Eva Ledesma: “Vaig passar de fer concerts vestida de llarg, a anar tot el dia amb xandall”

LLEIDACOM/ Amaia Rodrigo Arcay
31-01-2019
  • Eva Ledesma: “Vaig passar de fer concerts vestida de llarg, a anar tot el dia amb xandall”

Riu. Riu molt. Expressa i gesticula. Però sobretot, l'Eva Ledesma transmet passió. I felicitat. Diu que li encanta el que fa i per això li costa perdre el somriure. Quan tenia 23 anys no tenia ni idea del que era un triatló i ara els col·lecciona. Sap perdre. I guanyar. I no fa trampes, només en un sorteig fent broma i va i l'enxampen! Aquesta dona, una mena de Forrest Gump lleidatana que no ha parat de córrer gairebé ni un dia dels 38 anys que ha complert, que es veia de pianista tocant a Broadway, va topar amb l'esport professional per una lesió. De fer concerts amb vestits de cua a anar tot el dia amb xandall. Ara se sent completa tancant un cercle: entrenant i dirigint el seu propi club en una ciutat que ho posa difícil per entrenar triatletes, perquè no té piscines municipals. Odia el futbol i sap que té una responsabilitat de reivindicació feminista com a dona esportista. Encara hi ha feina a fer. Però la farà, perquè li van els reptes i si se sent esgotada, li queda el piano, que la torna a omplir.

No ens hem atrevit a córrer amb ella, però hem volgut passar una estona amb una de les esportistes més reconegudes de les terres de Lleida.

  • Presenta't. Qui és l'Eva Ledesma

L'Eva Ledesma és una dona amb uns valors molt clars amb una manera de veure la vida i de treballar-la especial. En aquest moment el que fa que sigui una Eva completa és el meu compromís amb l'esport, que ha estat la meva vida i ara mateix l'esport d'una altra vessant. L'he viscut des de dins i ara des de fora Això fa que l'Eva Ledesma se senti empoderada. He pogut tirar endavant un club en una ciutat on no és fàcil. Sentir que ho he aconseguit em fa sentir plena i molt feliç ara mateix.

  • Per què no és fàcil?

Triatló són tres disciplines: aigües obertes, atletisme i ciclisme. Encara que surti a alguns informatius que hi ha grans onades a Lleida (riu), no tenim aigües obertes. I això vol dir que hem d'entrenar sempre en una piscina. I a Lleida no hi ha piscines municipals. He tingut la sort de poder fer un intercanvi amb el Col·legi Episcopal. Jo ofereixo unes hores de classe a canvi de tenir un espai per a que el meu club entreni. Aquesta fórmula de cooperació em va semblar superbonica des de l'inici. Ara el club ha crescut i tenim un altre tipus de conveni, però encara contemplo oferir unes hores a l'escola. Encara que he tingut ofertes d'altres llocs, jo continuo aquí, perquè l'escola veu molt positiva aquesta activitat i l'ofereix fins i tot a l'escola.

  • Què té el triatló que enganxa tant?

Està de moda. Els mitjans de comunicació han fet feina en aquest sentit. Hi ha hagut molts campions del món. Som líders mundials en categoria masculina i en la femenina, hem tingut noies que han estat en tres i quatre jocs olímpics. Això fa que surti a la tele i que la gent estigui més atenta. Molta gent que ho prova, permet que si et canses d'un esport, puguis continuar fent tres disciplines que en conjunt resulten molt motivadores. Ara a l'escola, tinc infants que comencen a fer triatló amb 10 anys. Crec que és molt bo perquè són tres disciplines molt àmplies, molt tècniques, esports d'habilitat i resistència i crec que tot això és superbonic. A més, tot i que sigui un esport individual, el treballem amb equip i això és molt atractiu.

  • Com vas decidir dedicar-te a l'esport?

No sé si ho vaig decidir. El meu pare era molt esportista i això fa que la família en general era esportista. I jo cada dia anava a córrer. Cada dia! En els meus 38 anys, podria dir que gairebé he anat a córrer tots els dies! M'agrada córrer.

