Isidre Esteve: "Quan sigui un padrí, passejaré pel bosc buscant bolets"

• Presenta’t, Isidre.

Sóc un xicot que va néixer a Oliana ara fa 45 anys. Amant i apassionat de l’esport i de l’aventura, que em fascina i que porto perseguint des de petit i encara ara ho faig. Des de jove vaig ajudar al negoci familiar combinant estudis amb fer de cambrer. Abans es feia molt. I sóc un afortunat per haver-me dedicat al món de la competició.

Va haver un moment que vaig passar de la competició amateur a la professional. I al 2007 vaig tenir un accident que em va provocar una lesió que em va deixar en cadira de rodes, però no ha canviat la meva vida. Soc la mateixa persona. Continuo competint, ara amb cotxe, i m’he hagut d’adaptar a una sèrie de noves situacions però continuo estant content amb el que faig. Tinc ganes de viure.

• Dius que ets un xicot d’Oliana. Podries haver viscut en qualsevol lloc del món, per què aquí?

Em suposa un gran esforç. He estat competint per tot el món. Actualment, el meu equip està  a França i em passo la major part del temps a Barcelona perquè la Fundació Isidre Esteve està a Sant Cugat. Però vinc a dormir a Oliana. La gent no ho entén. Però és que Oliana és on he nascut i no hi he volgut renunciar. He passat temporades vivint fora i necessitava tornar aquí. Aquí estic tranquil, encara que hagi de tornar a marxar.

• A què jugaves de petit?

Al que juguen tots els nens quan són petits. Però vivíem als afores del poble i els meus germans tenien moto per moure’s. Jo vaig aprendre a portar-la als 10 anys. Però també sortia amb els amics a la muntanya. No vaig començar a competir fins que no vaig tenir 18 anys, no va ser un desig des de ben petit. A casa em deien que el que havia de fer era estudiar i treballar.

I als 16 anys, veient com passaven les motos de l’Enduro del Segre, desitjava poder participar-hi. Quan ho vaig plantejar a casa, (diu rient) em van dir que tenia altres coses per preocupar-me. Llavors, amb 18 anys, quan estàs en l’etapa de “jo faré el que jo vulgui”, perquè et penses que ho saps tot, ho vaig fer.

• Va ser la primera decisió com a major d’edat?

Podríem dir que sí. Els 18 suposen un gran canvi a la vida. Hi ha dos moments que et marquen: els 18 que et permeten tenir cotxe i moure’t. I el servei militar. Jo el vaig fer a la Seu d’Urgell.

• Què t’agrada de la competició?

D’una banda l’ambient. I després, naturalment tothom vol guanyar, però el temps m’ha ensenyat que el més important és formar part d’aquell grup d’esportistes que sempre tenen opcions de guanyar. No sempre es donen les circumstàncies que ho permeten, però si estàs en aquest grup, és fascinant.

• No t’ha resultat fàcil adonar-te d’això?

Tot comença com un joc. Comences a veure si vals. Però més important encara és: jo ho provo, m’agrada i ara, em comprometo a donar el màxim de mi per veure si serà la meva vida. Això vol dir dedicar els esforços a fer el màxim de bé allò al que t’has compromès: anar a entrenar quan els teus amics estan a la piscina, fer desplaçaments quan tens ganes de fer altres coses, eliminar els caps de setmana de la teva vida...

• Val la pena?

Sí. Per sobre de tot, l’esport és un estil de vida. Tens altres prioritats, calendaris... el calendari esportiu és el calendari de vida i tot ho muntes al voltant d’això.

• Com veus el món de l’esport?

Els esportistes estem sobrevalorats. Al final, ho fem perquè ens agrada, perquè ho disfrutem. És el nostre objectiu i el nostre propòsit. El Kilian Jornet ho va explicar molt bé en una entrevista: Nosaltres no fem res per millorar el món. No aportem cap avanç per millorar la salut de la gent, no fem cap descobriment. Volem complir el nostre somni i acabem sent un mirall per la gent jove. Està bé, però no som gent increïble. Som egoistes, ho fem perquè ho volem fer, ho fem per nosaltres. És cert que té molta repercussió, però al món hi ha un munt de gent que fa coses molt més importants i que tenen molta menys repercussió.

