Emili Morreres: 'La fotografia existeix en el moment en què l'ensenyes'

L'Emili és el petit de sis germans, va néixer a Aitona i és on va passar la seva infància, 'd'Aitona tinc molt bons records, tot i que passats els anys si ara em diguessin que tornés, no hi tornaria, no per res, sinó perquè sóc una persona que li agrada molt conèixer llocs nous i gent nova i tinc la sort de treballar en una Escola on cada any hi ha alumnes nous, cada any, amb molta frescor i amb ments molt obertes i amb ells veig maneres noves de veure la vida que a mi ni m'haguessin passat pel cap, i gràcies als meus alumnes també vaig aprenent com a persona i això m'agrada molt'.

A l'Emili Morreres el tema de la fotografia li ve de bastant petit i ho recorda, crec jo, amb un punt de nostàlgia, 'nosaltres érem de casa de pagesos i teníem la càmera de la família on amb un carret d'aquella època, documentàvem tot un any, imagina't, i es posa a riure, i fèiem les fotos del Nadal, la mona, la castanyada i no hi cabia res més perquè eren 36 fotos, ni una més'. L'Emili era el petit de la casa i aquella càmera 'pocket', el seu pare no li deixava ni olorar, 'i jo la veia allà però no la podia tocar, però mira - em continua explicant - van passar els anys, jo ja en tenia 14 i un dia em trobo aquella càmera en un calaix i l'agafo i començo a fer fotos, fotos de bodegons de paisatges, i m'agradava molt... però clar tot de manera molt autodidacta, i llavors vaig decidir fer un curs nocturn a l'antiga Escola de Belles Arts i allí sí que ja em van obrir els ulls al món de la fotografia',

Tot i que ell havia descobert el que realment li agradava, els pares de l'Emili, no els hi acabava de fer el pes que el seu fill 'estudiés' fotografia, 'no ho veien molt clar, eren més conservadors, amb sis fills ja tenien buscat un ofici per cadascun de nosaltres, però va ser gràcies a la meva germana gran, a l'Anna, que vaig anar a estudiar a Barcelona fotografia i allí sí que ja vaig veure que era lo meu'.

Estant a Barcelona, el truquen de Lleida, de l'Escola Leandre Cristòfol i li pregunten si està disposat a tornar perquè estan buscant un professor. 'El cor se'm va posar a 100, perquè sóc molt tímid jo, i sí, vaig aconseguir poder entrar de professor a l'Escola en la qual encara sóc avui en dia, 23 anys després'.

L'Emili m'explica que ser professor a l'Escola l'ha ajudat molt amb la seva timidesa, 'i sí que a Barcelona vaig aprendre molt de fotografia, però aquí, a l'Escola, és on he après més, preparant-te les classes, dels alumnes i del dia a dia de l'Escola, també he après molt'.

Parlant una estona amb els alumnes de l'Emili, he de dir que el veuen tranquil, una persona fàcil de portar, tot i que el primer dia de classe diuen, sembla una persona seriosa, així com avança el curs veuen que no ho és gens – i en dono fe-.

L'Emili Morreres ha participat en itineraris de creació fotogràfica com a D.mostra o Emergent, i ha exposat la seva obra en diferents espais com el Centre d'Art La Panera, Sala Coma Estadella, la sala Gòtica del IEI, la galeria Espai Cavallers de Lleida, o la sala d'exposicions de la UdL, i em diu una cosa que em fa pensar, i que trobo molt certa: 'La fotografia existeix en el moment que l'ensenyes, si tu fas fotos però no les ensenyes, aquella fotografia no existeix, és com guardar les coses al calaix. I de la mateixa manera que a mi m'agrada veure treballs d'altra gent, perquè no ensenyar els treballs que jo faig?', I em diu amb contundència: 'Sí, m'agrada ensenyar els meus treballs'.

Ara està descobrint una nova disciplina, l'escultura, 'estava una mica saturat de la fotografia, de fer, de veure sempre el mateix tipus de fotos i havia fet algun curs d'escultura i m'agrada'.