  • Això són milers de dies! Ets com la Forrest Gump lleidatana

(Riu) Sí! Milers de dies corrent. Algun cop vaig a comprar i hi vaig corrent i després, torno corrent. És una manera de viure. Jo vaig corrent i no és ujn córrer de molta pressa que no veig res. No. Quan corro sóc molt conscient del que m'envolta.

  • I també corres a la vida? Vas accelerada?

He tingut moltes èpoques que sí. Ara ja no. Vas aprenent. Si corres molt a la vida ho acabes pagant. T'endus patacades que són frustracions. Per exemple, amb lesions. El cos és molt intel·ligent. Si l'estresses, no descanses, t'acaben fent parar. Si no és el cos, és el cap. Jo he fet moltes teràpies per saber frenar. Ara corro i veig el que m'acompanya, el meu entorn. I això també és el que intento transmetre a la gent que entreno.

  • No és només entrenar el cos

Exacte. Fins i tot veus gent que arriba corrent i amb pressa a entrenar i els hi dic tranquil, calma, posa't el gorro lentament, respira, beu aigua... Anem a fer esport i cal prendre consciència, perquè si no li donem carinyo al cos, acaba no funcionant. A mi em va passar, d'aquesta manera, jo em vaig lesionar. Això em va portar a nadar.

  • Quants anys tenies?

23. Havia fet atletisme i de forma molt ordenada; estava federada, havia competit a campionats d'Espanya i un dia em va començar a fer mal el turmell. El meu entrenador em va aconsellar que anés a l'aigua per no perdre la condició física. Aquest consell va ser molt bo perquè em va obrir una porta a un esport nou. A la piscina d'INEFC vaig conèixer un grup de gent que entrenava per fer triatlons. Jo ni idea del que era un triatló. Mai a la vida havia sentit què era.

  • Qui t'ho havia de dir!

Em van convidar un dia a veure'n un i vaig dir: buah, quina guapada! Vull fer un triatló.

  • De seguida et va captivar

Ja no vaig tornar a fer proves d'atletisme. Vaig decidir que volia aprendre a nadar i a anar amb bici i vaig destinar tota la meva energia a això. En aquell moment estava acabant la carrera de piano i vaig plantejar-me que em prendria un any per aprendre allò. Hi vaig posar tota la meva energia. Vaig anar a un campionat d'Espanya, vaig fer una prova i em van seleccionar per l'espanyola i allà va començar el meu periple en l'esport professional. Una cosa circumstancial d'un dia, entreno durant un any, una prova em surt bé i canvia el rumb de la meva vida. Jo que fins llavors pensava que aniria a tocar als bars o a Broadway, vaig acabar fent triatló.

  • Què volies ser de petita?

A mi m'encantava la música

  • Anaves cap a artista

Sí! A més, estava a una companyia de teatre, em dedicava a la part musical, composàve. Estava a la Troup i després, a un altre grup que es deia A l'aigua teatre al carrer. Fins als 23 que va ser el moment en què vaig anar a Madrid, jo formava part d'aquestes companyies. Ho compaginava tot, perquè sempre havia fet esport. Però davant l'oportunitat de preparar un cicle olímpic i dedicar-me completament a l'esport era un somni. I per mon pare, ni te cuento! (Riu).

  • Devia ser una sorpresa per tothom

Sí, passar de tocar a un auditori amb vestit de cua a anar tot el dia amb xandall, és tot un canvi (Riu). Però està clar que la gent m'havia vist al món de l'esport sempre. Però clar, una cosa és nacional i una altra, internacional.

  • Què té a veure la música amb l'esport?

Molt. Moltíssim. Al final, l'esport són moltes repeticions. És molt metòdic i pautat. Per aconseguir una cosa, cal entrenar i repetir fins que el teu cos ho mecanitza. Amb el piano, també. Els dits i el cap mecanitza moviment i dinàmiques. Per mi, s'assembla tant que molts cops l'esforç mental era similar. A part, a mi la música m'omplia. Tocava música clàssica. Energèticament, era molt important per mi. M'emplenava. Jo estava buida. Havia fet unes sèries o havia entrenat vàries hores durant el dia i necessitava carregar-me. Encara ho faig ara.

