Gonzalo Gil Moreno de Mora: "Hem de ser menys Sant Jordis i més dracs"
Temps aproximat de lectura:
Renaixentista. Potser és l'única paraula que el pot etiquetar. Gonzalo Gil Moreno de Mora continua sent el cul inquiet que era de petit i no ha deixat mai de viure aventures. De fet, assegura que per fer-ho no cal anar-se'n lluny. Encara que ell ho ha fet: ha anat al Dakar i té una empresa en què promou el turisme actiu. Aquest professor d'INEFC continua recordant bé la primera prova de superació a la seva vida, una excursió de quatre amics al Montsant quan tenia 8 anys. Ells sols! I així ha sortit després, que no para. Amant de les humanitats, té un germà bessó que és amant dels esports. S'han creuat les professions. Li apassiona empényer els seus alumnes a descobrir, investigar i sentir la passió per aprendre. Convençut que l'esport i les arts són la millor joia en l'educació, pensa que el sistema educatiu hauria de promoure infants més "dracs". I és que ell va tenir una infància extraordinària en què la paraula clau era la llibertat. De fet, no ha deixat mai de ser nen.
Hem conversat amb aquest home polifacètic per saber com veu i viu la gran aventura de la vida.
- Presenta't. Qui és Gonzalo Gil
Gonzalo Gil Moreno de Mora sóc professor a l'INEFC de Lleida, professor de l'Institut Nacional d'Educació Física en les assignatures de teoria de l'entrenament esportiu i d'activitats en el Medi Natural i sóc una persona inquieta, de petit em deien cul inquiet, i amb la meva dona, la Lali, tenim una empresa familiar a l'Espluga dedicada al turisme actiu i a l'educació ambiental anomenada Drac Actiu. Tinc ara 58 anys i per tant, he tingut la sort de viure una infància excepcional. Vaig néixer a Barcelona però vaig créixer a un poble de la Conca de Barberà, Vimbodí i Poblet, és una masia castell que es diu Castell de Riudabella, era una granja medieval. A partir de la desamortització la va adquirir la meva família. És una família singular d'empresaris que van ser els que van fer tota la il·luminació de gas de l'enllumenat públic de la ciutat de Barcelona. Tenien molts negocis, una banca, hidroelèctriques... van adquirir aquesta granja i des del meu tatarabesavi van ubicar la seva residència al castell de Riudabella. És una família que hem tingut molta relació amb la ciència i el corrent artístic català de finals del XIX i principis del XX i d'alguna manera, aquest poso cultural també sóc jo. Vaig fer la carrera i el doctorat a l'INEFC de Lleida i vaig començar la carrera d'Història de l'Art a Tarragona. Intento tenir el vessant més tècnic i també una visió més humanística, que em fa gaudirde la meva professió que és la docència i de la meva devoció, la meva empresa i la meva dona, i la meva afició que són les motos. He tingut la sort de participar en curses d'enduro durant més de 15 anys a nivell nacional i internacional.
- És complicat encaixar-te en una etiqueta
Jo no entenc les etiquetes. Cadascú som com som i som el que som. No crec en les etiquetes. En el meu cas, si hagués de triar algun adjectiu diria cul inquiet, aventurer. Els que sempre estem buscant coses noves.
- Dius que vas tenir una infància extraordinària. Has deixat de ser aquell nen?
Els de la generació dels 60, vam viure una infància ideal. La nostra infància es deia llibertat. Ens obrien la porta després de berenar i sortíem al carrer a jugar. Sense joguines. Això, sense la sobreprotecció actual. Sense la hiperabundància d'objectes. Heretàvem la roba dels germans i no passava res. Això volia dir que t'havies de buscar la vida per passar-t'ho bé. I jo no recordo cap moment de la meva vida en què m'avorrís. D'altra banda, no vam patir les necessitats de les generacions de postguerra. Per tant, aquesta generació nostra vam viure una infància de llibertat. Això ha generat que de grans, tota aquella sort de jugar al carrer ens ha generat unes ganes d'investigar i d'aventura. Et posaves per roques i caus i amb una mica de mercrommina continuaves. Sobretot som creatius. La desgràcia de les generacions actuals és que la sobreprotecció i la hiperabundància i la tecnologia destrueix la creativitat. En un excés d'ús és una desgràcia. Els que vam viure aquella infància lliure, podem conservar ara aquell infant que li agrada descobrir, li agrada investigar i viure aventures. Ja sigui a les classes, a l'empresa o amb qualsevol persona amb qui tinc contacte sempre mantinc aquest esperit infantil.
