Javier Sánchez Jara: "El futbol ha canviat, jo anava a la Masia amb furgoneta i ara van amb cotxes de 60.000€"

Com va ser la decisió de marxar amb 13 anys cap a la Masia?

Un dia estava jugant aquí a Almacelles i a l’arribar a casa, mon pare estava amb un senyor al menjador. Vaig anar a la cuina perquè la meva padrina em feia sempre el cafè amb les galetes i la vaig trobar plorant. Jo sabia que el Lleida em volia portar a provar i quan li vaig preguntar a mon pare, em va dir que no era a Lleida on em volien portar sinó a Barcelona. Després d’allò, vam anar tres o quatre vegades. El primer dia, mon pare va aparcar davant el Miniestadi i li van trencar el vidre i li van robar el radiocaset del cotxe.

Ostres! Com per oblidar el primer dia allà!

(Riu) Sí! Aquesta va ser la primera. Cada 15 dies, m’anaven dient que tornés al següent partit i així cada cop. A la quarta vegada, mon pare –que cada dia que hi anàvem havia de deixar la feina i portar-me– es va plantar i va dir que no, que ja m’havien vist prou vegades per saber si els hi agradava o no. Ell no podia estar anant i venint i deixant la feina. Ens van dir que comptaven amb mi i que en un mes havia de tornar perquè hi havia un torneig. El vam guanyar i em vaig quedar.

En algun moment se’t va passar pel cap no acceptar l’oferta?

No! És que amb 13 anys no te n’adones del que deixes enrere, no n’ets conscient. El primer dia que em vaig quedar després d’aquest torneig era el juny. Allà no hi quedava més que un altre noi i el cuiner. Estava tot desert. Va sortir el cuiner amb la seva dona i van tranquil·litzar els meus pares, que marxaven plorant. El primer dia, va ser una mica ‘heavy’ per mi. Clar, un lloc tan gran com la Masia i només érem dos! (Riu) Ara ho penso i realment va ser bèstia; amb 13 anys allà sol. Ara, encara hi ha mòbils. Llavors, només teníem la cabina telefònica per 40 tios i havíem d’acabar de sopar ràpid per poder ser el primer o ens quedàvem sense trucar. Si no, et quedava el telèfon de la cuina i els havies de dir als pares que te truquessin allà. (Riu)

El començament no va ser tan fàcil, doncs

No, no, perquè marxes content d’anar a jugar a futbol i no te n’adones, però el dia a dia és dur. A més, estàs allà pel mateix que els altres 40 nois que hi viuen. Si un dia no jugues i això t’afecta, no pots compartir-ho perquè potser el que tens al costat està content perquè precisament ell és qui t’ha substituït aquell dia. Llavors has d’aguantar i és fotut. Però al cap i a la fi, és la teva família.
Jo estava fent una FP i allà vaig decidir que començava BUP. Recordo que anava a una escola molt lluny de la Masia i en les novatades del principi, em volien afaitar el bigoti. Em saltava l’última hora per a que no m’agafessin! I un dia vaig arribar plorant a la Masia i els grans, de 17 o 18 anys, em van preguntar què em passava. Quan els hi vaig explicar, ràpidament van anar al meu col·legi i van avisar als que em perseguien –que alguns també jugaven en algun dels equips del Barça– que paressin o se les haurien de veure amb ells. Ja no em van molestar més. Aquella era la meva família.

Encara guardes bons amics d’allà?

Sí, alguns especialment. Tinc companys amb els que m’he anat trobant després a altres equips i això també ens ha unit més.

El fet d’anar marxant d’un lloc per anar a un altre, quan canvies d’equip, et fa d’una altra manera?

Al final, com que vaig a fer el mateix cada cop, vaig a jugar a futbol que és el que sé fer, i amb l’avantatge que econòmicament tens cobertes totes les necessitats, no és difícil. Allà tens ja un equip, no necessites conèixer gent, perquè només amb els companys ja tens un cercle creat. Amb un o altre fas amistat, o ja coneixies algun d’altres llocs per on havia passat... En un parell de dies, fas amistat. Per la meva dona sí que ha estat més difícil. Ella sí que havia de començar de zero cada vegada. A més és que a mi mai m’ha costat fer nous amics. Sóc així.

I ni que sigui per obligació, has hagut de desenvolupar aquesta capacitat.

