Antoni Gelonch va presentar ahir al saló de plens de la Paeria el primer volum d’una trilogia de “memòries no heroiques”, segons definició pròpia, Quan érem lleidatans (Viena Edicions), un retrat de la Lleida de la seua infància i adolescència, del 1956 al 1974, quan se’n va anar a estudiar Barcelona. El títol és un homenatge a Teresa Pàmies, però per al periodista Francesc Canosa, encarregat de conduir l’acte, el títol és molt més. “És una de les claus del llibre”, va assegurar.
“El passat de la forma verbal descriu una ciutat en imperfecte, desincronitzada en l’espai i en el temps, que sempre ha estat aïllada, com una nevera, com un búnquer de Catalunya.” Segons Canosa, Gelonch fa “una operació necessària de retorn”. Res de Control+Alt+Suprimir per a la postguerra. Fa un inventari d’una ciutat plena de falangistes i paracaigudistes. “Gelonch omple de memòria tots els forats” i defuig la nostàlgia. “Fa falta que més gent viatgi en el temps i entre un flashback i un flashforward puguin construir el present”, sentencia el periodista de Balaguer.
“A Lleida sempre hi ha hagut moviments basats en substantius: el leridanismo i el lleidatanisme. Hauríem de passar del substantiu al verb: lleidatanitzar. Lleida ha de convertir-se en el propi moviment, la ciutat ha de ser el centre d’aquest moviment perquè el substantiu és lamentació, o exaltació.”
Les limitacions d’aforament que imposen les restriccions sanitàries han animat Gelonch a oferir una altra presentació a Lleida.
Serà el dia 16 a la llibreria Caselles i anirà a càrrec de la historiadora Antonieta Jarne. L’endemà, el lleidatà presentarà Quan érem lleidatans a Almacelles.
