Ferran Alemany: "Estic convençut que els éssers humans som com som gràcies a la mel"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay

Publicat:

22-10-2020

Actualitzat: 09-11-2021 12:49

Temps aproximat de lectura:

Peu de foto:
Foto Amaia Rodrigo

El seu cap no para. Les connexions entre les persones i les possibilitats van a mil per hora. Fa com les abelles, pol·linitza idees. I també com les abelles, el Ferran Alemany creu més en la cooperació que en la competitivitat com a base de l'èxit. Això i l'esperit aventurer. De vegades ha fantasiejat amb deixar-ho tot i marxar a recórrer el món. I ha decidit quedar-se. En un lloc: Os de Balaguer, al Montsec. En un negoci: Alemany. En una manera de viure: l'empresa familiar en el món rural. Està clar que no voldria viure en una ciutat i està clar que funciona bé entre reptes i caos. L'empeny a superar-se. Igual que el va empényer a enfortir-se el moment més dur de la seva vida: la mort de la seva filla quan tenia 13 anys. Aquest empresari autodidacta i optimista, prefereix apostar per les persones que per les màquines. En bicicleta i sense corbata, trenca esquemes i tòpics i es tan difícil d'etiquetar com combinar la mel amb l'aigua de mar. I ell ho fa! Beu salat i pensa en dolç. Perquè n'està convençut que si la humanitat és com és, ho és gràcies a la mel. I deu ser que ell, si és com és, és gràcies al centre del negoci familiar que -des que ell recorda- impregna tota la vida.

Entre pots de mel i carpetes d'idees i projectes en ebullició, ha compartit una conversa sobre tots els sabors de la vida.

Presenta’t. Qui és Ferran Alemany?

És una persona nascuda a Os de Balaguer en el si d’una família dedicada a l’activitat de la mel i els torrons i ja de ben jove ja em vaig encaminar a estar al peu del canó. I així ha estat. Des que vaig acabar els estudis, i mon germà també, ens vam dedicar en cos i ànima a l’empresa. Ens dediquem a fer torrons i a envasar mel.
Des del punt de vista personal, sóc un ciutadà més d’un poble com Os en què he tingut dos parelles. Dos filles amb una i dos fills amb un altra. Pel camí han passat moltes coses, entre elles que vaig perdre una filla fa 10 anys. La vida continua. Ara, el meu fill més petit té un any i mig.

Un començament intens. És el camí fet el que va canviant aquesta presentació?

Anem evolucionant. De tota manera, he de dir que molta memòria del passat no tinc. Estic més pendent del present i del futur. Si em preguntes gaires coses sobre la meva infància o adolescència, no me’n recordo. Hi ha gent que pot explicar mil anècdotes. Jo no. La vida és un canvi continu, tot i que hi ha moments d’inflexió molt clars. El primer que jo vaig tindre és a l’acabar els estudis, que vaig fer el Servei Militar. Vaig ser de l’última promoció abans de començar l’Objecció de Conciència. Em va tocar a la Marina a Cartagena. Amb això, se’m va obrir un univers interessant. El fet de sortir sol d’aquest univers del poble en què havia estat sempre em va anar molt bé. Vaig estar molts mesos sense venir aquí i vaig aprendre moltes coses. Em vaig presentar voluntari a ser submarinista i em va obrir al coneixement d’un medi que per mi era desconegut fins llavors com és el mar, del qual en sóc un amant ara. A dins del món militar hi pot haver poques coses positives, està clar, però per mi va ser un primer despertar.
Al tornar, vaig tenir la inquietud de viatjar i cada estiu marxàvem amb un amic carregats amb la motxilla per molts llocs. Vam recórrer diferents llocs d’Europa i també de Sudamèrica.

Una altra cosa que ha marcat la meva vida és que em vaig casar molt jove, amb 23 anys, i vaig tenir la meva primera filla als 27, la Mar. Després va venir la Jana i també molts canvis a la feina. Em vaig separar i poc temps després vaig tenir la gran sort de conèixer la meva parella actual, l’Anna, amb qui porto 12 anys.

Al 2011, va ser l’any fatídic. És quan mor la meva filla Mar a la piscina de Balaguer a causa d’una cardiopatia que no sabíem que tenia.