Sí, però hi ha gent que es pensa que els futbolistes som així. I cadascú té el seu caràcter. Com a tot arreu. No per ser futbolista i haver d’anar d’un lloc a un altre tens més facilitat de relació amb la gent.

I aquest caràcter també es reflecteix al camp?

No. Jo hagués guanyat molts més diners si hagués jugat com entrenava. Als partits em posava massa nerviós. Tenia aquella ansietat de saber si em sortirien bé les jugades o no. No era tant la pressió del públic al camp, perquè m’era igual que hi hagués vint espectadors que cent mil. Era més la tensió de voler fer-ho bé. La pressió del públic ja la vaig aprendre a gestionar al Miniestadi, que senties tots els crits de la gent i al final, aprens a no escoltar-los. El problema era la pressió que jo m’imposava. Ara, per sort, es treballen molt aquests problemes amb psicòlegs, però en aquella època, no. Tenia un amic que va jugar al primer equip del Barça, un dels porters més grans que es deia Covelo, que sempre em repetia que jo guanyaria diners si el tingués a ell al costat perquè m’intentaria tranquil·litzar al sortir al camp. Sempre he disfrutat més als entrenaments que al camp. Hi ha gent a qui la competició els fa ser millors. A mi, és el que més em costava.

Tens aquesta espina clavada?

Penso que si m’hagués passat ara amb el que sé, hagués estat millor jugador.

Haguessis triomfat més?

M’és igual. Jo estic molt satisfet del que he aconseguit. Sé que m’he equivocat en algunes decisions que he pres, marxant d’algun lloc abans de temps per inexperiència.

Haguessis hagut de tenir paciència, vols dir?

Potser sí. Quan vaig deixar el Barça cap al Betis, vaig signar per 5 anys. I el primer any no jugava. I com que jo volia jugar, vaig decidir tornar a marxar i anar al Santander. Allà vaig estar molt bé, però futbolísticament, si hagués aguantat una mica més, m’hagués anat molt bé. Potser és un dels llocs on vaig jugar més tranquil. Em sentia important perquè sortia del Barça, però no jugava tot el que jo volia. I potser és l’única decisió de la que em penedeixo. No d’anar al Santander sinó d’haver-me precipitat de marxar del Betis.

Perquè a més, el Betis era l’equip del teu pare. Llavors vas complir el somni d’una altra persona!

Sí, sí! (Riu) Jo estava al Barça i sabia que havia de marxar si volia jugar partits. I em van dir que tenia el Betis i el Sevilla, que estaven molt interessats. Clar, el Betis era l’equip de mon pare i al Sevilla, no el podia veure. (Riu)

No vas contemplar ni la possibilitat.

(Riu) De fet, no vaig haver de triar tampoc perquè el Betis va demostrar més interès per mi i també la meva marxa cap allà formava part d’un intercanvi.

Pots dir que has complert molts somnis

Sí. És una altra de les coses de les quals te n’adones quan passa tot. A la Masia, marxaves a l’estiu i t’havien d’enviar una carta per dir-te si continuaves o no. I cada any allà, de 40 que èrem, 30 no continuaven i s’incorporava gent nova. Clar, per la gent que havia de tornar a casa seva després d’un, dos o tres anys fora, era dur. En aquella època no hi havia massa més sortides. Ara potser sí, però llavors, deixaves el futbol. Amb perspectiva, veient que jo sí que hi tornava cada any, me n’adono de la sort que vaig tenir. En aquell moment, vius el present. Jo he gaudit molt de tot el que he viscut i també he intentat que la gent del meu voltant també ho gaudís.

Suposo que això, al final, és el que queda.

Sí, per mi és molt important. Recordo que amics del poble venien amb mi alguns dies a veure algun partit i ara encara ens en recordem. De fet, encara passa amb els veterans del Barça. Per mi, estar amb jugadors importants, forma part de la normalitat, però per altres persones, un partit així es converteix en un esdeveniment inoblidable. M’agrada que altra gent gaudeixi amb mi.

No has deixat mai de banda la gent important de la teva vida

És que al final, és la gent amb la que vull ser. Fins i tot si he de tornar a marxar per entrenar algun equip, sé que tornaré perquè on estic bé és aquí al poble. Sóc d’aquí. Vull estar aquí.

