Poso la localització dels llocs on dino o sopo més que res per honestedat. Però no parlo de res més. Ni de religió, ni de política ni d'esports. El meu tema és el menjar.
- Què volies ser quan eres petita?
Jo volia ser matemàtica i vaig acabar fent Geografia i Història. No és que em diguessin que no a casa, però jo ja veia que era complicat perquè per a fer matemàtiques havia de marxar de Lleida. I primer, vaig treballar en un laboratori d'una empresa paperera que hi havia a Balaguer. Vaig ser-hi fins que van tancar. Després, vaig canviar. A mi m'agrada tot. Hagués pogut fer qualsevol cosa.
- I el blog en quin moment de la vida t'arriba?
Em va agafar en un moment amb temps. Això em va anar molt bé i m'ho vaig agafar molt seriosament per fer-ho bé. Vaig pensar molt en les classificacions que feia, posant una petita introducció a cada recepta... I com que vaig ser tan metòdica, va ser fluïd. I com que de receptes sempre en tinc, és com un pou que sempre té aigua.
- En què ets especialista?
Les persones que em coneixen dirien que sóc especialista en parlar. M'agrada molt, però parlo amb gent que m'agrada. Puc estar callada, també. Però m'agrada la vida social, relacionar-me amb la gent. Tinc molta predisposició a comunicar-me.
- I la relació amb la comunicació virtual, com la portes?
Mira, jo al facebook, poso cada dia un parell de post. Va arribar un moment en què no hi havia comentaris i se'm va acudir demanar si les receptes arribaven o no. I llavors, va haver un allau de comentaris. Ningú deia res perquè tot estava bé i perquè “era de casa”. Però jo necessito tenir aquesta interacció. Com que sóc de la família (riu) no cal dir res. Però a mi em va molt bé que la gent em digui si ha provat de fer una recepta, com li ha sortit, que facin preguntes, que valorin. M'agrada tenir aquest contacte, no m'agrada parlar amb la paret.
- Però quan cuines pels de casa, et diuen que està molt bo, no?
Normalment, quan encara no han fet la primera mossada, jo ja pregunto què tal. (Riu).
- Quines altres passions tens?
Sí! Les manualitats: punt de creu, ganxet, … També m'agrada moltíssim llegir. Però tinc poc temps.
- No dones la impressió de ser una dona estressada
No, sóc una dona molt activa. Hi ha moments en què m'estresso. Però amb l'edat aprens a dir que no. Fins i tot a coses que et fan il·lusió però que sé que no arribaré. Faig el que puc i no pateixo. Quan em conviden amics a menjar a casa seva, a vegades s'angoixen pel que faran. Però jo hi vaig per estar amb aquelles persones, no pel menjar! No cal patir per coses així. Jo abans patia més, però ara ja no. No li dono tanta importància a les coses. I procuro transmetre-ho, que la gent no pateixi per exemple pel que han de cuinar per mi. Jo potser tinc aquesta habilitat, però altra gent en tindrà una altra igual de vàlida o més.
- I quines són les capacitats que valores en altres persones?
La paciència. Jo considero que segons per a què jo en tinc, però per d'altres coses, no. Sóc molt honesta i això també ho busco en els altres. I sóc molt puntual i em molesta molt que la resta no ho siguin. Sóc tan exigent amb mi mateixa que em sap greu ser-ho tant amb els altres. Tota la gent que és capaç de saber col·locar les coses a cada lloc i prioritzar. A mi em costa molt, tendeixo a pensar que puc fer moltes coses i després, no és així. Aquesta gent que és capaç de valorar i de ser estrictes amb les prioritats em sembla admirable. I també, saber escoltar. És una qualitat que em sembla molt important.
- Si fossis superhreoïna, quin superpoder et demanaries?
Poder cobrir les necessitats puntuals de la gent. No es tracta de parlar de grans utopies, sinó de coses del dia a dia. Que per exemple, si algú no es troba bé, que tingui salut.
- Quin és el repte que tens ara?
No tinc coses concretes pensades. Vaig escriure el llibre i ara estan a punt de sortir dos més. Això em fa molta il·lusió. I també m'agrada molt el meu dia a dia. Vaig cada setmana a una residència geriàtrica a fer uns tallers que es diuen “memòria i cuina” i és molt motivador. Molta gent no se'n recorda de moltes coses, però a través de plats o de tradicions relacionades amb la cuina, estirem el fil de la memòria. Què menjaven per Nadal i després, parlem del que feien, de la gent... Els fas recordar, participar i conversar.
- Com t'acomiades?
Simplement, dic moltes gràcies per haver vingut. Faig moltes xarrades de cuina i llavors, crec que és molt important agrair a la gent que s'hagi pres la molèstia d'assistir.
Nosaltres t'agraïm que hagis assistit a la nostra entrevista i que ens hagis revelat alguns secrets de la teva recepta vital.
