El Lleida va posar punt final a la ratxa d’imbatibilitat, després de dotze jornades de més que acceptables resultats, de la pitjor manera possible (2-1) i en el moment més inoportú. Ho va fer davant de l’Hèrcules, un rival directe, en una de les pitjors primeres parts de la temporada en la qual va entrar en un incomprensible defalliment a partir del minut 20, i en una tardana reacció que va posar en evidència que la falta de pegada no és ja una assignatura pendent queurgeix aprovar, sinó que, a més, condiciona el futur d’aquest equip. A més s’ha d’unir, a tots aquests peròs, que el Lleida, amb Idiakez a la banqueta, tant en aquesta temporada com en l’anterior, ha estat incapaç d’aixecar un marcador advers lluny del Camp d’Esports.
Així que quan al minut 33, entre Crespo i Toño Vázquez, van regalar el 2-0 a Juanma, es podia pensar en el pitjor. Perquè una mica abans ja havia arribat l’1-0 en una gran rematada llunyana de Yeray que va superar l’estirada del porter lleidatà. I el cas és que fins llavors, el Lleida, amb el seu esquema clàssic dels tres centrals, amb Òscar Rubio i Arnau al centre del camp, es va imposar a un Hèrcules nerviós i amb el públic hostil que el va xiular a les primeres de canvi amb aquella remor a la grada que no fa presagiar res de bo. Però el Lleida no va saber rematar la feina, bàsicament perquè no remata. Ni un sol tret entre els tres pals en tot el primer temps. Així que quan els alacantins sí que van encertar en la seua primer rematada amb intenció, es va girar la truita radicalment.
El Lleida es va ensorrar i els alacantins, sense fer res de l’altre món, van començar a agradar-se. I en aquell interval va arribar la jugada clau. Una pilota penjada a l’àrea del Lleida. Toño Vázquez no reacciona i Iván Crespo bloca malament i la deixa als peus de Juanma, que sols ha d’empènyer-la a porteria buida. Un 2-0 que va deixar el Lleida grogui, que va poder encaixar el tercer i que va sospirar quan l’àrbitre va decretar el camí dels vestidors. La segona meitat va ser una altra cosa. El Lleida va pressionar més, molts cops amb més cor que cap, i va tancar darrere un Hèrcules que va jugar sempre còmode perquè els blaus, ahir amb la senyera, pressionaven però no feien mal. De fet, la primera rematada entre els tres pals, fluixa i centrada, no va arribar fins al 65, amb un xut llunyà d’Òscar Rubio. En canvi els locals, que tampoc van destacar en l’aspecte ofensiu, ho van intentar amb una rematada de Mainz, dels més destacats del partit, que no va sorprendre Crespo i, sobretot, en una rematada d’Álvaro (82’) a porta buida que hauria sigut el 3-0. En canvi, com a modest premi a la insistència, el Lleida va maquillar la derrota, però derrota al cap i a la fi, amb un bonic gol de Vega, després de dos bons dríblings, a l’àrea de l’Hèrcules. I ja no hi va haver temps per a res més.