Això no encaixa amb el perfil de futbolista que tenim al cap. Com veus el futbol actual?

No té res a veure amb el que jo vaig viure. Ni com es treballa el dia a dia en un equip ni la repercussió que te. Va venir un any el meu germà amb la nena petita i la vam portar a veure el Camp Nou. Vam entrar tranquil·lament als vestidors, vam estar al mig del camp... Ara, has de passar 25 controls! És impossible fins i tot per mi que sóc exjugador. No té res a veure.

T’agrada ara?

M’agrada, però m’estimo més el d’abans. Era una altra manera de viure el futbol. Fins i tot els futbolistes són diferents. Però sobretot perquè la societat els ha fet diferents. De vegades penso com ha de ser la vida del Messi sense poder anar tranquil·lament a un McDonald’s a sopar. Per molts diners que tingui, no pot. Jo tinc molta relació amb el Txapi Ferrer, que tot i que surti a la tele cada setmana, fa 20 anys que no juga. Doncs anar amb ell és un calvari. Jo no sé si sabria viure així. De fet, aquest estiu en un hotel, un home em va reconèixer i em va demanar un autògraf amb el seu fill. A mi! Que ara ja ningú em coneix! I ja m’atabala. No vull pensar que em passés com li passa el Txapi, que a Londres el reconeixen perquè va jugar al Chelsea.

És un punt de timidesa?

És més que m’agrada estar tranquil. No és que pensi que no és bonic. Jo faria el mateix si veiés algú conegut. Però potser m’esperaria a què acabés de sopar. Recordo que un dia a Gijón estàvem sopant després d’un concert de Víctor Manuel i Ana Belén i ens vam trobar amb ells al mateix restaurant. Després de sopar els vaig anar a saludar i va ser molt agradable. Però d’això a no poder anar a un lloc qualsevol, deu ser un calvari.

Algun partit que recordis especialment?

Recordo molt quan vaig debutar amb el Barça i sobretot quan vaig tenir la sort de jugar la Champions amb el Manchester United. Vam jugar a casa i vam guanyar 4-0 a més a més. Hi havia un ambient espectacular. Van venir a veure’l uns amics meus i va ser molt xulo. Jo vaig jugar casi mitja hora. Mira, de fet, fa unes setmanes, em va trucar el Txapi perquè el van tornar a fer a la tele. (Riu). Recordo que el quart gol el va fer ell. Em va fer un passi a mi per fer gol, la van tallar i li va tornar a ell i va fer gol. Puc dir que vaig jugar a la Champions! (Riu)

També vas tenir Johan Cruyff d’entrenador. Això també marca o és més llegenda que realitat?

No! Per mi Cruyff ha canviat el futbol. Va fer algo que no se li havia acudit a ningú, jugava a un futbol i entrenava de forma que no s’havia vist mai. Jo venia d’Osasuna, en què el joc era sobretot físic i al Barça tot era tocar pilota. És un canvi dràstic de concepte. Jo vaig aprendre molt. A més, quan jo vaig arribar de Navarra, ell feia uns quatre anys que ja entrenava al Barça. Jo havia tingut al Charlie Reixach d’entrenador del Juvenil i recordo una anècdota amb mon pare. Jo estava cremat perquè volia jugar amb els grans de 18 i ell em recomanava paciència. Però jo venia tots els caps de setmana al poble i tornava enfadat dient que ho deixava perquè no jugava. Mon pare, em va dir que si estava segur de deixar-ho, doncs que ho deixés. I vaig estar una setmana sense anar a Barcelona. El Charlie em va trucar per parlar i a mon pare, el coordinador li va recriminar que jo no podia fer el que estava fent. Mon pare li va respondre: «Mira, yo tengo un restaurante y mi hijo lleva 3 años jugando a fútbol. Si no va ser titular en el equipo, me lo llevo a casa, que en restaurante te aseguro que será titular todos los días». Jo vaig continuar i quan vaig anar al primer equip, a la pretemporada, el Charlie em va cridar «Bigotes! Ven!» i li va explicar al Cruyff l’anècdota de mon pare dient que si no era titular al camp, ho seria al bar. (Riu) Mon pare ho tenia molt clar.

El millor entrenador ha estat ton pare?

