Eva Ribalta: "La derrota és no voler agafar les sabatilles al dia següent"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
27-03-2018
  • Eva Ribalta: "La derrota és no voler agafar les sabatilles al dia següent"

Fartes de veure-la als titulars de les notícies esportives sobre curses populars, triatlons i duatlons i no saber res més d'ella que els segons que tarda en córrer una mitja distància, hem volgut conéixer a aquesta lleidatana que va aconseguir ser campiona del món de triatló en la seva categoria, però que de tan tímida, li costa reconèixer els triomfs. Serà perquè el que busca no és la fama sinó l'equilibri. I perquè ho fa per pur plaer. De dia treballa a un despatx d'arquitectes i per les tardes, córre. L'acceleració també l'acompanya més enllà del hobby perquè és mare de dos adolescents. Però com que ara l'acompanyen a les competicions, tot és més fàcil. Diu que no suporta la gent mentidera i que quan tingui 70 anys, vol tenir els keds al costat. De tossuda ho és i perseverant, també. Cal que la salut l'acompanyi.

No hem anat a córrer amb ella però hem quedat al Trevol, on entrena, i ens ha explicat què és el que la motiva.

  • Presenta’t. Qui és l’Eva Ribalta?

L’Eva Ribalta és una persona molt tímida però que li agrada mirar endavant. No m’agrada veure obstacles, perquè crec que sempre es poden superar. Sóc molt vital i sempre afronto les coses amb positivisme

  • Bones característiques per superar-se, no?

La motivació és el motor de la vida. I sempre hi ha molts defectes, però es poden mirar de forma positiva, perquè les coses es poden canviar. No hi ha res estàtic. Les coses han de ser dinàmiques, ja siguin bones o dolentes. És el que m’agradaria fer a la vida, anar convertint les coses més negatives en positives.

  • Et coneixem majoritàriament pels teus triomfs esportius, com et guanyes la vida?

Treballo en un despatx d’arquitectura portant el tema pressupostari. L’esport sempre ha format part de la meva vida però el vaig apartar pels estudis i la criança. Fa 8 anys que l’he recuperat i l’afronto amb una altra mirada. Torno a fer una cosa que sempre m’ha agradat i a poc a poc torno a agafar el fil. Em motiva tornar a buscar espais per fer esport. Ser mare i treballar no deixa gaire temps, però he sabut trobar-lo. És el meu espai i cada cop s’ha anat fent més gran. Ara fins i tot comparteixo l’afició amb els meus fills. Són els meus millors suporters.

  • Si tornessis enrere no haguessis deixat l’esport de banda?

No és això. M’agrada mirar endavant. No pretenc aconseguir grans fites i estic molt contenta amb el que faig. A més, jo disfruto més preparant les coses que quan he arribat. A la meta ja m’he menjat el pastís. La satisfacció és haverm-me plantejat arribar. Són satisfaccions personals, sense més implicació.

Preparar una cursa és molt motivant i implica moltes coses al darrere, molts dies de sacrifici… et fa valorar perquè inverteixes aquesta quantitat de temps. Jo faig esport i el disfruto durant el camí. Si arriba la prova i no surt com volies, com a mínim, has disfrutat pel camí.

  • Què és per tu una derrota?

No voler agafar les sabatilles al dia següent.

  • T’ha passat?

Més per l’esgotament. És que no té tanta importància el dia de la cursa. Miro les fites assolides al cap del temps, però suposo que la meva timidesa em porta a no donar-li tanta importància.

  • Però deu n’hi do tot el que has aconseguit...

Sí, està molt bé. Però per mi és més important aconseguir que l’esport sigui sostenible. Vull arribar a practicar esport amb 60 o 70 anys. Si les lesions ho permeten, baixaré el ritme, però estaré allà buscant un objectiu i amb la mateixa il·lusió. Si una cursa surt bé, perfecte. I si no, no passa res. A mi m'agradaria arribar d’aquí 20 anys amb la mateixa mentalitat, de disfrutar del que estic fent. Sobretot, mirant-lo amb positivisme perquè l’esport ens aporta moltes coses bones.

  • Creus que és una moda?

Ens movem per modes, però és una de les bones. Sempre que tinguem cura. Hi ha gent que comença a córrer i en poc estan fent una marató. Caldria valorar el que fan. Ni tots servim per córrer ni tots servim per fer bici o nedar. Tots volem fer de tot i jo la primera, però cal parar-se a pensar. L’esport és positiu, però amb mesura, perquè el nostre cos és el que ens ha de portar a passar molts anys.

  • Quina és la teva meta?

Aconseguir l’equilibri entre l’aspecte laboral, familar, de parella i l’esport, que és el meu hobby. No es tracta d’aconseguir grans coses, sinó de trobar l’equilibri.

  • Què penses quan corres?

Hi ha dies de tot. Pensa que jo estic fent el que vull, és una satisfacció. En el moment que vulgui, plego i no passa res. Molts cops, començo a pensar en problemes, però me n’oblido ràpid. És un moment zero. Sobretot el que faig és contar molt. M’agrada molt la matemàtica i utilitzo qualsevol element per anar calculant: les faroles, quants arbres he passat, quan queda… És un joc de sumar i restar temps. Vaig buscant coses per no estar pensant en si estàs cansada o et fa mal alguna cosa.

