Gerard Encuentra: "Les derrotes quan ho dones tot et deixen bon regust, però a mi m'agrada guanyar"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
Publicat: 
03-03-2022
Actualitzat: 11-10-2022 8:33
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Gerard Encuentra: "Les derrotes quan ho dones tot et deixen bon regust, però a mi m'agrada guanyar"
    Peu de foto: 
    Foto Amaia Rodrigo

Toca de peus a terra, però és conscient que per arribar a encistellar, has de saltar. Seria una metàfora basquetbolística del que pensa Gerard Encuentra que han de ser els somnis i les il·lusions: imprescindibles. Poc es pensava quan per casualitat va anar a una gimcama de bàsquet al pavelló de Pardinyes que acabaria entrenant aquest equip de base i després, el primer equip de la seva ciutat. Això el fa feliç. I també hauria fet feliç al seu padrí, que va ser qui el va portar al seu primer partit de bàsquet amb 11 anys. El realisme també el practica, com quan es va adonar que ser jugador no era el seu fort. I ara, fent d'entrenador està descobrint que ensenyar el motiva. Però el que més el motiva és guanyar. No a qualsevol preu, però guanyar. Competitiu i exigent, l'entrenador del Força Lleida somia amb continuar sent entrenador de gran, transmetent els valors de companyerisme i d'esforç i contribuint a fer un vestidor que sigui com una família. Li encanten les remuntades, però abans que l'èpica, confessa que potser prefereix la tranquil·litat de guanyar de 20, tot i que no es desfermi l'eufòria.

Al mig d'una bona ratxa de l'equip, hem demanat temps mort per conversar amb aquest malalt del bàsquet i del col·leccionisme.

  • Presenta’t. Qui és Gerard Encuentra?

És un noi nascut a Lleida de 32 anys que es defineix com un malalt del bàsquet i molt amic dels seus amics.

  • Malalt del bàsquet!

Sempre m’ha agradat molt, des de petit que hi jugo i a mesura que m’he anat fent gran, quan era jugador, sempre anava a veure els partits dels meus entrenadors. La meva família sempre ha sigut molt de l’esport i els caps de setmana sempre anàvem a veure partits de futbol o de bàsquet o d’altres coses. Al final, jo em vaig decantar cap al bàsquet i amb l’estudi d’aquest joc ara em puc dedicar a una cosa que m’agrada.

  • Recordes el primer contacte amb el bàsquet?

Recordo que jugava a futbol, a l’Atlètic Segre, i un cap de setmana que no teníem partit, feien una gimcama de bàsquet i el meu pare em va portar. No li vaig donar més importància, però a l’estiu, captaven gent i em vaig decidir a provar-ho perquè em feia gràcia. Tinc el record que al meu primer partit, que va ser a Tàrrega, em va portar el meu padrí. Tenia molts nervis i suposo que per temes laborals ni el meu pare ni la meva mare em podien portar i va ser el meu padrí qui em va acompanyar. Quan anàvem a veure al Caprabo Lleida al Barris Nord, sempre anàvem amb ell i recordo que hi èrem dues hores i mitja abans per veure l’escalfament i agafar lloc. Normalment, ell agafava una de les millors localitats. Potser per això el tinc present en la meva relació amb el bàsquet, perquè vam compartir molts moments.

  • Viu el teu padrí?

No, fa anys que va morir.

  • Estaria orgullós de veure’t al capdavant d’un equip de bàsquet.

Crec que sí. Era un gran aficionat de l’esport local, sempre ha sigut soci de tot, del bàsquet, del futbol, de l’hoquei… Segur que estaria molt orgullós de tot el que estem vivint ara.

  • No és només el bàsquet, doncs, és una herència d’amor per l’esport en general

Exacte. Tota la meva família segueix l’esport local. Ho hem mamat des de petits, sempre veient molt esport i en especial el d’aquí. Quan havia l’Episcopal de Volei també hi anàvem a veure’l.

  • I en aquest primer partit al qual et va portar el teu padrí quants anys tenies?

Devia fer cinquè de primària, 10 o 11 anys.

  • Llavors a futbol encara anaves de més petit!

