El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha confirmat que una mare monoparental pot gaudir de l’extensió del permís de maternitat i equiparar-lo al que rebria una família biparental. La sentència desestima el recurs interposat per l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) i manté el resultat emès pel jutjat social 2 de Mataró, que establia que la demandant podia gaudir d’un permís de 32 setmanes. Emparant-se en l’Estatut dels Treballadors, el text recorda que existeix «diversitat d’estructures familiars» i que establir la durada de la prestació en funció del nombre de progenitors suposa un «tracte discriminatori» envers el menor. La resolució no es ferma, de forma que pot presentar-se un recurs de Cassació al Tribunal Suprem.
Els cas es remunta al 10 de setembre de 2021, quan la demandant va sol·licitar a l’INSS que se li reconegués el dret a una prestació de 32 setmanes, equiparable a la que reben els integrants d’una família biparental per evitar que el seu fill fos “discriminat” per formar part d’una família d’un sol progenitor. L’INSS va denegar aquesta petició en considerar que la dona no és trobava en cap de les situacions protegides als articles 177 i 318 de la Llei General de la Seguretat Social i 45 i 48 de l’Estatut dels Treballadors. L’afectada va decidir portar el cas davant els tribunals i el 20 de desembre de 2021 el Jutjat social 2 de Mataró va donar-li la raó. Davant d’aquesta notificació l’INSS va presentar el recurs de suplicació que ara ha desestimat el TSJC.
La sentència emesa per la sala social del TSJC desestima el recurs presentat per l’INSS en base a diferents articles de l’Estatut dels Treballadors. Així, remarca que “l’article 48 no contempla més que un model familiar, el clàssic biparental, sense tenir en compte la diversitat d’estructures familiars que han sorgit els darrers anys”. Alhora assenyala que aquest model familiar “afronta més dificultats que la família nuclear biparental clàssica, per a l’atenció i cura dels fills i filles, i per compaginar la vida laboral i familiar”, un extrem que s’accentua en el cas de les dones treballadores, que són la immensa majoria dels titulars de famílies monoparentals.
La sala considera que l’aplicació uniforme de l’esmentat article “suposa introduir una diferència de tracte respecte d’un col·lectiu que té més dificultats per conciliar vida laboral i familiar, sense apreciar justificació objectiva de cap mena”. En aquest sentit, assenyala que l’article 48.4 de l’Estatut dels Treballadors també contempla un període de suspensió contractual major per a les famílies biparentals, 16 setmanes a cadascun dels progenitors, un greuge comparatiu respecte les monoparentals i que no té en compte que “les necessitats d’atenció i cura del menor són les mateixes».
El text de la sala també adverteix que establir la durada de la prestació en funció del nombre de progenitors en lloc d’atendre de manera preferent el superior interès del menor, “no només suposa desconèixer els criteris interpretatius” sinó també “donar efectes jurídics a un tracte discriminatori per raó del naixement i de la condició personal i familiar del nounat”.
Per tot plegat conclou que per garantir un tracte igualitari cal considerar que la progenitora única que s’ocupa de la cura del menor «té dret a un gaudiment del permís equivalent al que hagués correspost d’existir l’altre progenitor, és a dir, 32 setmanes”. Insisteix que les necessitats del menor “són idèntiques i no disminueixen en atenció per l’existència d’un o més progenitors”.
La sentència conté vots particulars de tres magistrats de la sala que s’hi han pronunciat en contra.
