En defensa d'un final digne: "Es moria de ganes de morir"

LLEIDACOM/ Amaia Rodrigo Arcay
Publicat: 
06-12-2017
Actualitzat: 21-12-2017 14:00
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • En defensa d'un final digne: "Es moria de ganes de morir"

La mort, un fet que ens arribarà tard o d'hora a tots i cadascun de nosaltres, no s'afronta de la mateixa manera si penses que no patiràs que si saps quina és la teva data de caducitat i coneixes el dolor que comportarà la malaltia que s'emporta la vida.

La Joana (un nom fictici per evitar donar una identitat que prefereix no fer pública) va veure com la seva germana moria a causa d'un tumor cerebral fa 22 anys. No havia parlat mai de com volia morir. La seva família va respectar el desig d'incinerar-la perquè era tan presumida que no volia que el seu cos se'l mengessin els cucs. Però no va poder fer res davant el patiment de les últimes setmanes de vida en què la van acabar intubant i assistint-li en la respiració fins que el seu cos va dir prou. Des de llavors, la Joana va decidir fer un testament vital en què deixa molt clar que davant una malaltia que li impedeixi valer-se per ella mateixa, vol anar a Suïssa on l'eutanàsia i el suïcidi assistit estan regulats per llei. A Espanya, no.

Després de la mort de la seva germana, la Joana ha vist i ha acompanyat en la mort desenes de persones. Es va dedicar a la geriatria i va fer diversos cursos de cures pal·liatives. I l'any passat, li va tocar tornar a afrontar una mort fulminant al seu costat. El Manel (un altre nom fals per preservar la seva identitat real), un amic proper, va començar a notar com el seu braç perdia mobilitat al 2015. Era comptable i s'estava preparant per una cursa als Pirineus i davant la pèrdua de força a les cames, els metges ho van associar amb esgotament muscular. Però al gener de l'any passat, li van posar nom: ELA.

De preparar una cursa interpirenaica a estar immòbil en uns mesos

El Manel es va quedar en cadira de rodes pocs mesos després de començar a notar els primers símptomes. Primer va buscar tractaments alternatius, convençut que trobaria la manera de revertir la situació, després va adaptar la seva vida i, finalment, va decidir ingressar a una residència. "Cada dia s'aixecava pensant quina cosa ja no podria fer", assegura la Joana. Ella es va fer sòcia de l'associació Dret a Morir Dignament i el Manel va deixar escrit el seu testament vital. En ell, també va recollir la voluntat d'anar a Suïssa per poder acollir-se al suïcidi assistit. Però no va arribar a complir-ho, va preferir quedar-se a Lleida fins al final. En lloc d'això, va comprar el famós pentobarbital a una empresa de Mèxic. Des de l'associació, els van fer arribar la Guia d'instruccions per l'autoalliberament. El Manel, mentre anava perdent dia rere dia mobilitat a tot el seu cos i capacitat per comunicar-se, va establir una xarxa -de la qual ni la seva família ni la Joana en coneixien els detalls- amb persones properes que poguessin intervenir amb petites accions no punibles per a administrar-li el medicament letal. "Ens ha arribat un regal". Explica la Joana que aquestes van ser les seves paraules quan a la residència va arribar el paquet amb el medicament. "Cada dia dinàvem amb cava o amb vi", explica ella. "Ens preníem les seves últimes setmanes de vida com una festa major". "Però va ser un infern per ell", conclou.

A una setmana de no poder parlar, el Manel va decidir i va comunicar als seus metges que volia deixar de menjar. "Al grup de cures pal·liatives feia dies que els hi demanava que li donessin alguna cosa perquè no volia continuar vivint", subratlla la Joana. "Es moria de ganes de morir-se". Però el Manel no entrava dins dels paràmetres de la sedació pal·liativa, perquè no tenia dolor. El seu patiment era veure com se li esgotaven els dies perdent totes les capacitats que abans havien alimentat la seva vida. "Era una tortura", afirma la Joana. "Jo feia cada dia un exercici al llit per arribar-me a imaginar el que estava sentint: em quedava immòbil i per molt que em molestés la postura o tingués una rampa a la cama, no em permetia moure'm. Les mosques, per exemple, eren odioses, perquè no les podia apartar de la seva cara. Les odiava". Explica la Joana que tampoc suportava els purès i era el que va haver de menjar durant setmanes.

El pentobarbital o la sedació pal·liativa

Un cop va decidir no alimentar-se, el Manel va entrar en els paràmetres de la sedació pal·liativa. Els professionals administren dosis de calmants per mantenir adormida la persona en fase terminal a l'espera que el cos deixi de funcionar per si sol. "Es va acomiadar de la família. Després, vam fer un whisqui i li van posar la via".  Però la Joana narra que no hi havia manera que es dormís i un cop va aconseguir-ho, com que el seu cos encara estava sa, tot i que immòbil, tenia "microdespertars". Però els responsables de les cures pal·liatives, insisteix la Joana, no poden augmentar les dosis de sedants així com així perquè els poden acusar de practicar l'eutanàsia.

Quatre dies després, el Manel va morir. Finalment, no li va caler utilitzar el pentobarbital comprat a Mèxic. "Ell hagués triat marxar abans. S'hagués estalviat tot l'últim mes i tot el patiment d'haver de pensar com aconseguir morir i com accedir al medicament", argumenta la Joana. "És molt injust. Sóc creient, però penso que és molt injust".

La Joana, com diverses famílies que han acudit en els últims anys a la delegació lleidatana de l'associació Dret a Morir Dignament (DMD) per buscar la manera d'ajudar a persones que volen acabar amb la seva vida, es pregunta per què no es pot decidir com morir en casos en què el diagnòstic està clar i les facultats mentals estan intactes. "Per què t'has de sentir un delinqüent? Hauria de ser un acte acompanyat, en què t'ajudessin a no patir".

Els documents de Voluntats Anticipades, primer objectiu

A l'octubre, l'associació DMD va aconseguir aprovar al ple de la Paeria una moció per donar a conéixer la possibilitat de fer un testament vital, com el que ja té fet la Joana. I és que Lleida és la província amb l'índex de Documents de Voluntats Anticipades (DVA) més baix de Catalunya, segons les dades del departament de Salut de l'any passat. L'entitat té com a objectiu incrementar la quantitat de DVA com a possibilitat legal per afrontar la mort de forma més lliure. Però, de fons, l'objectiu està clar: "l'eutanàsia i el suïcidi mèdicament assistit s'ha de convertir en un dret per a les persones que desitgen alliberar-se d'un patiment que viuen com intolerable".

Comparteix

També t'interessarà