És que el meu pare jugava a futbol, no com a professional, i tot anava encarat cap a aquest esport. El meu germà sí que ha continuat amb el futbol. El meu canvi pel bàsquet va ser com una sorpresa, fins i tot per mi. De fet recordo quan vaig anar a fer aquelles activitats al pavelló de Pardinyes, que no sabia ni que s’havien de portar bambes especials per jugar a bàsquet! (riu) I des de llavors em vaig enganxar. A més, la dinàmica del bàsquet en aquell moment era molt bona. Eren els anys del Caprabo Lleida i em vaig enganxar.

  • Qui no s’enganxava llavors

Sí, van ser uns anys molt bons, vam disfrutar molt en l’època de l’Edu Torres, amb el Roger Grimau, per exemple.

  • Què et va atraure?

No et sabria explicar, ho has de viure. Va ser tot: el joc ràpid, el soroll de les bambes al terra (riu) i l’ambient. A més, sempre se m’havien donat bé els esports i de petit era bo en bàsquet. Conforme em vaig fer gran vaig veure que no valdria per ser jugador.

  • Sí? Ho vas tenir tan clar?

Sí… veia que hi havia molts jugadors molt més bons que jo i és molt difícil arribar. Tot i així, no vaig deixar de jugar. És l’esport que m’ha acompanyat sempre des de cinquè de primària, amb no gaire talent com a jugador, però sempre ha estat amb mi.

  • I com vas afrontar aquesta frustració de no ser bon jugador?

Al final, jugues a bàsquet perquè t’agrada. A mesura que avances, observes la realitat, tot i que no perds mai la il·lusió, jugues al nivell que pots. I hi entren molts factors, els estudis, els amics. I també és cert que em vaig iniciar com a entrenador de ben jove i aquest vessant també em va agradar molt des del principi.

  • És llavors quan et planteges dedicar-t’hi?

Era jugador i alternava ser segon entrenador amb equips de la base i li vaig agafar el gust a ensenyar. No em vaig plantejar mai que seria entrenador professional. Ara ha arribat i soc molt feliç.

  • Què volies ser de gran quan eres petit?

Com tothom, volia ser jugador professional! (Riu) I després, potser per tradició familiar, vaig estudiar ADE. Si fos ara, potser també m’hauria decantat per l’ensenyament, perquè he descobert que m’agrada molt el món educatiu. Ensenyar m’agrada. És cert que sempre estem a temps de tot i potser més endant ho faig. El cas és que m’agrada tractar amb els nens i potser m’hagués agradat fer de mestre o de professor.

  • És una vocació de motivar?

I d’educar en valors, posar en pràctica el que els hi ensenyes. En aquest sentit, és més agraït quan entrenes nens petits o joves. En els nivells professionals, no estàs tant per ensenyar com per guanyar partits.

  • L’esport és una bona manera d’ensenyar valors?

I tant! Jo he adquirit molts valors en l’esport. El companyerisme sobretot. Es transmeten especialment en els esports d’equip. Jo estic molt orgullós que la meva família m’apuntés des del principi a practicar esport. He conegut gent meravellosa i m’ha ensenyat moltes coses. Com a entrenador de formació també he intentat transmetre aquests valors. Ara estic en una etapa més de rendiment i se m’exigeixen altres coses.

  • Igualment, a l’equip també intentes transmetre uns valors especials des del teu lideratge?

Crec que és molt important el clima de treball. El rendiment va lligat. Sempre dic que els jugadors s’han d’estimar com a germans. Cal alegrar-se que als companys els hi vagin bé les coses. Al vestidor enguany tenim un molt bon ambient i això es nota en els resultats.

  • Equilibrar competició i cooperació?

Al final, hem de deixar les individualitats, que sempre hi són perquè vols jugar bé, molts minuts, fer molts punts, però cal deixar-les una mica de banda per potenciar el bé comú. Una de les grans virtuts que té l’equip enguany és aquesta. Igual algú no ha jugat especialment bé un partit, però és feliç perquè l’equip ha guanyat. Això en l’alt rendiment, si ets capaç d’aconseguir aquesta actitud, tens moltes coses a guanyar.