- No recordes haver-te avorrit a la teva infància. Vols dir que t'has avorrit en algun moment de la teva vida?
Avorrir-me, no. El que passa és que en l'edat adulta, canvia. Tens uns compromisos que t'obliguen a fer activitats que són de gran rigor. No és que de petit no m'avorrís. Però a l'escola secundària vaig trobar un aspecte que no m'era gens agradable: la rutina. Mentre vaig estudiar primària al poble, els mestres que teníem eren molt de poble i ens feien jugar tot el dia. Quan vam anar a un col·legi més seriós a fer el Batxillerat, vaig patir una mica més. A més, jo sóc bessó d'un altre germà, en Diego. Som bessons idèntics i això vol dir que no només vaig viure una infància en una masia de poble, sinó que a més ho vaig viure amb un company de joc permanent. Ell és com jo. Amb la particularitat que jo de petit tenia molt talent per tot el tema artístic i ell més aviat per l'esportiu. Avui en dia, les professions són creuades: ell és professor d'art i jo sóc professor d'esport. Ell continua fent esport perquè li agrada i jo continuo aficionat a l'art. Ens hem complementat. Els dos intentem continuar sent infants.
Jo vaig continuar amb una empresa que dona sortida als somnis de quan èrem nens. Es diu Drac Actiu.
- Per què es diu així?
Diu la llegenda que Sant Jordi va matar al drac al castell de Montblanc. I el drac vivia a les coves de l'Espluga, on tenim la seu de l'empresa. El drac simbolitza l'infant que tothom portem a dins, la criatura plena d'energia, de força, de vida i de fantasia que treu foc pels queixals i que vola. El Sant Jordi és aquesta visió més adulta de la societat, el cavaller que va a cavall. Sant Jordi i el drac s'enfronten i a la nostra societat guanya Sant Jordi. Bé, doncs nosaltres som el drac, perquè cadascun de nosaltres hauríem de ser menys Sant Jordi per ser una mica més dracs, Nosaltres portem a la gent per la muntanya, a descobrir, a l'aire lliure per tornar a ser infants.
- La teva experiència com a alumne, primer d'una escola rural i després d'un institut que identifiques am la rutina, t'ha motivat a exercir de docent?
Jo he intentat aprendre del que no volia ser. No volia ser rutinari i rigorós que ensenya coses que no serveixen a la vida. L'educació ha de ser significativa amb coses que serveixen per viure a gust i feliç. El docent ha de contagiar ganes d'aprendre. L'educació no és més que el que ajuda a l'infant i al jove a ser el que ell pugui arribar a ser. No es tracta d'instruir. Has de facilitar els coneixements per a que es projectin en el futur. Quan era petit, ens deien que nosaltres no faríem res a la vida perquè ens passàvem tot el dia jugant. Doncs ara em guanyo la vida precisament fent que la gent es mogui i jugui. Jo no vull ser com alguns dels meus professors que em deien això. Vull contagiar emoció per aprendre. Part de la gràcia de ser professor ara també és gràcies a aquests professors rutinaris que vaig tenir. Així que també els he de donar les gràcies (Riu).
- Ara l'esport s'ha posat molt de moda. És això el que hem de fer?
Sóc del parer que cal prendre amb precaució tot el que es posa de moda perquè està contagiat per gent que vol vendre coses. Tot el que està de moda passa de moda. Cal fer coses que tinguin un valor més perdurable. L'esport és una eina extraordinària de moltes coses: millora de la salut i els coneixements, sociabilització, autoconeixement... Tot això si es planteja bé. L'esport i l'activitat física és un diamant en l'edat formativa de les persones. Un esport de moda i mal plantejat, perd aquests valors positius i es poden girar en contra. Els càntics d'insults que se senten als camps de futbol no són esport. Per mi és esport el futbol que se juga a les places dels pobles. La competició mal portada no ens aporta la part positiva de l'esport. No hem de fer esport perquè es posi de moda, sinó buscant elements que ens millorin com a persones. I hi ha pràctiques esportives per a tothom. El secret és agafar la que s'adapti a un mateix i viure-la amb plenitud. Per això és tan important que siguin els professionals de l'activitat esportiva qui acompanyi els infants en la formació esportiva. A l'esport adult, l'esportista ja sap entrenar. Els hàbits s'ensenyen en l'època infantil.
L'esport no és l'única pràctica que aporta aspectes tan positius. La música, per exemple, les arts, el teatre... Té un component molt interessant: que t'allunya d'hàbits nefastos per al desenvolupament de la personalitat.
