Josep Maria Forné i Febrer: "No m'entra al cap que l'altre no pugui tenir ni un mínim de raó"
Quan era petit, era dels últims que triaven els capitans dels equips per jugar el partit de futbol al pati de l'escola. És simplement una anècdota, perquè ni li va impedir tenir una infància feliç ni li ha impedit encapçalar molts altres equips al llarg de la seva vida. Josep Maria Forné i Febrer ha estat director del Màrius Torres, ha presidit Òmnium Lleida i el Banc dels Aliments, també ha estat responsable de Benestar i Família i cap de llista de Junts pel Sí i Junts per Catalunya en dues eleccions. No entén la vida sense implicar-se, ni sense anar més enllà dels propis interessos. Igual que no entén la pràctica sense teoria ni la teoria sense pràctica. I encara menys, la política en bàndols polaritzats. Per això, i perquè una de les seves especialitats és generar confiança, a banda de professor de filosofia, també pot dir que sap fer de "llauner", un paper parlamentari clau per arribar a consensos. Convençut que la filosofia és imprescindible i que el que semblen problemes poden convertir-se en oportunitats, aquest lleidatà d'adopció per casualitat és compulsivament ordenat i prefereix preguntar-se per què naixem que per què morim. Ara que torna a la docència després de 10 anys en el món de la políica, té clar què vol transmetre als alumnes: esperit crític, sentit de la responsabilitat i capacitat per gaudir de la vida. Mentre, ell diu que vol aprendre a no esverar-se quan la realitat no és com voldria. Però esverar-se no sembla una paraula que estigui al seu diccionari.
I sí, ha vist Merlí.
- Presenta’t. Qui és el Josep Maria Forné?
I Febrer. (Somriu) Sóc un professor de filosofia que ensenya a Secundària. Vaig venir a Lleida en principi per un any i m’hi he quedat perquè vaig conèixer la meva dona i m’he afillat, sóc pare del Josep Oriol i de la Maria Alba. Sempre he tingut inquietuds ciutadanes i això m’ha portat a estar a Òmnium, al Banc dels Aliments, com a dos entitats de les més representatives on he estat. També a l’IEI com a conseller. I a nivell de responsabilitat política, també he estat al capdavant dels Serveis Territorials de Benestar Social i Família a Lleida, i al Parlament, durant dues legislatures com a diputat, primer com a Junts pel Sí i després per Junts per Catalunya.
- No entens la vida sense implicació
La veritat és que no. Això forma part de l’educació que he rebut. Jo vaig anar als Jesuïtes del Clot, a Barcelona, i juntament amb la família penso que han estat els dos elements que m’han inculcat la idea de plantejar-se la vida anant més enllà dels propis interessos. No és una qüestió de renunciar als interessos privats. Fins i tot es poden juxtaposar en el temps; pots una època a la vida en la qual sents una vocació per fer un servei públic i alhora fa falta també que hi hagi gent que es dediqui als seus interessos privats. Al cap i a la fi, hi ha gent que pensem que l’economia no funciona si no és empesa per aquests interessos privats. Que després això cal corregir-ho a través d’unes normes que facin que aquests interessos privats vagin dirigits cap al bé comú, d’acord. Però sense aquesta empenta privada, no hi ha activitat econòmica.
- Has començat la teva presentació com a professor de filosofia. Quan va començar a interessar-te?
Tinc un primer flash al COU, que és el segon de Batxillerat d’ara. Corresponia a la part d’història de la filosofia i recordo que vaig gaudir-ho molt. A més a més, tenia la idea que la curiositat intel·lectual, que és una altra de les coses amb què també em sento definit, no es quedés limitada només a un aspecte concret, sinó que fos com una atalaïa que em permetés mirar des de la inquietud científica, històrica, humanística. La filosofia té aquesta virtut: permet una mirada àmplia sobre el coneixement i no especialitzada. Suposo que entre que em va agradar la filosofia de COU i aquesta satisfacció de la curiositat intel·lectual des d’una atalaïa que permet no renunciar a cap àmbit del saber, vaig triar la filosofia.