I és que a l'Emili li agrada vincular la fotografia a altres arts, i com diu ell, és 'minimalista' allò del 'menos es mas' i també es considera poc tecnicista, no li agrada la tècnica, 'les fotos poden estar desenfocades, poden estar mogudes, pot ser fotografia i pintura tot barrejat, pot ser fotografia i dansa, i jo crec que el que l'enriqueix és això precisament, la barreja de disciplines'. I penso que és un exercici que hauríem de fer tots i no pensar només que el blanc és blanc i el negre és negre'.

L'Emili Morreres és un defensor de les noves tecnologies, i està a favor que les fotografies es puguin fer amb qualsevol classe de dispositiu, i no només amb una càmera. 'Jo penso que la fotografia la pots fer de moltes maneres, de la mateixa manera que una foto desenfocada té la mateixa validesa que una foto que no ho està, sempre que em justifiquis, això sí, perquè l'has fet desenfocada, perquè potser l'has fet desenfocada per casualitat, però és que com a fotògraf he après que de les casualitats també s'aprèn, i una foto desenfocada, per exemple, pot ser una molt bona foto'.

L'Emili Morreres avui fa 49 anys, sí, és el seu aniversari i em diu que sovint mira enrere però no ho fa amb enyorança, 'el meu passat ha tingut de tot, coses que han estat més doloroses, coses que han estat més alegres, coses que m'han ajudat a tirar endavant, però sempre sense perdre perspectiva, Tinc allà el passat, és inevitable, però a mi el passat em serveix per tirar endavant el futur. Jo crec que hem d'oblidar per avançar i hem de buscar aquell equilibri del que cal i no cal recordar del passat'.

Em confessa que està en un d'aquells moments de la vida en què viu bastant al dia i gaudeix al dia, 'm'aixeco i penso, vinga, avui, m'ho passaré bé i, clar que evidentment que gestiones el teu futur professional i sentimental, però no és una prioritat per mi ara mateix'.

A l'Emili no li fa por fer-se gran, tot i que no s'hi sap veure, 'més gran, em diu, però ja ho trobarem'. El que sí que li fa por és patir i fer patir, 'no valdre'm per mi mateix, que algú hagués d'estar pendent de mi i patir per una malaltia, això sí que em fa por'.

No sap si ha trobat la felicitat, 'però sí que sé que tinc llibertat per dir el que penso, que tinc llibertat a ser el que vull ser, a estimar als que vull estimar, a expressar-me creativament com em vull expressar sense censures... Sí aquesta llibertat, és felicitat, et puc dir que sí, que sóc feliç'.

Doncs aquest és l'Emili Morreres, una persona molt sincera, molt oberta quan el coneixes, això sí, molt amic dels seus amics i una persona de la qual el primer que veus quan el mires són els seus ulls, tot i que tapats per unes grans ulleres, potser per evitar aquella timidesa de la qual em parlava abans, i la seva rialla. Rialla, que jo encara recordava.

La nostra xerrada ha acabat com no podia ser d'una altra manera, amb una abraçada. L'Emili és molt de fer abraçades, li agrada molt fer abraçades i ens hem dit que aquesta vegada sí, que no perdríem el contacte i que quedaríem per fer un cafè o anar a fer un vermut. No sé sí finalment ens tornarem a veure, ja sabem com va això, la intenció és bona, però després el dia a dia, la feina i les obligacions t'ho complica tot.

El que sí que sé és que m'ha agradat molt retrobar-me amb l'Emili Morreres, i em quedo amb aquesta estona, amb la nostra conversa i sobretot em quedo amb la seva abraçada, una abraçada que per cert, m'ha donat molt bon rotllo. Per cert, si avui us el trobeu, feliciteu-lo, ja us he dit que és el seu aniversari. Així que ja saps Emili, ara sí que tenim l'excusa perfecta per anar a fer aquest vermut que tenim pendent.

Per molts anys i no canviïs perquè a mi, Emili, m'agrada molt com ets!!!