- Dient això, ho estem plantejant bé a l'escola?
No he entès mai el sistema educatiu. Canvia cada dos per tres. I és la clau del futur. Veure com l'educació física té cada cop menys pes i alhora s'alerta de la creixent obesitat entre infants, hi ha alguna cosa que no quadra. S'incrementa molt els coneixements en tecnologia i ciències a canvi de rebaixar coneixements humanístics. La filosofia, les arts, la història. L'activitat física estudia l'art del moviment. Relacionar-ho amb les matèries humanístiques és el gran repte. No sé si veurem una aposta ferma per això. Jo crec que és l'única manera d'evolucionar com a societat.
- Quina és l'aventura de la qual et sents més orgullós?
En tinc unes quantes. La que més va ser potser la primera. Jo tenia 8 o 10 anys. Amb el meu germà i un parell de nens del poble vam decidir anar d'expedició al Montsant. Vam convèncer no sé com als meus pares -era una altra època- per anar amb tenda de campanya d'excursió. Vam estar tres dies i el primer va ploure, va pedregar... ens va passar de tot. Va ser una autèntica aventura. Els quatre sols: els Sisco, el José, el meu germà i jo. Enmig de la tempesta, com tornàvem. Les bicicletes no eren com les d'ara ni tampoc es feia senderisme com ara. Aquelles muntanyes estaven maleïdes. El fet de superar aquestes dificultats amb 10 anys i tornar jo crec que ens va canviar la vida als 4. Després d'aquella veritable aventura, quan vaig veure les motos que participaven al Dakar mentre estudiava INEFC, vaig decidir que volia anar-hi. L'any 90 vaig començar a parlar amb diferents empresaris de Lleida. Vull recordar el Jose Luis González, un altre enamorat de la vida, que em va voler ajudar si ell també venia. Vaig anar dos anys. El primer no vaig acabar perquè se'm va trencar la moto. El segon, vaig arribar en el 18è lloc de la classificació. En aquell moment, es travessava tot Àfrica. Vam passar per zones en guerra. De fet, vaig veure com assassinaven un camioner del Dakar d'un tret. Allò va ser una aventura vital. Em va marcar. Allà em vaig adonar que els límits te'ls poses tu. No cal anar a l'Himalaia per viure una aventura. T'has de marcar un repte i t'has de preparar. No es tracta de ser un temerari, un aventurer és algú que estima la vida i que vol superar-se.
Després de la participació al Dakar vaig tenir l'oportunitat meravellosa de portar l'Isidre Esteve. Això em va permetre viure aquesta cursa primer com a participant, i després, com a entrenador i com a periodista, perquè anava fent les cròniques pel diari Segre. Va ser una experiència extraordinària. L'esport d'elit és una escola de vida. T'ensenya el valor de l'esforç. Aquesta ha estat la meva escola.
- Hi ha alguna cosa que et costi massa esforç fer?
Una cosa és l'esforç físic i l'altra cosa és el mental. El físic has de ser conscient de les teves limitacions i veure fins on pots arribar. I si et prepares, pots arribar. És qüestió de temps.
A nivell mental, no puc amb la hipocresia de certs estaments de la societat que et venen una història que no es correspon amb la realitat. La convivència de la ciutadania, la solidaritat, el sentit d'equip són valors dels quals parlem sempre i, en la realitat, prima l'interès econòmic, l'interès personal, els egos. Quan ho veig intento allunyar-me i envoltar-me de persones que són sinceres. És una mica la diferència entre l'escola de poble i l'institut de la ciutat. Al poble, ens esbarallàvem i després, erem tots amics. A l'institut, ningú et deia res a la cara, tot sempre a les esquenes. Jo tinc mentalitat de poble. No m'empasso la hipocresia, no estic preparat. El que podem fer és ser coherents en l'entorn proper. Jo crec en l'efecte papallona. Les accions reals en un lloc proper poden significar un canvi en la societat. Si no, com a mínim és un intent.
- Com vius l'emergència climàtica actual?
Si hi ha alguna cosa que m'entristeix de debò és assistir a la deriva que està tenint el nostre planeta. Cada dia s'extingeixen espècies. I que ningú no en faci cas! Em posa molt trist. No sé si hi serem a temps. Ho hauríem de fer per pur egoïsme. La Terra ja ha assistit a l'extinció d'altres espècies. La única diferència amb els altres canvis climàtics és que aquest cop la culpa és de la pròpia humanitat. El planeta es quedaria ben descansat sense nosaltres. No cal pensar en el planeta sinó en la supervivència de l'ésser humà. És molt trist. Políticament, és com dèiem abans, moltes paraules bones i poca acció real.