  • En algun moment has defallit?

Sí. A l’Ironman de Lanzarote. Vaig sortir de l’aigua i vaig tenir un problema amb la bici. Hi vaig perdre uns minuts i ho vaig voler recuperar. Al començar la part que més m’agrada que és la marató, el cos em va dir que no, que no la passava. Vaig plegar després d’un parell d’intents de continuar. Ho podria haver acabat caminant? Potser sí. Però em vaig quedar satisfeta pensant que no tocava. No tinc cap remordiment. El meu cap va entendre que no tocava acabar i més que un fracàs, és un aprenentatge. Sempre endavant, però no val la pena forçar. Cal ser coherents.

  • És molt metafòric, no?

Sí. Qualsevol repte que se’ns planteja a la vida l’hem de saber afrontar. Jo a vegades penso que hauria de veure els problemes més grans.

  • Per què?!

Perquè seria més realista. Sempre ho intento minimitzar mirant-ho des d’una altra perspectiva.

  • Sempre has estat imparable? Des de petita?

Fins i tot la gent em diu que massa!

  • Ets una accelerada a la vida?

Bufff… potser sí. Sóc molt caòtica. Però m’aprecio molt el temps i això em porta a anar ràpid. Però conforme passen els anys, ho veig d’una altra manera, més tranquil·la.

  • Això ho porta també el fet de ser mare, no?

Sí. I a vegades això d’anar corrent a tot arreu els hi transmeto i penso que no tocaria, però ara que són més grans, em deixen fer.

  • Ara corres amb ells, què tal és això?

Doncs és un neguit! Fa poc va ser el primer cop que vaig competir amb el meu fill gran. Em feia por. Era un terreny humit, era la primera prova llarga que feia… no va ser falta de confiança, sinó patir perquè no li passés res. Però després va anar tot molt bé.

  • Per què triatlons?

Per la meva parella. Jo no havia fet natació i un bon dia comencem a fer-ho junts i a fer proves. Vaig començar a ampliar els entrenaments i ara ho disfruto molt. Córrer m’ha agradat sempre, però la bici i la natació són un a més a més. Tinc la sort que acabo les proves amb la part que més m’agrada. És un avantatge perquè normalment a la gent és el que més li costa. A mi em permet arribar amb un somriure.

  • Si fossis superheorïna, quin poder t'agradaria tenir?

El de descobrir els mentiders. Fins i tot en coses petites, no m’agrada la mentida.

  • Tampoc t’agraden les trampes, doncs

Gens. En les curses a vegades veig gent fent trampes i em sorprèn perquè si t’apuntes a una prova que és popular, que t’apuntes voluntàriament, que et prepares abans, a qui estàs engannyant? Als jutges, no. T’enganyes a tu mateix. Jo no vaig ¡a fer una prova per fer trampes. Ni parlar-ne. Però és sorprenent el que fa la gent. No entenc perquè s’apunten. Que facin una prova ells i ja està. Som grans. Cal tenir clares les coses.

  • T’has enganyat algun cop a tu mateixa?

Potser a vegades vull tenir raó i començo a argumentar i a argumentar i me n’adono que si necessito tants arguments, és que m’estic enganyant.

  • Això també serà perquè ets tossuda…

Sí. Sóc molt tossuda. Però no sóc exigent. Intento no ser-ho ni amb mi ni amb els altres. No ho sóc fins al límit de no entendre la resta de la gent.

  • En què ets especialista?

En cuinar, no! Els meus fills ho tenen clar. Amb aixecar-me amb un somriure. M’agradaria transmetre positivisme. Hem de ser feliços. I les coses han de ser molt simples. És lícit voler millorar, però l’autoexigència també cal frenar-la.

  • Com veus l’esport femení.

Cal reivindicar igualtat a l’esport. Les dones estem tirant molt del carro, però no se’ns reconeix igual. I jo no em puc queixar! Però és que també cal mirar a les directives dels clubs. A les últimes Olimpíades van treure més medalles les dones, però ni els mitjans ni la publicitat els fan tan cas. Ens costarà, perquè portem retard amb països europeus, però s¡hi esta treballant. Les dones hi som i hi hem de constar com el 50%. Sobretot perquè d’aquesta manera, crearem referents per a les nenes que venen de baix.

  • Quin repte t’agadaria complir?

Voldria arribar amb 70 anys sentada a la platja i tenir unes bambes al costat per anar a córrer quan volgués. Però el veritablement important és veure créixer als meus fills.

    • I esportivament?

    Voldria aconseguir arribar al campionat del món de Triatló de HawaiÏ, l’Ironman de Hawaï. Aquest any o el que vé intentaré passar el classificatori. I m’agradaria ser la primera lleidatana amb assolir aquest objectiu.

    • Com t’acomiades?

    Ens veiem.

    • En alguna cursa?

    En alguna cursa, fent uns entrepans, fent un beure o menjant xocolata.

    Doncs sí, et seguirem. I ja et portarem xocolata quan tornis de Hawaï.

    Més Retrats de la Sara »

    Comparteix

    També t'interessarà

    Enquesta

    Carregant...
    Load next