Quan em va tocar anar a la universitat no funcionava com ara en què tries centre, sinó que et tocava per districte. Els de fora de Barcelona, anaven a l’Autònoma i els de Barcelona, estaven dividits entre la Politècnica, la central o la UAB, que és la que em va tocar a mi. Anar fins a l’Autònoma suposava gairebé una hora d’anada i una de tornada entre agafar el metro al Clot fins a Sant Andreu, des d’allà fins a Cerdanyola i a Cerdanyola agafàvem un bus que li dèiem el vietnamita que no sé d’on venia però allà hi anàvem com una llauna de sardines. En canvi, anar a la UB volia dir simplement agafar un metro i ja hi èrem. Però no ens van deixar canviar-nos a uns amics i a mi que ho vam demanar. I sempre he pensat que una de les sorts que he tingut a la vida va ser estudiar a la Universitat Autònoma perquè era molt familiar i molt especial. Els professors que he conegut s’han convertit en amics i potser aquest ambient no l’hauria trobat en un centre més massificat. De vegades, penso que allò que es pot presentar com una adversitat o un problema, pot convertir-se en una oportunitat. I així va ser per mi la universitat, una benedicció.
- Els llargs viatges amb transport públic et van donar més temps per la lectura?
(Riu) Pensa que els transports públics dels anys 70 no són com els d’ara. Diguem que no permetien una lectura tranquil·la.
- Què t’imaginaves que series de gran quan eres petit?
No recordo haver projectat excessivament cap professió concreta.
- Ni astronauta ni futbolista?
(Riu) No, futbolista ja vaig veure que no, perquè quan jugàvem a futbol que jugàvem bastant, els més bons es col·locaven com a capitans i triaven el seu equip i jo sempre era dels últims. (Riu) Vaig entendre molt ràpid que no seria futbolista.
- Tot i això, recordes una infància feliç?
Sí! Recordo una infància feliç i una adolescència amb molt treball i esforç. A casa, teníem un negoci familiar d’artesania. Fèiem objectes de decoració de vidre i porcellana amb plata. De molt jovenet recordo ajudar al taller. Llavors, es feien moltes més bodes que ara i els hotels acostumaven a regalar copes amb els noms dels nuvis, per exemple. Els meus oncles també tenien dues parades al mercat i recordo anar a ajudar-los als estius. Tot i aquest treball, que per un adolescent no era la vida ideal, tinc molt bon record d’aquella època.
- Has deixat de treballar algun cop a la vida?
No, mai he deixat de treballar. I tot i que amb l’edat cada cop costa més, el fet de posar hores per a que les coses surtin mai ha estat un obstacle per mi.
- És un valor que has tret de casa?
Sí, veia als meus pares treballar hores i hores i això deixa petjada.
- Quines altres herències creus que has rebut?
Vivíem en un edifici al Clot en què èrem quatre veïns. I al pis de dalt, n’hi havia un que era mestre represaliat de la República al qual li van impedir continuar donant classes i va acabar dedicant-se a la impressió. El senyor Joaquim, em va ensenyar a llegir i escriure de molt jovenet. Penso que també em va transmetre la idea del catalanisme i també el valor social de tenir en compte als altres, que ens han d’importar. A casa també m’han transmés aquests valors.
- I la docència és una vocació o la vas trobar com una possibilitat professional?
Tenia un company, el Josep Oresti, amb qui encara som amics, que va acabar un any abans que jo la carrera i va venir a treballar als Jesuïtes de Lleida, al Claver. Però va haver de marxar al sevei militar i la seva plaça quedava buida. Em va trucar a mig curs per proposar-me per a que el substituís. Per mi Lleida era simplement un punt perdut al mapa, no hi havia cap motivació especial per venir i no sabia si volia dedicar-me a ensenyar. Però vaig acceptar amb gust i vaig començar a treballar. Un any després, van sortir les oposicions i vaig aconseguir la meva plaça. Llavors, vaig conèixer la Marisa i em vaig quedar. Tot aquest pròleg per dir-te que sí, que de seguida vaig veure que aquesta feina m’agradava. El primer any d’immersió, aquella experiència educativa va ser una descoberta, em vaig adonar de seguida que ensenyar era lo meu. I això que en aquell moment em portava tot just cinc anys amb els alumnes que tenia. (Riu)
- Has vist Merlí?
He vist Merlí.
- Què et sembla la manera de “vendre” la filosofia?
