El Lleida Esportiu jugarà davant l’Atlètic Saguntí amb la samarreta de la senyera com a mostra de suport al Govern després dels últims registres i detencions. Precisament, el Lleida va ser pioner en l’ús de la senyera quan aquesta estava prohibida pel franquisme. En aquest sentit, el club lleidatà va ser un dels primers que van lluir les quatre barres durant la dictadura, ja que les va incloure al seu escut el 1947.
Quan el Lérida Balompié i el CD Leridano es van fusionar el gener d’aquell any, fundant la UD Lérida, es va adoptar per al nou club l’escut del Balompié amb algunes modificacions, una de les quals la inclusió de les quatre barres i la flor de lis sota el nom, que s’ha mantingut fins avui. Aquest fet crida l’atenció ja que, després de la guerra, la dictadura va castellanitzar els noms dels clubs i molts van haver de suprimir la bandera catalana del seu emblema i substituir-la per l’espanyola, entre aquests Barça, Sabadell o Martinenc. Una explicació al fet que el Lleida es deslliurés de la prohibició la dóna el catedràtic d’història Jesús Castillo, que explica que “a Lleida els franquistes van elaborar un discurs teòric anomenat leridanismo, que defensava una manera de fer cultural, històrica i política diferent de la resta de Catalunya”. Per això, planteja la possibilitat que es permetés el seu ús pel fet que fossin els mateixos símbols de l’escut de la ciutat, identificant les quatre barres, com ho feia el leridanismo, com un símbol particular lleidatà i no català. Aquest argument guanya pes ja que el Girona també va poder lluir les quatre barres al costat de les ones blanques i negres, que també figuren a l’escut de la seua ciutat.
El 1949, el Lleida era, al costat del Girona, l’únic català de Primera i Segona que lluïa la senyera. El Barça no la va recuperar fins al novembre d’aquell any, quan les lleis franquistes començaven a relaxar-se.