Quants anys tenia?

En tenia 13. Va ser un xoc molt fort. La societat actual no estem preparats per una cosa així. Vaig passar un temps molt malament. Tirant del dia a dia, vaig anar sobreposant-me. A banda de la meva família -l'Anna a casa i també el meu pare i el meu germà des de l'empresa-, jo vaig tenir la sort de tenir al voltant un equip humà a la feina que em va donar suport i em va permetre prendre'm temps. Va ser clau per mi llavors i també ho és ara. Jo no entenc les empreses que diuen que volen els millors i la resta, al carrer. Jo vull gent bona al voltant i vull créixer amb l'equip, que el camí i l'evolució la fem plegats. La importància de la qualitat humana i de tenir un equip que t'envolta es veu en experiències com la que jo vaig haver d'afrontar. La mort d'una filla és una motxilla que al principi resulta impossible de de carregar, com si la portessis mal posada. Amb el temps, la vas recol·locant. A mi m’ha fet molt fort. Ara sóc una persona més madura i amb una fortalesa mental molt més gran que abans. Viure una experiència així et canvia per sempre.

Hi ha coses que et planteges de diferent manera?

Jo no sóc de fer moltes reflexions. Però és cert que em prenc les coses d’una altra manera. Començant per la feina. Per començar, jo sóc d’empresa familiar i això et marca clarament. El cap està a la feina sempre. I amb el temps, he après a delegar i a dedicar-hi menys hores a l’obrador. També veig els problemes amb una altra escala. Relativitzo i no m’atabalo. Puc estar envoltat de caos i jo ho afronto amb tranquil·litat interna. Podria dir que tinc molta més calma mental. Les decisions a l’empresa, al ser també la família, generen moltes tensions per les diferents maneres de veure les coses i la comunicació, de vegades, no és fàcil. En general, la vida és complexa. (Riu) I m’he acostumat a viure la tensió amb calma mental.

Et van els reptes.

Tothom busquem la tranquil·litat, però jo m’he acostumat que, sense pretendre-ho, sempre tinc reptes per davant. Des d’haver-te d’enfrontar a parlar en públic o davant dels mitjans de comunicació fins a participar en una cursa esportiva. Busco escenaris de tranquil·litat, però m’acabo embolicant. Tot i que tinc la sensació que potser m’embolico massa, tampoc no sóc de penediments. Que m’he equivocat, doncs potser sí. Però això són aprenentatges.

Ara parlaves de tot el que implica l’empresa familiar, algun cop has pensat en no fer aquest camí?

No dedicar-m’hi, com que vaig començar de molt jove, ni se’m va passar pel cap. Mon pare no ens va pressionar, però la vida ja estava encaminada. Jo no volia ni acabar la Selectivitat. Em van convèncer les administratives de l’institut i la vaig superar. Després la formació l’he anat fent amb petites píndoles.

En cap cas has pensat que voldries dedicar-te a fer una altra cosa?

El meu cap no és que estigui dissenyat per fer de comercial o per ser el líder d’una empresa. Potser m’hagués dedicat a alguna enginyeria, perquè m’agraden aquest tipus de feines. Però les circumstàncies ja no em van deixar triar. Evidentment que no em puc queixar, però tinc amics que van fer el que van voler. Han estat lliures de triar. Jo vaig sentir que no vaig poder escollir el meu futur. Ara em sento molt afortunat. De tota manera, fa uns anys, que hi havia tensions a l’empresa, quan me n’anava a córrer li donava tombs a què passaria si ho deixés tot i marxés. M’agrada molt escoltar podcast de la ràdio. Vaig començar escoltant molt ‘L’ofici de viure’, que em va ajudar especialment a superar la mort de la meva filla; també he escoltat molts ‘En guàrdia’ sobre la història de Catalunya; també m’encanta sentir ‘Els viatgers de la gran anaconda’ d’històries de viatjers. I jo quan sento històries de gent que ha fet viatges a l’altra punta del món amb la bicicleta o caminant amb una incertesa contínua, m’apassiona. En les meves sortides a córrer durant una temporada pensava que si ho havien pogut fer els altres, també podria fer-ho jo. Però després de la dutxa, m’adonava que jo tinc un lloc aquí, amb una família, liderant una estructura que és més que una empresa... I l’entorn fa molt. Les coses es viuen de forma diferent al món rural que al món urbà. Aquesta empresa ubicada a una ciutat seria completament diferent. I al final, aquí estic.