  • Sí?

Sí. No toco igual perquè sóc supertorpe (Riu). Clar! Deixes d'assajar, els dits se m'entrepussen. Però energèticament, quan necessito carregar, on vaig és al piano. És el meu raconet. Fins i tot el nom del club, Tri 4.40 té a veure amb això.

  • Explica

El diapasó vibra a 440 megahertzis. És la nota La. Els instruments s'afinen i a l'esport també has d'estar afinat en tots els aspectes. Si estàs afinat amb tots els sentits, amb la ment amb el cos, amb tot, estàs equilibrat. Al final, som mol·lècules. Si vibrem als megaherzis ideals, tot anirà amb harmonia. Jo sóc una persona molt emocional i m'he de controlar molt per no pujar i baixar anímicament. Cal vigilar i cal aprendre. Si quan tenia 20 anys hagués sabut el que sé ara, potser en alguns moments no ho hagués passat malament. Això ho intento transmetre a la gent que entreno. És important la vibració, l'entorn de treball, no desesperar-nos si no podem sortir a entrenar...

  • No diem si un dia no guanyes. Ets bona guanyadora i perdedora?

Jo crec que sí. L'únic que quan competeixo em demano donar-ho tot i trobar-me bé. A vegades no he guanyat una cursa ni por asomo però m'he trobat molt bé i penso que la que ha arribat primera ha anat tan ràpida que no la podia ni mirar. Altres dies pateixes perquè no t'has trobat bé. Però llavors toca reflexionar. No sóc mala perdedora, aprenc dels errors. El que porto pitjor són les lesions. La pèrdua de temps per evolucionar i millorar sempre m'ha costat molt de gestionar. He passat moments així, perquè en el món de l'esport, passa. Amb tots els anys que porto, he aprés a conviure-hi, però massa tard. Ara sé que si em lesiono, puc fer altres coses i si no, descanso. Abans, perdia l'energia, ho perdia tot, perdia el cap... em desmuntava, pensava... I ara què faré? Si no sé fer res més!

  • Què més saps fer?

El meu home diria que cuino molt bé. Però no sé...

  • En què ets especialista?

Crec que sé ensenyar bé. Sí. No és que sigui una habilitat. És l'empatia i és l'experiència. Jo sé el que és estar a l'altre costat. Jo veig les seves cares i vaig animant en el moment que toca i això crec que ho faig bé. Em trobo còmoda ensenyant.

  • No ets de les entrenadores dures

Ens ho passem molt bé. La gent ve a entrenar contenta. Saben que es cansaran, però els plantejo reptes i s'engresquen. Tenen molta vida per davant, són molt joves i cal fer les coses a poc a poc. Si ho fem de cop i forcem, què quedarà? A mi el que em faria il·lusió és que no deixessin l'esport. Per això, crec que a banda de córrer, de fer esport, crec que sé fer bé ensenyar.

  • A banda de cuinar

Jo crec que el meu home m'ho diu per a que cuini (Riu). També crec que sóc una bona companya. Ara, treballant, i també quan entreno. Això em fa sentir bé, generar un bon ambient.

  • Si no haguessis tirat pel tema esport, què faries? Tocar als bars?

No sé si aguantaria, ara a la nit tinc molta son (Riu). Jo crec que com que ensenyar m'agrada tant, hagués fet alguna cosa relacionada amb això. No vaig poder fer res tipus Magisteri. Entre l'esport, el piano... no vaig poder. I crec que si no hagués fet carrera esportiva, hauria tirat per la línia de l'esenyament.

  • Has dit que eres apassionada i també ets molt somrient. Hi ha algo que et treu el somriure?

