Per què no puc tocar els records? El fotògraf lleidatà Llorenç Melgosa es fa aquesta pregunta a l’exposició Amarcord, que es va inaugurar ahir a l’Espai Grau Pujol de Guissona. Un homenatge a Fellini amb el qual l’artista es retroba amb els anys 70, en què es va enamorar de la fotografia. Va ser un amor dels que duren tota la vida. En aquests inicis titubejants, Melgosa busca la seua pròpia veu, per la qual cosa l’exposició mostra una gran varietat de mirades, des de les més experimentals fins a les més poètiques i intimistes. Les dotze fotografies que componen Amarcord immortalitzen dotze records que han marcat la seua vida: la por de la foscor que va superar en una cova del Montsec; l’amor no correspost; la passió per l’art que li va transmetre Coma Estadella; la mort, després de perdre un amic a la muntanya; el risc, representat pel primer equip professional de fotografia que va adquirir; la curiositat, a partir de la imatge anacrònica d’un enterrament a la Sentiu de Sió; l’amistat, encarnada per un amic ja mort el record del qual apareix nítid cada dia de la forma més inesperada; la il·lusió, a partir del dormitori del fotògraf en què cada dia muntava i desmuntava el seu laboratori; l’evolució, amb un sorprenent bodegó amb el qual assajava noves tècniques, o l’harmonia, a partir de la pau que li transmetia una casa abandonada de la carretera d’Osca. Les imatges se subjecten amb tires d’esparadrap perquè Llorenç Melgosa afirma que amb la mateixa precarietat retenim els records, per aquesta raó algun es desenganxa i l’oblidem encara que hagi estat un moment important a la nostra vida. Amarcord va arrancar a partir de l’encàrrec que li va fer Juan Cal, director executiu de SEGRE, d’una biografia en imatges del seu amic íntim Albert Coma Estadella. Després de la publicació del llibre, Melgosa va continuar revisant arxius i es va retrobar amb el seu passat: "Vaig ser conscient que em feia gran i que cada vegada seria més difícil preservar les emocions que han marcat la meua vida."