Et reté més el sentit de la responsabilitat o tota la resta?

Potser aquest sentit de la responsabilitat és inconscient. No puc abandonar i decebre la gent, deixant tot penjat. Amb la canalla petita... De tota manera, aquesta inquietud també l’havíem intentat canalitzar amb la meva dona pensant en anar-nos-en a viure una temporada fora, a Londres, per exemple. I des d’allà teletreballar. Hi vam donar moltes voltes abans de la pandèmia, però no s’ha arribat a materialitzar.

En tot cas, ets un aventurer en potència

M’apassiona la incertesa. He conegut gent que ho volen tot planificat i previsible. Jo m’he adonat que gaudeixo molt quan les coses són caòtiques i impredictibles. Aquest esperit aventurer sí que hi és.

La mel és l’origen de tot?

Jo tinc una teoria que estic treballant. Hem de trobar un antropòleg que pugui reflexionar sobre que els éssers humans som com som gràcies a la mel. (Riu) Jo crec que el trobarem perquè la mel està al darrere de tot. Els humans consumim dolç des de sempre bàsicament gràcies a la mel. Si fins fa 10.000 anys no hi havia conreus, la fruita tot just formava part de la dieta. Però aquells habitants de les coves -que també estaven aquí a Os de Balaguer, que tenim pintures rupestres- tenien pocs elements que els hi aportaven dolçor. El que sí que hi ha hagut a tot arreu, a tots els continents, han estat les abelles. Sempre hi han sigut. I sempre han fet mel. Pels humans ha estat molt fàcil d’aconseguir-la. I és la mateixa mel la de fa 100.000 anys que l’actual. Tota la resta ha canviat, però la mel, no. I jo penso que la mel està al darrere de tot.
Clar! Si parlem des del punt de vista professional i familiar, jo sóc la cinquena generació que ens dediquem al món de la mel des d’aquest racó de món. Si ho analitzes, de tota la geografia espanyola, on hi ha empreses amb estructura important que es dediquin a aquest món, totes som de llocs durs, difícilment conreables. A l’Urgell, difícilment trobaràs empreses que es dediquen a la mel. A llocs com el Perelló, o a la zona valenciana, passa com aquí. Ara són més turístics, però fa cent anys eren secarrals.

Som més com som pel nostre paisatge o pel que mengem?

Jo entenc que el paisatge determina el que mengem. Perquè el territori dona uns recursos que situen la nostra dieta.

Per tu és important el paisatge

Sí. Però el Montsec ha estat un marc mental de fa relativament poc temps. Jo vaig estar com a regidor a l’ajuntament fa uns 15 anys i llavors s’estava gestant tot el tema de l’observatori de l’univers i aquest concepte del Montsec començava a sonar. Jo vaig adonar-me que estem a les aspres del Montsec. A nivell legal, es va delimitar que la zona era el que hi havia entre Tremp i Balaguer. Per tant, nosaltres estem aquí i aquesta marca és potent. Per això, a tots els nostres productes, hi posem la paula Montsec, «al resguard del Montsec». No posem la comarca. A nivell de màrqueting té molta força pel consumidor més llunyà. És un territori aspre, dur, per tant, tot el que vingui d’aquí ha de ser bo. De tota manera, inicialment, ni al poble ni al conjunt de l’empresa ho compartien massa perquè la idea del Montsec s’associa més a la zona de Tremp i d’Àger.

Llavors, parles més d’una construcció de paisatges

Però el paisatge hi és igual. Tant fa com li diguis. De tota manera, jo crec que determina més el paisatge social, el món rural. Per mi, és la millor manera de viure. El món urbà genera unes dinàmiques que el món rural les fa millors. Per exemple, aquí convivim diverses generacions en un mateix espai. Es veu molt clar a l’escola rural. No només vas amb la gent de la teva quinta, sinó amb gent més gran i més petita. Ara, l’evolució pedagògica va cap aquí, barrejant edats. També passa que al món urbà, la gent tria la comunitat més afí. Al món rural, no hi ha prou individus per fer bombolles d’afinitat. A la meva colla del poble, jo tinc amics que estan a les antípodes del que jo penso, però ens hem criat junts. El món rural genera una forma de viure per mi molt millor, més positiva i amb persones diria que més tolerants. Els vincles són per viure una mateixa realitat, un mateix espai no tant per afinitat ideològica. És la meva teoria! Igual un expert diria que és una veritable tonteria, eh. (Riu).