  • Pot ser no és la idea que més es transmet als esports?

Sempre tendim a mirar-nos al melic i a no empatitzar amb els altres. Nosaltres enguany hem aconseguit que el grup sigui una família. I la sensació d’estar a gust al vestuari, no té preu. Jo he viscut altres experiències a altres vestuaris en què ha costat més o hi ha hagut actituds més egoistes. Això no es percep enguany, arribes aquí i et sents feliç. Això no té preu. Parlo dels jugadors i també del cos tècnic. Passem molt temps junts i és important que remem tots a una ajudant-nos els uns als altres.

  • Què significa per tu guanyar?

Jo no sé perdre. Em costa molt assumir la derrota. No dormo massa el dia que perdem. També és veritat que quan guanyem també em costa! (Riu)

  • Per motius diferents

Exacte! La derrota em costa pair-la, tota la vida he sigut molt competitiu. Guanyar em provoca felicitat absoluta. Per mi i per l’equip, sobretot ara que hi ha una major exigència. Encara és més important guanyar. Però sempre ha estat així per mi, tot i saber que en l’esport no sempre es pot aconseguir i que has de saber gestionar-ho i pair-ho. Igualment, a mi em costa molt. A la derrota, igual que a la victòria, hi ha aprenentatges. El que passa és que guanyar aporta molta positivitat i en esports competitius has de treballar per aconseguir-ho.

  • Alguna derrota que t’hagi sapigut especialment greu?

Recordo molt més les victòries importants (riu). Però les derrotes ajuden a crèixer com a equip. Enguany, alguna que no ens esperàvem ens ha permés aprendre molt, a veure que en tot ha d’haver equilibri. Hi ha una frase que diu el Ricky Rubio que m’agrada molt: “Never too high, never too low” [Mai massa amunt, mai massa avall]. Cal ser conscients que el més important és l’equilibri. I cal aplicar-la tant en moments de molta eufòria com quan no surten bé les coses.

  • I alguna victòria que recordis especialment?

Recordo amb el Pardinyes la de l’ascens a la LEB Plata o guanyar la Lliga Catalana aquí. Les que acabes guardant més bon record són les que permeten aconseguir alguna fita, però també n’hi ha d’altres pel nivell de joc que ha desplegat l’equip o les remuntades! Per exemple, l’altre dia vam guanyar al Palencia a l’últim segon i el vestuari era una festa. Aquestes victòries tenen algo de màgia.

  • Saben millor que una victòria des del principi potser?

Com a entrenador, algun dia guanyar tranquil·lament està bé! (Riu) Poder dir que no has donat cap opció al rival des del principi, és molt satisfactori. Però veure que no surten les coses i que l’equip aguanta i lluita i al final aconsegueix capgirar el marcador és un “subidón” increïble! Però com a entrenador, agrairia guanyar sempre de 20 i no haver de patir.

  • Segur?

(Riu) Sí, sí, segur. De tota manera, les remuntades creen afició i espectacle i això també està molt bé.

  • T’ho pregunto perquè potser si no seria molt avorrit

Ja, però és que jo n’he guanyat més en l’últim minut que no pas de les que portes un marge de 20. Per tant, assaborir aquesta tranquil·litat segur que m’agradaria. Voldria saber què se sent (Riu)

  • I a la vida, quina victòria recordes?

Tot el camí que he anat aconseguint a la vida. Els amics, la família són victòries. Totes les vivències acumulades. I tenen molt a veure amb el bàsquet, perquè m’ha donat moltes amistats de les que conserves més enllà de la distància i del temps. L’altre dia, que vam anar a jugar al Prat, em vaig retrobar amb gent que feia anys que no veia, amics de l’escola, i vaig gaudir de la sensació de veure’ls i sentir com si no hagués passat el temps. També per mi és una victòria veure la teva família unida. Potser no és algo molt concret, però és important per mi.

  • Què no estaries disposat a sacrificar per una victòria?

Uf! Guanyar per mi és molt important. Però no per sobre de qualsevol cosa. Hi ha uns valors que no es poden trair.

