L’1 de gener del 2002 a les nostres butxaques van començar a aparèixer monedes i bitllets nous. Arribava l’euro i començava un període de transició en el qual es podia pagar també amb pessetes, que avui s’han convertit en un objecte per al record. Malgrat tot, el Banc d’Espanya calcula que els espanyols encara tenen en pessetes 1.643 milions d’euros. El 2020 acaba el termini per fer el canvi a la nova moneda per a aquells que encara tinguin algunes pessetes al calaix oblidat de casa. El cert és que l’entrada en vigor de l’euro es va iniciar no sense certs problemes diaris perquè encara pensàvem en pessetes, una cosa que ja queda només per a una part de la població.
La polèmica també va envoltar la nova moneda amb el famós arredoniment. El canvi d’una a una altra divisa va suposar alces més o menys encobertes en molts articles. El cert és que des que l’euro es va convertir en moneda de butxaca (per a les operacions financeres regia des del 1999 a dotze països europeus) la inflació s’ha disparat un 39,1% a la província de Lleida. Així ho reflecteix l’Institut Nacional d’Estadística en l’anàlisi de l’Índex de Preus de Consum (IPC) entre el gener del 2002 i el novembre del 2016 (última dada oficial disponible). Aquest increment ha estat inferior al de la mitjana catalana, que assoleix el 41,5%, però se situa per sobre dels 36 punts percentuals de l’Estat.
Els salaris en aquest període no s’han incrementat ni de lluny en la mateixa mesura. Fins i tot en els anys més durs de la crisi els sous han patit el que els economistes qualifiquen com a deflació, o el que és el mateix, una baixada. El salari mitjà a l’Estat el 2002 (en aquell moment l’Agència Tributària no feia estadístiques provincials) era de 14.370 euros, davant els 18.645 de l’any passat. És a dir, la revalorització ha estat del 29,47%. A Lleida, el salari mitjà és inferior a la mitjana espanyola i l’any passat es va quedar en 17.327 euros anuals.
Aquests quinze anys s’han caracteritzat a més per dos situacions econòmiques totalment diferents. Si als inicis de la circulació de l’euro vivíem encara en l’anomenada dècada prodigiosa, per als més optimistes, o la del boom de la construcció, des del 2008 s’ha viscut una crisi amb efectes devastadors en termes d’ocupació i pobresa. Ara les dades macroeconòmiques apunten a la sortida de la crisi, però els estralls segueixen patents a les llistes de l’atur. El gener del 2002, Lleida tenia 7.702 persones registrades com a parades, xifra que suposava el 4,66% de la població activa. El novembre d’aquest any, les persones que buscaven feina a través del Servei Català d’Ocupació eren 23.997, l’11,56% de la població en condicions de treballar.