No te n’aniries a viure a una ciutat, doncs

(Riu) No. A veure, m’adaptaria perquè tots ens adaptem, com una experiència. Però no m’agradaria. El que caldria fer és actuar per a que poblets molt petits no desapareguin. La pandèmia ha fet despertar aquest interès pel món rural. Aquí a Os, que és un poble de 300 habitants, han vingut algunes parelles que tenien cert vincle perquè tenien segones residències han decidit venir a viure aquí i portar els fills apuntant-los a l’escola. És una de les poques coses positives que ens ha portat aquesta pandèmia. El món rural té un greu problema d’envelliment i cal buscar solucions per a que no desapareguin poblacions petites. A més, és que es viu molt bé a pobles com el nostre que no està aïllat. Estem a cinc minuts de Balaguer, que té 15.000 habitants, a mitja hora de la capital de província i a una hora i mitja de Barcelona. Tenim tots els serveis. S’hauria de fer saber a la gent que es viu molt bé i que es necessiten menys recursos que a la ciutat. Allà, calen diners per sortir de casa. Per exemple, si aquí vols anar a fer esport, només cal que et calcis i que vagis a la muntanya.

I també es poden tenir empreses grans a pobles petits

Sí, potser grans no, però mitjanes com la nostra, sí.

Per la nostra idiosincràsia i arribant a una entesa amb el poble, podem tenir les instal·lacions dins la trama urbana. De vegades, pot ser una certa molèstia, però ens entenem.

Trenques els tòpics dels empresaris de les caricatures.

(Riu) Mai he portat corbata. I també crec que això va canviant. De tota manera, no sóc d’etiquetar a la gent. I també com a empresa hem evolucionat. Vam estar molt temps sense saber què volíem ser de grans. Des de l’administració se’ns va oferir la possibilitat de fer un pla de negoci i entrar en el món del marquèting. Això ens va permetre millorar el disseny de producte. Recordo que vaig donar-li indicacions al dissenyador: austeritat, essència artesanal, familiar, etc. I quan ens va presentar la proposta ja va avisar que havia fet el contrari: un codi més modern, una línia gourmet. Ho va encertar. El producte sempre ha estat bo i al vestir-ho bé, el mercat va respondre molt bé. I en els últims anys, hem entrat al món de la comunicació. Amb aquests ingredients, estem construint una marca xula. Això fa que haguem sortit de la inèrcia de sempre. També m’he implicat al món empresarial a través de PIMEC. El que he vist és que cal explorar, interessar-se pel que es fa a la resta del món.

I en aquest procés d’exploració i aprenentatge, connectes molts àmbits

Sí. Qui ens havia de dir fa uns anys que nosaltres faríem un vinagre? (Riu). A banda de la idea, també és important confiar en la gent que sap fer les coses. Ja fa uns quants anys que vam decidir que nosaltres no ens dedicaríem a fer la mel. El meu avi tenia abelles, però va arriba un moment en què tenia més clients dels que podia assumir amb la seva pròpia mel i va començar a subministrar-se d’altres apicultors de la zona que eren de confiança. Als anys 70, quan mon pare es va fer càrrec de l’empresa, se’n va anar més enllà de la comarca. I als 80, després de la plaga de la Varroa, que va ser com la fil·loxera a les vinyes però amb les abelles, mon pare va deixar del tot les abelles i va buscar la millor mel del territori. A partir d’aquí, fem productes amb la mel. Molta gent em diu que a nivell de màrqueting ens aniria molt bé comprar quatre arnes i dir que som apicultors. Però és que això no és veritat! Jo crec que cal honestedat. El que sí que és cert és que tenim un bon producte perquè al darrera hi ha un gran equip amb els millors apicultors. Igual que els fruits secs amb el torró.