  • Què en penses del que va fer fa unes setmanes la jugadora de l’AEM Pixu que va demanar a l’arbitre que anul·lés un gol propi perquè no ho era?

És un gran exemple de “fair play”. Té molt valor, perquè és un esport de competició. En aquell moment, potser alguna companya no volia que ho fes. I per això, que ho fes en ple partit, quan estàs competint, quan vols guanyar, quan estàs en tensió, encara té més mèrit. Després, en calma, tothom podem pensar que és el que s’ha de fer. Però fer-ho en el moment, és el que més valor té. I no és gens fàcil. A mi em costaria molt. Penso que s’ha de ser legal i guanyar sense trampes, però per algú tan competitiu com jo, el gest de Pixu que va més enllà, em sembla admirable.

  • Què sents als partits ara que ja hi ha públic animant?

És difícil de descriure. És molt gratificant veure que la gent està orgullosa de l’esforç del teu equip i que et dona suport tant quan les coses van bé com quan van malament. És una sensació difícil de posar en paraules. Em sento molt feliç que vingui cada cop més gent a veure els partits. Volem que encara en vingui més per aconseguir aquesta comunió entre equip i afició, perquè genera una il·lusió i gratitud molt gran. En els mals moments esperem que també ens puguin ajudar.

  • Que és quan més costa

Sí, com la frase de “estima’m quan menys m’ho mereixi”. Això també cal amb els equips.

  • Com amb els amics

Sí. A l’equip també intento aplicar el que faig a la vida amb els amics; intentar coneixer-los bé, saber què volen, què pensen. Comprendre-ho i gestionar a partir d’aquí. Al final, és empatitzar. I, com amb els amics, ser en els bons moments i en els mals moments, que sàpiguin que poden comptar amb mi en qualsevol cas. És el que volem tots. Si ho vols per tu, també ho has de transmetre als amics.

  • Què els hi dius als jugadors per a les remuntades?

En cada partit, hi ha un relat diferent. No és el mateix venir de vàries derrotes que quan vens de guanyar i potser estan més relaxats i cal apretar. Cada partit té el seu discurs. No és el mateix el discurs que vam fer a la mitja part del Prat que el discurs de la mitja part de Palencia. I als dos partits anavem perdent de 12 i de 10 punts. Intentes transmetre-ho de la millor manera. A vegades arriba i de vegades no. Enguany, aquest equip creu molt en el seu treball. I les victòries reforcen aquest missatge.

  • La motivació és capaç d’aconseguir qualsevol cosa?

És clau per aconseguir coses, però després cal acceptar que no tot depèn de tu i no es pot controlar tot. Igualment, motivació i il·lusió són dos paraules imprescindibles. Cal trobar l’equilibri entre la il·lusió i la realitat, però la primera és imprescindible per avançar. Si no, és difícil assolir reptes. Cal tocar de peus a terra i estar equilibrat, però primer cal somiar. I has de lluitar pels somnis, és molt important donar-ho tot per aconseguir-los. Si tot i així no s’assoleixen, igualment suposa una realització personal, perquè tu has posat tot de part teva i això no t’ho treu ningú.

  • I això és també una mena de victòria

Exacte. Hi ha dies que l’equip no guanya, però han fet un gran treball i et sents bé perquè has fet el que havies de fer. I en canvi, de vegades guanyes però no has jugat gens bé i te’n vas a casa enfadat, com si haguessis perdut. Doncs gairebé és millor una derrota amb orgull d’haver fet un bon partit.

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

Potser el poder de volar o teletransportar-me per poder veure als amics més del que els veig.

  • I per salvar el món, que és el que fan els superherois? O no té salvació?

Vivim en un món que potser és millor deixar-ho als superherois! (Riu)

  • L’esport contribueix a millorar-lo?

De vegades, he rebut missatges de gent que agraeix a l’equip aquesta estona de desconnexió dels propis problemes. L’esport, el bàsquet en concret, serveix per fer gaudir a la gent enmig de les seves preocupacions. Això també reconforta, li dona un sentit. Tot el que fem ho fem per la gent que ens ve a veure. Nosaltres disfrutem, però el sentiment del públic li dona un afegit imprescindible.