• Si els esportistes serviu de mirall, que voldries transmetre?

Crec que hauria de servir per que el jovent entengui què vol dir la paraula compromís, esforç. Les coses no sorgeixen soles. No arribes només perquè tu tinguis talent, hi ha un treball. I tot i així, a vegades les coses no surten bé.

• I el joc net?

També és molt important. L’esport ha de ser net educatiu. Hem de ser responsables del que fem nosaltres mateixos, sense posar per sobre l’ambició de guanyar. Hem de arribar on som capaços d’arribar amb el nostre treball i esforç.

• T’ha vist temptat de fer trampes algun cop?

Ho he vist. Però al final, tu decideixes. Moltes vegades als esports d’alta competició, els equips et poden pressionar per fer les coses d’una manera o d’una altra. Jo no ho he viscut, però penso igualment que la decidió final és d’un mateix.

• Què t’han d’explicar a tu...

Sí. Guanyar o perdre saps que arriba. Però quan estàs al metge i no et sap dir si tornaràs a córrer o quan tindràs l’alta, és el més dur.

Però sí, s’aprèn més de les derrotes et donen temps per analitzar què has fet malament per poder-ho corregir. A vegades, cal ajuda de la gent del voltant. En canvi, les victòries no et permeten reflexió.

• Les victòries que has aconseguit després de la lesió tenen més bon gust?

La lesió ha suposat un canvi molt important. Pensa que em vaig lesionar en el millor moment de la meva carrera. Tenia tot el que pots desitjar: un contracte, un equip per a qui ets important, tot el necessari per guanyar, dedicació exclusiva, un bon sou... Estava en aquell grup de corredors que sempre tenen opcions de guanyar. I llavors, em lesiono.

Jo era professional. L’únic que feia cada dia era planificar com havia d’entrenar per ser més efectiu. Amb l’accident tot això es va acabar. Només em venia al cap la llista de coses que no podria tornar a fer. Pensava: “És un desastre. No podré anar amb moto, no podré fer RES”. Fins que arriba un dia en què aconsegueixes pensar en la llista de coses que sí que podràs fer.

• Sembla fàcil i tot!

No, no! Jo vaig tenir un període molt fotut. Fins a un punt que vaig plantar-me. Em vaig dir: “què hem de fer Isidre? Quin és l’objectiu ara?” I la resposta va ser: viure. Sortir dels hospitals i poder viure una vida normal, esmorzant cada matí, anar i venir sol, trobar-me bé... “Oblida’t  de la competició”. Llavors, vaig començar la nova llista. I quan apareix la possibilitat de tornar a córrer encara que no sigui amb moto, ho vaig voler provar. I ara, torno a estar amb patrocinadors que tenia abans. Estic al camí de tornar al punt en què em trobava en el moment de l’accident.

Però ara sóc molt conscient que en molts aspectes sóc diferent. No és el mateix moment de la vida. Em sento molt més madur. Amb més experiència i això ha ajudat encara més a fer la transició amb més convicció. Vull decidir com s’han de fer les coses, com vull treballar, amb qui. És un moment il·lusionant.

• Això també és un triomf, no?

Sí. És un triomf a la vida. Estic content? Sí. El meu entorn està content? Ara em preocupa més que la gent del meu voltant estigui bé. Per exemple, els meus mecànics. M’agrada preocupar-me d’aquestes coses

• Es per l’edat o per l’accident?

És pel cúmul de les coses viscudes. No hi crec en les edats per a cada cosa. Un creix fruit del cúmul d’experiències viscudes. Deixa’t estar de l’aprenentatge de l’edat! Quantes més coses et passin i superis, més aprens a estar més tranquil i a fer les coses millor... A mi m’agrada aquest moment de la meva vida.

• Tan acostumat que estàs a marcar-te reptes, quin és el repte ara?

Ser feliç.

• Ni més ni menys!

No n’hi ha cap altre! S’ha de trobar l’equilibri, en la vida i en tot el que faig. És el major repte. El persegueixo cada dia, cada minut. Si vull fer alguna cosa però al meu entorn no els agrada, em preocupa. La feina de la fundació combinada amb la de l’equip, m’encanta. Això és l’equilibri.