De fet, en la meva primera legislatura al Parlament, els caps de llista èrem una mica “floreros” perquè el pacte entre Junts i ERC era que els caps de llista fóssim independents: el Raül Romeva, el Lluís Llach, el Germà Bel i jo. Amb la lògica de la política no teníem un excessiu poder de decisió. (Riu) I jo sí que vaig voler promoure un manifest de suport a la filosofia perquè en aquell moment s’estava debatent treure-la dels plans d’estudis. Un dels que va participar a la presentació del manifest al CCCB, va ser el Francesc Orella, l’actor que interpretava el Merlí. I vam comentar la importància d’aquesta sèrie en la promoció de la filosofia. Tot el que sigui donar-la a conèixer, està molt bé. Una altra cosa és distorsionar-la fins al punt de donar una visió enganyosa. Però és una sèrie d’èxit i s’ha traduït a diverses llengües. És cert que aconsegueix reflectir la idea que els professors de filosofia són els que poden motivar, els que surten de l’academicisme d’altres assignatures com les matemàtiques per exemple. I que molts cops tenim el perfil de transmetre que la matèria és important però encara ho és més que l’alumnat sigui capaç de reflexionar i de ser crític. Això està molt bé i tot el que ajudi a estimular-ho, és bo. Però també té la seva part acadèmica i és important no renunciar-hi.
- Ens cal més filosofia?
És imprescindible. Ara estem molt centrats en les valoracions del progrés educatiu a través de les competències més que dels continguts. Forma part d’un gir educatiu lligat també a un canvi social, en què el centre ha de ser la persona. En serveis socials també es veu: no ha de ser l’organització social la que determini què li convé a cadascú, sinó que les necessitats de cadascú han de trobar resposta en l’administració. És un gir que s’està produint en les darreres tres dècades en diferents àmbits. Per exemple en la salut: el centre ha de ser el pacient, no el metge. I la filosofia és necessària perquè ensenya competències; ensenya a pensar, a tenir visió crítica, a reflexionar. Però també és cert que no es pot progressar competencialment sense continguts, sense fer aprofundiment. Ara seré crític amb la societat contemporània: seria bo que aprenguéssim a ser més modestos. T’ensenyen a descobrir què és la Mediterrània i a creure que l’has descobert, però la Mediterrània ja fa temps que està descoberta. No cal fer el ridícul, volem pensar que tot surt de nosaltres mateixos i no és així. Abans de nosaltres, hi ha hagut més gent. És imprescindible posar les persones al centre, però quan les persones obliden la resta del món perquè es pensen que són el centre i que tot gira al seu voltant, no aconseguim res de bo.
Ara que he tornat a l’ensenyament després de 10 anys, veig que molts noms del jovent que tinc a la classe són molt singulars. I sembla que la intenció al posar aquests noms sigui fer notar que són únics. Està bé saber-se únics, però el món continua girant sense nosaltres. Cal creure’ns la centralitat de les persones, però no fem el ridícul, perquè sinó correm el perill de construir un món massa egocèntric. Aquesta és una de les crítiques que faria del món contemporani.
Jo sóc un ferm defensor que les potes de l’estat del benestar han de girar al voltant de les persones: no ha de ser l’alumne qui s’adapti al sistema educatiu, sinó el sistema qui s’adapti a les necessitats de l’alumne. Però no podem perdre de vista que hi ha tot un món més enllà de cadascun de nosaltres. Per efecte pendular podem tendir a portar-ho al límit. Quan jo vaig començar a estudiar, els alumnes èrem una mosqueta i el catedràtic estava en un pedestal. I ara potser ho portem a l’altre extrem. Però l’efecte pendular de vegades és necessari per situar-se finalment en un equilibri.
M’agrada explicar la idea de la modernitat líquida del Zygmunt Bauman. L’estat sòlid obliga a un determinat recipient, necessita un recipient buit per poder situar-se. En canvi, l’estat líquid pot estar en qualsevol recipient perquè té capacitat adaptativa. Això té els seus pros i contres. Davant la pregunta sobre si vindrà un altre cop una modernitat més rígida, Bauman responia que encara hi havia un altre estat de la matèria que és el gasós. (Riu) Potser podem anar encara a un estat més inestable.
- Què t’estimes més: teoria o pràctica?