  • I ara, quin és el repte?

Per mi, el repte actual, entrenar el primer equip de la ciutat on he nascut és un privilegi i vull assumir-lo amb il·lusió i responsabilitat. Posats a somiar, m’agradaria poder anar amb aquest equip a l’ACB i guanyar el campionat! (Riu) Però el repte realista és molt il·lusionant. Tot l’esport local que he mamat des de petit el visc ara des de dins i estic molt agraït per això.

  • Què preferiries, ser entrenador d’un equip petit de menor categoria que guanya sempre o un equip més important que està a la meitat de la taula?

Si sempre guanya, prefereixo el petit i guanyar. (Riu) Ja t’he dit que a mi m’agrada molt guanyar. Però també és cert que els equips grans tenen més possibilitats de guanyar. El fet de ser un equip petit i guanyar està més ben vist i té molt més valor que no pas ser un equip gran i perdre, perquè t’exigeixen millors resultats. La pressió que tenen és molt gran.

  • Tu portes bé la pressió?

Sóc molt autoexigent i perfeccionista. Quan no surten les coses m’enfado molt. Els jugadors ja em coneixen, tinc caràcter impulsiu. Però després ho arreglem.

  • Parlem molt de bàsquet, però hi ha alguna cosa més a la teva vida?

M’agrada molt escoltar música. Tocar-la no! M’agrada viatjar, m’agrada estar amb els amics i la meva família. La vida no s’acaba al bàsquet tot i que és un ingredient molt important.

  • I si no fos bàsquet, què seria?

Jo vaig estudiar ADE i abans d’entrenar al Força Lleida vaig estar treballant en una empresa durant gairebé 5 anys. Hi he estat molt a gust i tenir l’oportunitat, que em donessin confiança i que m’ajudessin a aprendre és per estar molt agraït. Si no hagués existit el bàsquet potser continuaria allà. O potser hagués decidit viatjar a algun altre lloc. La vida són fases y cal disfrutar cadascunan d’elles. Tot el que sigui aprendre, enriqueix.

  • Què vols ser quan siguis gran?

Vull ser entrenador de bàsquet. Ara mateix és el meu desig. Ja veurem què depara el futur. Però ara mateix sóc un privilegiat.

  • Per què és important que Lleida tingui un equip de bàsquet?

Perquè és un mirall per la gent més jove de la ciutat. Genera un sentiment de pertinença del lloc on ets amb uns valors. Per la ciutat, quant més amunt estigui un club, sigui de bàsquet o de fútbol o del que sigui, suposa un orgull.

  • T’agrada col·leccionar

Sí, col·lecciono entrades, carnets de soci… és divertit anar fent crèixer la col·lecció i també que la gent que et coneix et regali coses. Hi ha coses amb valor sentimental molt especial, autògrafs de quan era més petit, alguna acreditació de quan vam pujar o entrades de partits importants, o el carnet de quan el Caprabo jugava a la LEB i jo anava amb el meu padrí a veure’l. També guardo records de futbol. Crec que tinc l’entrada de quan van inaugurar el Camp Nou. (Riu) Les col·leccions serveixen també per rememorar experiències viscudes. I també m’agrada contribuir a ampliar les col·leccions d’altres persones.

  • Quin titular t’agradaria que es publiqués?

El Força Lleida puja a l’ACB.

  • Com voldries que et recordessin els teus jugadors?

De les temporades es recorden les fites importants, però sobretot l’ambient al vestidor. Voldria que em pensessin com un amic. Sóc molt exigent i l’exigència crispa, potser ara no, però en uns anys, m’agradaria que comptessin amb mi com un amic. De tota manera, és difícil acontentar tothom. El temps dirà.

  • Has començat parlant del teu padrí. Què has heretat d’ell?

Sempre deia que no s’ha de deixar per demà el que puguis fer avui. Això ho tinc. I també la seva puntualitat. La passió per l’esport.

  • Com t’acomiades de la gent?

No tinc una manera única d’acomiadar-me. Puc fer dos petons, una abraçada, una xocada de mans. Jo prefereixo no acomiadar-me quan estic a gust.

Comparteix

També t'interessarà