• La lesió i la superació personal que t’ha comportat t’han convertit en exemple. Què en penses dels llibres d’autoajuda?

La meva parella Lídia i jo hem tret dos llibres i ha estat una gran experiència. No volíem enfocar-ho com un llibre d’autoajuda perquè penso que donar lliçons sobre com s’han de fer les coses no ho hauria de fer ningú. Tothom té la seva pròpia realitat.  Com a molt pots explicar com fas tu les coses, però igual a un altre no li funciona. Això és el que hem volgut fer amb els llibres. Al primer, vam intentar explicar com ens sentíem, què fèiem i què ens agradaria fer. Al segon llibre, que va escriure la Lídia, parlàvem del que hem aconseguit fer.

És una gran experiència perquè molta gent que per a res segueix el món de la competició ha llegit el llibre. Això ha obert una altra faceta de la meva vida que m’aporta equilibri.

• Quin superpoder voldries tenir si fossis un superheroi de còmic?

Poder tirar enrere per canviar coses.

• Què canviaries?

Moltes coses. A la vida, ens equivoquem i no podem tirar enrere.

• Esborraries el moment de l’accident?

És clar que sí! Però no canviaria dedicar-me a la competició. Si em preguntes si voldria dedicar-me a una altra cosa per evitar tenir l’accident? No. Va ser un accident, anava amb totes les proteccions, no vaig fer res mal fet. Tornaria a córrer. Només desitjaria no haver-me trencat dues vèrtebres.

• Potser no t’haguessin passat altres coses bones a la vida...

Sí, és cert. Arran de l’accident m’han passat moltes coses bones. Però si pogués tirar enrere, no em quedaria en cadira de rodes.

• La Fundació Isidre Esteve naix arran de la teva lesió, quin camí està fent?

Considero important fer coses per la gent. La Fundació se centra en dos projectes. D’una banda, els Centres Pont, que facilita fer activitat física a gent que està en cadira de rodes, ho adaptem a les seves capacitats. No per competir, sinó perquè l’esport aporta un benefici, ganes de millorar. Ara hi ha 80 usuaris. Si no fos per la fundació, estarien a casa sense fer res. Paguen una quota mínima, com un gimnàs. Perquè no volem que la gent sigui dependent.

I, d’altra banda, està el Coixí Intel·ligent, que evita les llagues. Arribarà al mercat al febrer a través d’una empresa catalana. Generarà recursos per poder ajudar a més gent. Tenim l’objectiu d’autofinançar-nos.

• En què ets especialista?

Intento especialitzar-me cada dia més en gaudir de la vida. Això intento.

• Vas bé?

Amb el temps ho faré millor.

• I quines coses t’agrada fer per gaudir de la vida?

Jo penso sempre, i ho tinc molt present, que de vida només n’hi ha una. No pots esperar a fer coses més endavant si les pots fer ara. Viure també vol dir treballar, comprometre’s i trobar l’equilibri. Intento recordar-ho cada dia i trobar moments per fer coses que vull fer.

• Quines coses tens pendent?

Hi ha una cosa... I és que sóc conscient que els avenços mèdics i científics arribaran. Hem millorat molt en qualitat de vida en els darrers anys. I en el futur ens tocaran canvis a la gent que anem en cadira de rodes. Tenim una lesió, no estem malalts. I jo estic segur que avançarem. No sé si tornaré a caminar. Del que estic convençut és que tornaré a sentir aquesta part del meu cos que ara no noto. I per això, hi ha coses que deixo per a quan la ciència m’ho permeti.

• Per exemple?

Passejar per la muntanya, fer viatges i fer activitats que ara no les planifico perquè no puc, gaudir més de la natura com abans... Per això, he d’intentar arribar a aquesta etapa de la vida en el millor estat possible.

• Et veus de padrí passejant, doncs?

Sí. Potser no tranquil·lament, potser amb dificultats o amb crosses, però em veig passejant pel bosc buscant bolets.

• Com t’acomiades?

Fins la propera. Jo tinc ganes de tornar a veure a la gent.

Doncs fins a la propera, Isidre. Que esperem que arribi abans que siguis un padrí i que ens portis a buscar bolets.