És que m'ho passo bé fent el que faig. Vinc a treballar i sóc absolutament feliç. La gent destina el seu temps lliure a això. Li dono un valor bestial. I intento que a l'endemà tinguin ganes de tornar. Els hi agrada el que a mi m'agrada i intento que s'apassionin i ensenyar-los. Sóc molt afortunada. Jo he aprés, he tingut entrenadors molt bons que m'han ensenyat això. En concret, va haver un entrenador, el César Varela que va ser un referent. Jo deia sempre que no seria entrenadora. Però amb ell vam establir un vincle especial. Ell era violinista i compartíem l'afició per la música. Em va cuidar moltíssim en una època molt complicada i em convencia que ho aconseguiria. Em va fer viure aquells moments de forma tan especial, que vaig pensar que jo també ho volia fer. César Varela és la persona que em va fer canviar el xip i vaig decidir que volia ser com ell.

  • Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?

Uf! Estaré pensant tota la nit... (Riu). El primer que penso és la possibilitat de desaparéixer. Jo gasto molta energia perquè entreno i també em dedico a donar-la. A les classes me moc molt. I quan arribo a casa, m'agradaria desaparèixer per no haver de parlar amb ningú. És més una necessitat que un desig. L'altre superpoder que voldria tenir és el do de la ubicuïtat. Poder estar a dos llocs al mateix temps seria genial. També podria escollir volar, perquè així podria fer les dues coses que mes necessito: estar a molts llocs i desaparèixer. Però estic segura que em passaré la nit donant tombs al tema.

  • No t'adorms fàcilment després de passar-te el dia fent esport?

No. Em costa adormir-me perquè el meu cap no para. Va a temporades. Ara que marxem de competició estic més capficada. Intento parar. Dedico 15 minuts a estar amb mi, dedico una hora al meu home...

  • No tens fills?

No tinc temps! (Riu). No ha estat una prioritat a la meva vida. Però faig aquestes aturades quotidianes per salut. Treballo molt a casa i això carrega molt, perquè calen moments de desconnexió.

  • I en quins espais desconnectes?

Amb el piano desconnecto totalment. Allà aconsegueixo no pensar en res. També intento fer ioga, treballs de respiració i tinc un llibre que em serveix per relaxar-me, tècniques de relaxació. Com que sóc molt activa, necessito parar. Però és que tirar endavant un club és molt complicat i cal estar pendent de moltes coses, pensant noves idees per fer-lo créixer, etc. Té sis anys, però cal estar-hi a sobre. Abans era més bogeria, ara està tot més ordenat, perquè sabem cap a on anem i a poc a poc ja hem fet camí.

  • I ara, quin és el repte?

M'agradaria que el club fos el referent de Lleida i seria un orgull que fos amb una dona al capdavant. Jo vull aconseguir ser referent com a club.

  • El fet de ser dona et carrega de més responsabilitat per reivindicar la igualtat?

Sí. Sempre he estat una dona lluitadora. Jo quan vaig començar a fer triatló la dona era completament invisible en aquest esport. No teníem roba ni per entrenar ni per competir. Anàvem amb roba d'home, els seients eren els dels homes... era un retard. I gràcies a diferents dones que ens vam comença a organitzar ho vam començar a canviar. Però és que a mi em passava que em trucaven marques i em demanaven si coneixia homes per poder esponsoritzar! Deien que clar, que els homes eren més visibles, que els hi queda millor la dona. Sí! Clar! Si no anéssim amb un drap a sobre i si tinguéssim roba per a nosaltres igual ens quedaria millor! Jo no tenia cap inconvenient per posar-los en contacte amb esportistes homes, els hi donava un cop de mà, però també els hi deia que em semblava que les dones tenim un paper important en aquest esport. Llavors, se n'adonaven. Però hi havia tot un camí per endavant perquè no existia res. Això pel que fa a equipació, en l'aspecte de curses i premis, per exemple, són iguals per homes i per dones. Que en altres esports no passa! Cal reivindicar moltes coses. També costa ser una dona entrenadora. Jo mano a homes. I he sentit comentaris de gent que ve a buscar els seus fills i em veuen entrenar i diuen “jolin, com manes, eh!” Això li diries a un entrenador? No. Però per ells, és manar. Jo els ensenyo. No és que em molesti, però veig que hi ha feina a fer. Jo m'he guanyat el respecte, però no ha estat fàcil. Perquè tens la sensació que no et prenen en sèrio. Jo no he tingut mai una entrenadora noia. I m'hagués agradat.

