A finals dels anys 70 no existia acte esportiu públic, amb autoritats, que no acabés amb la petició, a ple pulmó, per part dels espectadors de «pavelló, pavelló». Era una vella reivindicació de la ciutat, que veia com la falta d’instal·lacions adequades limitava, i molt, el creixement esportiu dels diferents clubs i també la promoció de l’esport escolar i de base.
Al complex del Camp d’Esports, creat per Joventut Republicana, a començaments de segle, amb camp de futbol, pistes de tenis, velòdrom i piscina, calia afegir el vetust pavelló de l’Antorxa als Camps Elisis, els baixos del pràcticament en desús Pavelló de Vidre i les no reglamentàries instal·lacions del Camp Escolar.
Per trobar un pavelló municipal en condicions, calia desplaçar-se fins a Balaguer i buscar unes pistes d’atletisme homologades a Arbeca. A nivell privat esperaven les instal·lacions del Sícoris, descobertes, el futur Martín Cano. Així que quan Antoni Siurana, amb el seu Pacte de Progrés, va arribar a l’alcaldia, amb consens generalitzat, va posar fil a l’agulla per dotar Lleida d’unes mínimes instal·lacions.
Amb Antoni Ballesté, com a regidor responsable de l’àrea d’Esports, va començar a projectar la sala de barri de la Bordeta, on es traslladaria a jugar els partits el Beta Blava, abandonant l’incòmode Velòdrom i, sobretot, el primer gran pavelló, en un solar al costat del Camp d’Esports en el que havia de ser la prolongació del passeig Onze de Setembre, una vegada cobertes les vies del tren que van servir per suprimir el polèmic i perillós pas a nivell de la plaça Europa.
En una històrica reunió, amb data 8 de novembre de 1982, Rosa Ciutat, en representació de la direcció general de l’Esport de la Generalitat; Antoni Ballesté, en nom de la Paeria; l’arquitecte municipal Ferran Florensa i l’enginyer Josep Maria Cots Massana, van establir les bases del pavelló que inicialment va ser denominat com a pavelló del Camp d’Esports, i posteriorment adoptaria el nom actual.
El pressupost inicial era de 101.664.906 pessetes i les partides més importants eren les de material esportiu, amb 18 milions, i les obres de construcció, amb 16.
Aproximadament cinc milions se’n van anar a les excavacions, perquè l’obra era certament innovadora ja que la pista de joc estava enfonsada a terra i la façana, segons es va escriure aleshores, recordava les antigues construccions gregues a base de columnes, escales i la paret principal més endarrere. Les obres, tanmateix, van començar amb mal peu, amb cinc mesos de retard, i amb un notable increment de cost ja que en aquell termini de suspensió es va produir un encariment dels materials, estimat en un vint per cent.
Amb tot, el novembre del 1984 el consistori va firmar la recepció de les obres i poc després s’inaugurava de manera oficial. Casualitats de la vida, l’Onze de Setembre va marcar l’inici d’una espècie de boom esportiu de la ciutat que va arribar a viure, al cap dels anys, una etapa daurada en què va col·locar la majoria dels esports a la màxima categoria: futbol a Primera divisió (amb reforma del Camp d’Esports inclosa); hoquei a l’OK Lliga (el Llista passaria a jugar a l’Onze de Setembre), bàsquet amb ascens a l’ACB (i creació del pavelló Barris Nord), voleibol (Camp Escolar i Episcopal, després Lleida) i handbol amb l’Associació Lleidatana.
«Quan vam entrar a la Paeria el 1979 ens vam trobar que estava tot per fer i el tema de les instal·lacions esportives era especialment preocupant. Les carències eren endèmiques», recorda Antoni Siurana, el primer alcalde elegit democràticament després de la dictadura franquista. A nivell públic, Lleida únicament comptava, des dels anys seixanta, amb el vell recinte de l’Antorxa als Camps Elisis amb unes instal·lacions certament obsoletes per a la pràctica de l’esport d’elit. «Per això –afegeix Siurana–, vam dedicar esforços i pressupost a millorar aquest tema des de l’ajuntament, perquè enteníem que era una reivindicació de la ciutadania.»
Mentre que a nivell privat començava a gestar-se el pavelló del Sícoris Club, i poc després el del col·legi Maristes, Lleida donava llum verda a la sala polivalent de la Bordeta, que va ser la primera d’una sèrie d’instal·lacions als barris de la ciutat i posteriorment la, en aquell temps, «joia de la corona»: l’Onze de Setembre. «La veritat és que vam quedar molt satisfets del resultat i va ser una mica l’inici del boom de l’esport lleidatà en què vam arribar a la màxima categoria en gairebé totes les disciplines.»