El Josep Salvia, il·lustrador i dibuixant de còmics, és autor de les novel·les gràfiques Cisco i Una caja de galletas, on combina la realitat històrica des de l’experiència viscuda de la seva família, i Antonio Machado. Los días azules. Actualment, col·labora amb revistes com Cthulhu d’històries curtes i històries de terror i treballa com a il·lustrador per diverses publicacions i agències de publicitat. Com a il·lustrador, té clar quin és el paper del còmic i confia en el seu potencial per a esdevenir una eina educativa.
Com vas començar en el món de la il·lustració i el còmic?
Amb divuit anys, no sabia on estava i els estudis no m’anaven gaire bé. Gràcies a un amic, vaig descobrir l’escola Joso, del dibuixant Josep Solanes, dedicada sobretot al còmic. En aquella època, el còmic era complex per mi, sí que dibuixava, però només coneixia els superherois, que no m’agradaven, o el Mortadelo y Filemón, que és com, pràcticament, vaig aprendre a llegir. Però va ser a l’escola Joso, on vaig conèixer tot aquest ventall més ampli de còmics, que em van fer comprendre que jo també podia fer còmics.
Quines són les teves influències artístiques?
En tinc moltes. El dibuixant Juanjo Guarnido i els seus còmics Blacksad o en Jaime de Martín, creador de Sangre de Barrio, un autor molt consagrat i que va ser una influència directa, ja que vaig tenir l’oportunitat d’aprendre d’ell. Però un dels meus referents més inspiradors ha estat Gabriel García Márquez. Sense adonar-me’n, als meus llibres sempre hi ha algú que surt volant, com a la seva obra Cien años de soledad.
Com ha estat el teu procés de creació?
Sobretot amb els còmics més històrics, tot va sorgir arran de fotos que vaig trobar per casa de la Guerra Civil. En aquest cas, la creació de personatges va sorgir inspirant-me en la família. La resta d’històries han sorgit arran d’alguna por, d’alguna sensació que reps en algun moment i necessites plasmar.
Quines eines utilitzes per a dibuixar?
Generalment, sempre digital, però difícilment vaig sense el bloc a qualsevol lloc. Sempre el tinc a sobre.
Quins són els reptes a l’hora de narrar una història visualment?
El més important és la narrativa, com passes de vinyeta a vinyeta, el que seria el símil dels plans al cinema. És difícil, saber com atreure l’espectador perquè es quedi allà.
Per què la Guerra Civil?
Perquè és una cosa que em va fascinar i a la meva família hi va anar molta gent. La meva padrina eren 11 germans, dels quals cinc eren homes. Tots hi van anar i van tornar, però el germà d’una tieta, no ho va fer. Molts dels que vaig entrevistar ja són morts, però arrossegaven trauma, guardaven caixes amb material que els havien donat de la guerra i quan les obrien encara ploraven. Com que s’explicaven el que havien viscut i les seves experiències, va sorgir la idea. En preguntar i fer entrevistes als supervivents, em vaig adonar de curiositats reflectides als llibres, sobretot a Una caja de galletas, que és el que parla sobre la família.
Com ha estat el procés de narrar la vida de la família?
Va ser fotut, perquè tot i no haver-los conegut, m’he emocionat. Hi ha un dels capítols on el Gabriel, germà de la tieta, surt volant com una representació de la mort. Tenia trenta-sis anys i teòricament va marxar solter a la guerra, però entre els seus papers hi havia un permís per casar-se. Potser hi va haver una viuda que no coneixem.
Quin missatge t’agrada transmetre amb les teves il·lustracions?
Amb els còmics històrics, el fet d’explicar una cosa que crec que s’ha d’explicar. Si no ho arribo a preguntar, hagués mort amb ells. Al final, es tracta de posar una llavor més a la història d’un país, sigui d’Espanya, de Catalunya, d’Europa o del món en general. En el cas dels de terror, vull transmetre por.
Has notat alguna evolució del teu estil al llarg de les diferents il·lustracions que has tingut?
Sí, es canvia molt. Primer, perquè les mateixes històries requereixen que les facis d’una manera diferent. El mateix còmic, a mesura que dibuixes els personatges, sembla que et demani canviar. A vegades, tampoc estàs d’acord amb el que has fet anteriorment, difícilment estàs d’acord o estàs satisfet amb el que fas.
Com veus la salut del còmic a l’Estat Espanyol?
A Espanya hi ha molts autors i pocs lectors. El còmic té molt bona salut, perquè hi ha molt bones obres, però, a Espanya, incloent-hi Catalunya, no hi ha prou lectors. No només de còmic, en general. Japó, Estats Units i fins i tot França van introduir els còmics a les escoles, això crea que al cap de trenta anys hi hagi lectors. Crec que seria essencial que tant l’Estat com la Generalitat introdueixin el còmic obligatori a les escoles, però sobretot als instituts. És molt més amè llegir un còmic que no pas una llauna de text.
Quin és l’impacte de la intel·ligència artificial al món del còmic?
Entre que no hi ha lectors i si hi ha màquines que ho poden fer per a nosaltres, doncs ho veig com la fi de la humanitat. No m’esperava que comencessin a destruir per la creativitat, que és el que ens diferencia dels animals. Som el que som gràcies a la creativitat.
El còmic té molt bona salut, perquè hi ha molt bones obres, però, a Espanya, incloent-hi Catalunya, no hi ha prou lectors
Creus que hi ha suport institucional?
Es volia treure un projecte de llei, una espècie de decret, però es va aturar. Mai es farà prou. Jo només veig com a solució que s’introdueixi a les escoles i instituts, que siguin lectures obligatòries.
Espanya és molt rica amb cultura i amb el còmic es pot il·lustrar qualsevol tema que estiguin estudiant, sobretot a història o literatura
Com veus el paper de xarxes socials en la difusió del còmic?
En general, bé. El que passa és que sembla que les xarxes hagi creat un efecte contrari. L’altre dia escoltava una entrevista antiga de l’Antonio Gala dels finals dels noranta, que deia que de seguida qualsevol persona podrà buscar qui és Cervantes, qui és Quevedo, o qui és Machado, però no els interessa qui és Quevedo, qui és Machado, qui és Cervantes. I això, ho veig amb el Spotify, per exemple. En aquesta xarxa, quan escoltes un grup, a sora t’apareixen de semblants. Però no s’investiguen qui són.
Per això, crec que ara les xarxes socials no s’utilitzen bé, no s’arriba prou lluny o on s’hauria d’arribar.
Quin consell li donaries a qui es vulgui iniciar en el món de la il·lustració?
No m’agrada donar consells perquè no soc ningú per fer-ho. Que cadascú faci el que vulgui. Que siguin lliures. Si volen explicar històries, que expliquin, que fa falta. No pots dir a algú que no faci això perquè no té sortida, és molt injust. Sempre hi ha alguna cosa amb què seràs útil.