Sí! El que passa és que va tenir poc temps perquè vaig marxar de casa de seguida. Era molt crític amb mi. Sempre em deia que havia d’entrenar millor. I jo, que estava lluny de casa, li responia que només em faltava que em digués això ell. (Riu) Per algunes coses sí que estava bé no tenir mòbils! Després, ja em vaig anar fent gran i no em marcava tant.

I fora del camp, que has après de ton pare i de ta mare?

Hem après a ser com som. No perquè ho digui jo! Tothom ens ho diu. Quan van arribar aquí d’Andalusia, van patir molt. Tot el que van aconseguir aquí ho van fer amb molt esforç. I els germans som com som per la família que hem tingut.

Quin aspectes has heretat més clarament?

Jo sé que si em falta alguna cosa i els tinc. I al revés, també. Jo vinc cada dia a fer el cafè amb el meu germà al bar. Ara que el te tancat, també vinc i estem una estona junts fent els mots encreuats. Cada dia. I a ma mare, si no li porto jo el menjar, li porta ell. Un amic que té un fill que està jugant al Mallorca ara, sempre li diu que tan de bo quan sigui gran pugui fer el mateix que jo faig ara. No tothom té aquesta relació amb la família i jo me’n sento molt orgullós.

Què haguessis fet si als 13 anys no t’haguessin proposat d’anar a la Masia?

No tinc ni idea! (Riu) Probablement, hagués treballat amb el meu pare a l’hostal.

Haguessis estat titular al bar

(Riu) Sí, això seguríssim! Jo als estius venia aquí i treballava. Però no per fer la foto, eh! Treballava de debò. Jo estava al primer equip i treballava al bar de la meva família. I no tinc cap problema. Ni tampoc l’he tingut quan es va acabar l’època de jugador i vaig muntar una botiga de decoració amb la meva dona a Lleida. Vaig estar 13 anys treballant de botiguer. Alguna cosa s’ha de fer! I ara que estic en un parèntesi, estic «d’amo de casa» i ho faig molt bé. (Riu)

Però tens ganes de tornar al futbol. Aquest és el repte ara?

Sí, tinc ganes de tornar a entrenar un equip. He estat entrenant amb el Txapi al Cordoba i al Mallorca. A veure si hi ha sort. Estem en converses per veure si surt alguna cosa, però encara no es pot dir res segur.

Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

Intentaria que la gent estigués més tranquil·la en tots els sentits, amb el dia a dia. Hi ha gent molt alterada. No sé si és perquè tot està com està, que és normal, ho entenc. Potser intentaria canviar la manera de fer de la gent.

I així salvaries el món?

Buf! És complicat. Però ajudaria una mica a portar-ho millor. Si tothom estigués més tranquil en el seu dia a dia, seria més fàcil.

Ets una persona positiva, no perds el somriure fàcilment

Molt positiva. Prou penes hi ha com per afegir-ne. Intento disfrutar al màxim tot el que puc. Ara estic una mica neguitós perquè porto quatre anys sense fer el que m’agrada i això em capfica. Però penso que arribarà un dia en què em trucaran i d’un dia per l’altre hauré de marxar. Llavors, sé que em costarà perdre aquestes petites coses que tinc ara: estar cada dia amb la família, amb els fills... Però ho he de fer perquè és el que m’agrada i em queden 10 anys per poder-ho fer.

De tota manera, trobes la possibilitat de ser feliç en qualsevol situació?

Jo m’adapto ràpid. Com que no sé on aniré ni quant temps seré, intento que l’experiència sigui la millor possible.

Com t’agradaria passar a la història?

No vull passar a la història. Jo vull estar com ara: tinc possibilitats de feina, tinc una gran família, tinc bons amics... Vull que la gent d’Almacelles em vegi com ara, que puguin parlar amb mi.

Això també trenca el perfil de futbolista que busca la glòria

És que jo penso que ser futbolista no deixa de ser un treball. Té més repercussió que d’altres, però és una feina. Jo perquè he tingut molta sort, però marxar amb 13 anys sense els pares, sol... Vist amb perspectiva és positiu, però jo també ho he passat malament. I després, que si no jugues i marxes a un altre lloc i tampoc no jugues. És dur afrontar això. I alhora, està la pressió de les lesions, competir bé quan jugues als campionats per tenir possibilitats que et fitxin. I tot això en un període molt curt de temps, perquè la carrera dels futbolistes és molt curta. És fotut. És cert que es guanyen diners. I, a més, els guanyes en una època que no és normal, quan ets molt jove i de cop. Llavors, comencen a sortir molts amics, massa. (Riu) Si no estàs centrat, és difícil de gestionar.