Això també és una cosa que em ve de casa. En aquell negoci que tenia la meva família s’havia de treballar, les coses no venen per si soles, cal lluitar i esforçar-se per aconseguir-les. Això és la pràctica. I la filosofia és un món molts abstracte, teòric, d’especulació. I això també m’interessa. Són impossibles de separar. És allò kantià que una pràctica sense teoria és cega i una teoria sense pràctica és buida, parole parole. Per exemple, l’acció política o social sense una teoria que la dirigeixi i l’encamini no serveix. Aquesta és una de les necessitats de la política: ser capaços de debatre des de diferents teories per poder aconseguir pràctiques que siguin beneficioses per tothom. Però primer ha d’haver una teoria, si no malament rai. Cosa que de vegades passa; és la pura pràctica política de la lògica sense una teoria al darrere. Com discutim llavors? Discutim per trobar el consens entre diferents teories per arribar a la pràctica. I al revès, igual. Pot haver una teoria pura molt retòrica i molt bonica però que no es tradueix mai a la pràctica. Per això, estar als governs dels llocs és bo.
- I sabem discutir?
No.
- I per això ens cal més filosofia?
La filosofia és una molt bona eina per trobar consensos. En el fons és no renunciar a les pròpies idees, sinó trobar una pràctica que sigui respectuosa amb la no renúncia de cadascú. I per trobar això, ens pot servir la filosofia.
En el context que tenim veus que és difícil?
Sí. I passa a nivell mundial. És una època en què la polarització no deixa espai al mig. En els moments de confrontació, el que separa als diferents fronts és tan prim com una fulla de ganivet; és impossible quedar-se al mig. O estàs en un lloc on en un altre. En els moments en què més política es pot fer és quan els dos fronts, que sempre existeixen, queden molt més separats i hi ha un espai al mig on posicionar-se. I el que queda fora són els marges, els marginals de la política, no necessàriament en un sentit despectiu. Però quan són els marginals els únics actors és molt més difícil l’exercici de la política.
Per exemple, no és causa, però és un element imprescindible per entendre en la realitat que vivim: la societat digital actual crea autèntiques bombolles que no ens permeten contemplar altres visions. No existeix res més que el meu món i el que està fora s’ha de destruir. Primer, neguem l’existència i si en algun moment ens incomoda, ho fem fora. I aquest és un dels problemes que genera la digitalització de les relacions. Jo que sóc independentista, me n’he afartat de molts xats que he compartit que són insuportables perquè situen l’altre poc més que com un dimoni amb banyes. I a l’altre costat, igual. I no és així.
- I com sobrevius a les xarxes socials?
Hi sóc molt poquet. Facebook només ho faig servir més per qüestions familiars i socials i el twitter per temes polítics. Però participo molt poc.
- Com t’ho fas a tuiter per encabir matisos i pensaments complexos?
El que més em costa de tuiter és que no m’entra al cap que l’altre no pugui tenir ni que sigui un mínim de raó. (Riu) Per tant, escriure alguna cosa demonitzant l’altre em costa moltíssim. De fet, una de les feines de l’activitat parlamentària és el “llauner”. Se’n diu així de les persones dels diferents grups polítics que estableixen ponts amb els altres. I els ponts s’estableixen amb confiança, que és una cosa ben absurda, és com un acte de fe, perquè dones crèdit a la paraula d’un adversari polític sense tenir proves que allò que diu és cert. Això és el que he fet jo al Parlament. També he replicat amb contundència postures dels altres, però m’he dedicat més a fer de “llauner”.
- Si et pregunto en què ets especialista potser pots dir-me que en generar confiança?
Sí, ho noto. Tampoc no és que ho busqui. Potser aquesta és la clau de la confiança. Perquè cal sospitar quan algú la busca. És allò del venedor que t’escolta i busca entre el que et pot oferir per cobrir les teves necessitats o, senzillament, et vol encolomar alguna cosa de la botiga. I això, els nanos ho perceben moltíssim a les classes. Tenen un sisè sentit per detectar-ho.
- Què t’agradaria que aprenguessin de tu els teus alumnes?
Ser crítics amb les coses, que no s’ho creguin tot. Saber distingir que no tot el que es diu és veritat. Això és de Plató, no és meu. D’altra banda, la idea de responsabilitat. A mi em van educar així i m’agradaria poder transmetre la importància de ser responsable amb els compromisos. I també el gust per la vida, saber entendre que la vida pot oferir moltes coses boniques i d’altres no tant. Les boniques cal gaudir-les i aprofitar-les perquè val la pena.
- I tu què voldries aprendre?
Mare meva si em queden de coses per aprendre! Potser aprofundir en un aprenentatge que intento fer cada cop més que és no esverar-me excessivament quan les coses em disgusten.
- No t’imagino esverat. Passa?