- Tu tens un projecte de protecció de les abelles
Entre el que fem a Drac Actiu, hi ha una activitat que es diu EDRA (Espai de Divulgació i de Recerca de l'Abella). No hi ha cap espai com aquest. És un santuari de les abelles, amb arnes que ens permeten ensenyar la vida de les abelles amb tallers participatius. Fins ara, les abelles vivien als pobles. Cada família en tenia perquè era l'única manera de tenir sucre, que era molt car. Ara ja no és així i desconeixem les abelles. Ara ja no convivim amb elles com abans i ens pensem que tots els bitxos que piquen són abelles. Cal conèixer-les perquè és una societat que és el màxim exponent de l'adaptació. Una organització femenina que ho aprofita tot i ho fa tot de forma excel·lent. El que passa és que pensem que els insectes que estan a les piscines o s'atansen a les barbacoes són abelles, que en realitat només van a les flors. De quin color són? No són grogues i negres. Són marrons. Van fer molt mal els dibuixos de la Abeja Maya. Són les vespes les que són grogues i negres. L'objectiu que tenim amb aquest projecte és conèixer i respectar les abelles. No ataquen en cap cas si no és per defensar la família. Si no les ataques, no et fan res. Doncs les abelles són un indicatiu. Hi ha una gran quantitat d'amenaces totes relacionades per l'ésser humà. Hi ha una gran despoblació sobretot per l'ús dels insecticides amb neonicotinoïdes que no és que les mati directament sinó que al mantenir-se a la planta, les intoxica a poc a poc. En el seu cicle de vida de 40 dies, si arriba al nivell de tòxic que supera el seu sistema immunològic, es desorienta i no pot tornar a l'arna. Aquests pesticides s'estan utilitzant de forma massiva per les empreses químiques. Montsanto, Bayer, etc. L'abella és un excel·lent indicador de la salut del medi ambient. Si veus que l'abella pateix, l'entorn comença a ser insalubre. L'ésser humà, intoxicat a poc a poc com les abelles, pot desenvolupar diferents malalties. Estem assistint a un moment molt delicat de les abelles. Per això, estem intentant repoblar amb arnes amb un programa d'apadrinament d'arnes.
- Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?
Més que un superheroi, m'agradaria ser com el geni de la llàntia per concedir tres desitjos. Però triaria a la gent. Jo crec en les persones. I crec que molta gent transformaria la societat si complissin els seus somnis. De fet, els docents ja fem una mica això. Però no vull tenir capa com els superherois de Marvel, prefereixo l'estètica de les 'Mil i una nits'. Ara és la televisió i les sèries, però abans els contes eren la manera de traslladar els valors educatius a les persones. Si jo vaig anar al Dakar, va ser per la meva fascinació per aquest llibre. Per això, i per la pel·lícula 'Lawrence de Arabia', que vaig anar a veure al cine amb mon pare.
- En què creus que ets especialista?
A nivell acadèmic, en teoria de l'entrenament sobretot en pilots de motos. En el pla més professional, en activitats en medi natural. Encara que especialistes no podem ser-ho mai, perquè tot va canviant i cal estar actualitzant els coneixements. Jo tinc la sort de poder estudiar les coses i posar-les en pràctica a l'empresa.
- Com t'agradaria passar a la història?
M'agradaria formar part de la tradició de la meva família de persones inquietes i aventureres i amb ganes d'aportar coses bones a la societat. Un besavi va estar molt en contacte amb el Sorolla i va ser el seu ajudant, un altre avantpassat va ser el fundador de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona, a banda del que va il·luminar amb gas la ciutat de Barcelona.
Jo no vull passar a la història amb cap carrer sinó contribuir a aquest llegat familiar. Jo estic encantat de la meva infància i també del que em van transmetre els meus pares. Ens van ensenyar a ser persones. Humanitat i cultura. Tan de bo ho poguéssim transmetre a les noves generacions.
- Com t'acomiades?
No m'agrada dir adéu.
El meu professor d'Història Antiga a la facultat de Tarragona, Agustí Altisent, era monjo de Poblet i deia una cosa: a un monjo no li pots dir ja vindré ja vindré. Li has de dir quan vindràs, perquè són com les pedres, però fins i tot les pedres passen. Cal gaudir del que tens ara. Per tant, no s'ha d'esperar massa. Mirem l'agenda i decidim un dia. L'adéu és massa fred.
On ens tornem a veure?
- Ens trobem aprenent de les abelles. Millor a la primavera.