I tu, com ho vas gestionar?

La meva sort és tenir la dona que tinc. Si hagués estat sol, hagués estat un desastre.

Des de quan estàs amb ella?

Vam començar a sortir als 15. I amb 19 anys, va venir a viure amb mi. I va ser pel Cruyff. Jo venia cada cap de setmana a veure-la. El segon any, al Barça B, em va cridar i em va dir que això s’havia acabat això d’anar i venir, que o bé ella es traslladava a Barcelona o jo deixava l’equip. Perquè amb tants viatges, algun dia em passaria alguna cosa. I va venir a viure amb mi. Fins ara. Sembla que fos ahir que la venia a buscar amb la moto.

Tu eres defensa quan jugaves, fora del camp, en què ets especialista?

Puc dir que vaig a qualsevol lloc on he estat i ningú parlarà mal de mi. Mai m’he esbarallat amb cap company ni amb cap directiu. Clar que puc tenir les meves opinions, però no he tingut problemes amb ningú. De fet, ara si vaig a algun partit amb el Txapi, jo conec a més gent que ell. Perquè he estat a un munt de clubs i pel meu caràcter tinc això, que intento ser com sóc i sé que molta gent m’aprecia. I és que en aquests nivells de competició, la realitat que es viu et faci ser com no ets realment. I jo crec que és un error. La vida dona moltes voltes. Com a mínim, jo he intentat fer-ho el millor possible i gaudir de tot allò que he fet sense deixar de ser qui sóc.

És un consell que donaries al jovent que vol ser futbolista?

A la gent jove, sí. Però si em parles d’un jugador que té 20 anys i que juga a qualsevol equip i no li podria dir. Perquè guanya molts diners i no em faria cas.

Massa diners?

És al que ha portat ara el futbol. Jo anava a la Masia amb la furgoneta del Parador. Ara, van amb cotxes de 60.000€. I a mi, em costava entrar la marxa. (Riu) D’això fa més de 30 anys. I a Osasuna, a primera divisió, anava amb un Ford Escort. El futbol ha canviat. Ara, un jugador no guanya menys de 200.000€. No té res a veure per molt que ja guanyàvem molts diners.

Ho canviaries?

No. De cap manera, perquè jo he disfrutat molt jugant i després de jugar. Sortíem a sopar, algun dia de nit. Ara no ho pots fer de cap manera. Estàs en el punt de mira, amb les xarxes socials i tot el ressò mediàtic que tenen. No poden fer res sense que es vegi.

Això també dificulta que siguis com realment ets

Evidentment! És una de les raons per les quals s’ha perdut l’essència del futbol d’abans. S’ha professionalitzat moltíssim. Ara, són atletes. Els entrenaments, amb molt més gimnàs ara, no tenen res a veure amb els que fèiem nosaltres. Compares les fotos dels cromos d’ara i d’abans i es veu la diferència en els cossos! (Riu)

Tu tens cromo, no? Com és això de sortir en un cromo?

Jo en feia també! En tinc vàrios. I els tinc guardats.

Guardes molts objectes de record?

Sí, moltíssimes coses: tinc samarretes, retalls de premsa, cromos... de tot. Ho tinc tot desordenat, però ho guardo tot. Encara no ha arribat el moment de col·locar-ho tot bonic fora de caixes.

Per què t’hi has sumat a la campanya del bigoti?

Jo sóc soci de l’Agrupació d’Exfutbolistes del Barça i estan potenciant aquest tipus de campanyes. Em van trucar per proposar-m’hi i sense dubtar-ho vaig dir que sí. Fan una bona feina des d’aquesta associació. Les quotes s’utilitzen per ajudar a altres jugadors que tenen problemes econòmics, també es fan cursos... Jo no tinc cap problema, m’apunto a tot.

És un bon lema: «jo no tinc cap problema»

És que és cert. Estem de pas, hem d’intentar gaudir al màxim fent el que sigui.

Com t’acomiades?

Amb un petó o una abraçada.

Ara, ho passes malament.

Fatal. Perquè sóc molt de «roce» i m’agrada el contacte. Però ja hi tornarem. Segur!