(Riu) No excessivament, però quan les coses no van com un vol, cal entendre que ni van ni aniran com un vol. És necessari aquest estoïcisme.
- La resiliència de la que tan parlem
És impotantíssima. I em queda per aprendre en aquest sentit. Hi ha tres naturaleses de la matèria: la rígida, la resilient i la fràgil. La rígida és la que impedeix que ens trenquem per molt que tinguem estímuls de fora i té l’inconvenient que no capta ni s’adapta a la realitat. La resilient s’adapta a les circumstàncies i és capaç de recuperar la seva forma pròpia. I la fràgil és aquella que és sensible al seu voltant però es trenca amb un sol copet. Hem d’evitar la rigidesa que ens impedeix sentir tot allò que passa a la vida, però ser prou forts per no trencar-nos per qualsevol cosa. De cops n’hi ha a la vida i la resiliència és molt important.
- Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries per salvar el món?
Alguns superherois els utilitzen pels seus propis interessos.
- No l’utilitzaries per salvar el món o és que el món no es pot salvar?
El tema és si fa falta salvar-lo. Jo crec que les persones estem assedegades d’esperança, però no de ser salvades. El que necessitem és alimentar l’esperança de les persones per superar les adversitats i viure amb il·lusió tot allò que ens faci millors. Però el concepte de salvació recorda a una època en què tot era pecat i ens havíem de salvar. Per això, pot ser no és tan necessari salvar-nos com tenir esperança que les adversitats es poden superar -i les que no, doncs allà hi són- i que hi haurà un demà millor. Això, sí.
- I quin superpoder triaries per fer-ho?
El gran superpoder és l’omnipotència, allò de convertir en real tot el que vull. És el poder de Déu. L’omnisciència, el poder de saber-ho tot, i l’omnipresència, el poder de ser a tot arreu, estan subjectes a l’omnipotència. Però seria una mica arrogant demanar l’omnipotència. (Riu) Entenent que l’omnipotència s’utilitza per fer el bé. Però sí, poder convertir en real allò que un vol seria un bon superpoder.
- Portar la teoria a la pràctica
Efectivament.
- Si només poguessis obtenir la resposta a una pregunta, quina formularies?
Acabo de llegir l’últim llibre del Josep Maria Esquirol, Humà més humà, un llibre que presentarem l'1 de juny. Ell intenta fer un gir plantejant que el gran misteri de la vida no és la mort sinó el naixement. Morim. I què. La pregunta és: naixem, per què? Com és que venim al món. Ell no només planteja la pregunta com a espècie humana sinó també com a individus. Per què hem nascut cadascun de nosaltres. És una molt bona pregunta. Per això és tan important l’amor. En l’àmbit educatiu és clau: si els infants es perceben a ells mateixos com a volguts o no. L’amor no et dona la resposta a la gran pregunta però sí que calma la necessitat de trobar resposta. Imaginar-te com a ésser volgut és imprescindible.
La pregunta de perquè vivim va lligada també a la salvació. La mort potser és simplement una regeneració contínua de la vida. La gran pregunta és per què naixem, quin és el sentit de la meva existència, per què he vingut jo a aquest món.
- Com t’agradaria passar a la història?
Ningú passa a la història perquè tothom acaba sent oblidat i el que és recordat ho és interessadament. Però si penso en com m’agradaria que em recordessin els que em recorden, doncs com algú que els ha acompanyat. L’acompanyament és fer créixer l’altre. Els grans personatges de la història són recordats en cada moment com a arquetip pel que interessa. Sóc conscients que, igual que em triaven dels últims per a jugar a futbol quan era petit, en aquest sentit també seré dels últims. I no passa res!
També és aquesta la il·lusió dels creients, que tenim fe que en algun moment ens trobarem i ens recordarem. Com canta l’Eric Clapton al seu fill a la cançó Tears in heaven: “sabràs el meu nom? Em reconeixeràs?” Hi haurà un món on serem capaços de dir-nos pel nom?
- Com t’acomiades de la gent?
Suposo que adéu, adéu. És la forma més genèrica. Però també és dir “a Déu”, dir que ens retrobarem en un lloc on ens recordarem. I té una base antropològica perquè és igual en moltes llengües. Encomanar-te a algú per a que ens retrobem i ens reconeguem. És una bona forma d’acomiadar-se, és com dir que no s’acaba. Tot i que en algun moment puntual només ho dius per cortesia. (Riu) Però en altres moments, pot significar que no s’acabi.