La incògnita per saber qui seria el campió de Segona Catalana ha durat 29 jornades, les que ha necessitat el Mollerussa per aconseguir el títol. Com a campió, l’equip ascendeix a Primera Catalana, una categoria en la qual no jugava des de feia 20 anys. Els de la capital del Pla van sumar els tres punts que els faltaven en un dur partit contra l’Organyà (3-1), al qual va remuntar.
L’Organyà va saber jugar amb els nervis del Mollerussa i va esperar amagat que fos el seu moment. Els visitants es van avançar en la primera oportunitat que van tenir. Una indecisió del porter Espinet i del seu defensa va ser aprofitada per Òscar per marcar el primer gol de la tarda i augmentar els nervis de la parròquia local, que esperava cantar ja la victòria.
Tanmateix, aquest gol no va variar la velocitat de creuer del Mollerussa i les oportunitats clares van començar a arribar. A la mitja hora, Florensa en tenia una de gran al rematar de cap una centrada. La rematada, amb el porter ja batut, es va estavellar contra el travesser. Però aquest pal només era el preludi. Cinc minuts més tard, Tàpies sí que la va encertar. Una falta lateral botada per Pau va acabar amb el cuir al fons de les malles, 1-1. El Mollerussa havia fet el més difícil, superar els nervis i aconseguir l’empat. Però, tan sols dos minuts més tard, Pedrós va acabar de cop amb qualsevol indici de reacció visitant i va marcar el 2-1, amb el qual es va arribar al descans.
Després del pas pels vestidors, el Mollerussa no va variar gens ni mica el seu ritme i va continuar creant joc i oportunitats sobre la porteria de l’Organyà. No obstant això, els visitants van demostrar que podien fer mal al contraatac i que es podia rematar el partit. I això va succeir en el minut 79. Vendrell, que al primer temps no havia tingut encert de cara al gol, no va fallar en una ràpida jugada i va marcar el 3-1 definitiu que tancava el triomf dels locals i donava el títol de campió i l’ascens a falta de 5 jornades.
Tant jugadors com els 700 aficionats que es van congregar al camp, i que no van deixar d’animar, esperaven el xiulet final de l’àrbitre. Quan Franch Cabrerizo va assenyalar el camí dels vestidors, l’eufòria es va apoderar de tothom. Els jugadors van saltar de nou sobre la gespa amb samarretes commemoratives del campionat i a les grades ningú es va moure per aplaudir el seu equip.