Al final, és com el que fan les abelles

Correcte! És una cooperació com la que fan les abelles. Sempre he pensat que havíem de cooperar més i competir menys. I en tenim molts exemples de cooperació nosaltres: hem experimentat amb una crema untable ajuntant mel i oli de l'empresa Olis Castelló de Castelló de Farfanya o l’últim que hem tret, que és el vinagre de poma amb mel de lavanda. Ja havíem fet agredolços abans i com que teníem una mel de lavanda ecològica, volíem explorar aquesta línia. La gent de vinagres Badia amb què ja havíem treballat ens va proposar utilitzar el suc de Cal Valls i fer vinagre de poma. Com que també ens coneixíem, la proposta va agradar i ara hem presentat el vinagre de poma fet de Cal Valls, elaborat per vinagres Badia amb la nostra mel de lavanda. Tres empreses que en principi no tindríem perquè ajuntar-nos, hem fet un projecte conjunt.

En algun moment s’atura el cap de relacionar idees i projectes?

No gaire. (Riu) És que vaig escoltant idees. I t’hi poses i llavors en surten més.

Per exemple, amb el tema que estem explorant de les cremes untables, el director comercial em va estar parlant d’aquesta línia. Fa uns anys, vaig provar de fer-ne una com la Nutella amb base de mel. Les meves filles van fer de conillets d’índies (riu) però no me’n vaig sortir. Vaig anar a la UdL, però no va quallar. Després d’uns anys donant-hi tombs, ara sí que hem signat un conveni per desenvolupar aquestes cremes.

Els teus fills no sempre rebutgen els experiments, de tota manera, no? L’esmorzar que preneu és ben especial

(Riu) Sí. Sempre mengem un plat de civada. Jo em poso dos parts d’aigua dolça i una de mar. Perquè jo bec aigua de mar des de fa 7 anys. Vaig sentir parlar de l’associació Aquamaris i vaig sentir un expert que explicava que el just equilibri de les sals minerals que necessita el nostre cos està a l’aigua de mar i no a la sal que refinen i que mengem. Em va convèncer i des de llavors, bec aigua de mar. Abans de les menjades, quan faig esport... de vegades és rebaixada, de vegades tal qual. I de vegades la compro i de vegades, la recullo directament del mar. I quan cuino, l’aigua sempre la utilitzo de mar. Al matí, a l’esmorzar, jo me’n poso més i al Miquel i al Martí, els meus fills, els hi poso en menor proporció. I els agrada!

No hi ha mel en aquest esmorzar

No, només al té que et dona l'energia per despertar-te.

Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

Jo diria que volar. Fa uns quants anys que mirava vídeos de gent que fa salt base. Es llencen i planegen durant molta estona. Vaig deixar de mirar-los perquè em vaig adonar que eren suïcides. Però penso que volar ha de ser fascinant.

I com salvaries el món?

Quina feinada! (Riu) Jo sóc optimista i confio que té salvació. Tot i que no confio en els dirigents actuals. No sé com ens en sortirem, perquè si ho raones, amb dirigents que són uns «cafres» és difícil. I d’altra banda, amb aquestes grans fortunes de joves ficats en empreses tecnològiques que acumulen massa poder. El que sí que m’he adonat és que si tens massa coses és un problema. Les guerres arriben quan la gent vol més del que té i vol allò del veí. Quan s’acumula el poder, la gent s’hi enfronta. I quan la gent té coses que no necessita i que generen més problemes que una altra cosa. S’entra en la dinàmica de tenir més i més que l’altre. Gent que es compren iots d’aquests que no poden gaudir i que han de patir per les grans despeses que té, total per quinze dies. La gent que té tant, té un problema. I quan són els que manen, llavors el problema el tenim tots. De tota manera, jo penso que ens en sortirem. Com? No ho sé.

Amb una mica de mel?

(Riu) Podria ajudar a endolcir i a saciar. No caldrà que tinguem tantes coses materials

Com t’acomiades?

Sempre desitjo salut. Salut n’hi hagi. És important.

Podries afegir "salut i mel".

Doncs sí! Hi ha gent que afegeix alguna expressió. La gent que pedala posa «salut i pedals» potser sí que podria posar-hi la mel. No ho descarto, m’apunto la idea!