  • Creus que l'esport és un punt important de reivindicació del feminisme?

Sí, perquè hi ha moltíssima discriminació. Les de bàsquet o les de volei o les ciclistes es veuen obligades a portar una equipació determinada. Jo no dic que no sigui còmode portar un biquini, però ho haurien de poder triar. Amb el tema de premis o en la normativa d'algunes curses, si un home dobla a una dona, aquesta s'elimina. Coses molt absurdes. Hi ha molta feina a fer. El triatló és equitatiu. Hem hagut de lluitar per l'equipació, però ara ja és diferent.

  • A què jugaves quan eres petita?

A futbol. Tenia tres germans i als Maristes, on vaig estudiar, a la meva classe érem 30 nens i 9 nenes i no m'agradaven gaire els jocs que triaven les altres nenes, ho reconec. No m'ha cridat mai l'atenció jugar a corda... I jugava a futbol. Sempre.

  • I et continua agradant?

No m'agrada veure'l. Ara odio el futbol. Perquè veus les notícies i obren l'informatiu amb què un futbolista ha sortit de festa i després, resulta que la Mireia Belmonte ha fet un rècord i tot just ho diuen. Clar, odio el futbol. Ja està. Ni el veig.

  • Però jugues de tant en tant?

Jugo a futbol perquè jo m'apunto a jugar al que sigui. Si em diuen de jugar a volei, encara que no en tinc ni idea, jo jugo, és igual. M'agrada molt jugar.

  • Encara que no sigui joc esportiu?

Sí. M'encanten els jocs de taula, per exemple.

  • Coses que et plantegin reptes

Exacte. I m'ho passo superbé! A més, m'és igual perdre. I no faig mai trampes

  • Mai has fet trampes?

Només un cop, en un sorteig (Riu). T'ho prometo, no guanyo mai res. Va ser una cursa en què portàvem un dorsal que venia amb una butlleta. I només es podia posar la butlleta, però jo vaig dir “va, que també posaré el dorsal, perquè tampoc no em tocarà”. Se sortejava un viatge i una bici. Vaig guanyar la cursa i llavors, la gent ja em coneixia. Quan van fer el sorteig, treuen la papereta i era la meva butlleta: em va tocar la bici. Treuen un altre paper i era el meu dorsal. Clar, no valia posar això! Una vergonya total. Vaig explicar-ho. Havia estat una broma amb els companys, però va i em toca! Vaig renunciar als dos premis. I ara encara he d'aguantar bromes sobre això (Riu). No és tant per haver perdut el premi, sinó per tonta! Al final, és el karma. L'única vegada que he fet trampa ha estat aquesta.

  • I va i t'enxampen!

(Riu) Sí, no se m'oblidarà mai! A més, va ser a Canàries, on vaig viure tres anys, i tothom ens coneixíem.

  • Als jocs de taula tampoc fas trampa

No!! A més si perdo estic contenta i si veig que l'altra persona s'emprenya per haver perdut, encara m'ho passo més bé (Riu). Però el que més m'agrada és passar-m'ho bé.

  • Com t'acomiades?

Amb una abraçada.

  • Perque t'agrada abraçar? Ets de contacte?

No ben bé. Però ho faig amb els meus esportistes. Acabo sempre amb una abraçada. Quan acaben algo, els abraço. Si acaben la cursa, abraçada. Abans de començar, també, abraço a tothom, els hi desitjo sort. I després, hagi anat bé o no, també abraço. Tot i que sóc zero abraçadora; el meu home diria que ho faig amb tothom menys amb ell! (Riu) Però és una forma de dir que felicites, o que tot anirà bé, o que ho aconseguirem o que no passa res o el que sigui. Ho trasllado així. Perquè també crec que aquesta proximitat és positiva. La gent quan estàs nerviós o nerviosa una abraçada és una forma de calmar.

Més Retrats de la Sara »

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Creus que Lleida és una ciutat segura?