Josep Oms: "Els escacs no tenen contraindicació, és molt millor que fer zàping"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
26-02-2020
  • Josep Oms: "Els escacs no tenen contraindicació, és molt millor que fer zàping"

Hi ha una barreja entre timidesa i voluntat d'explicar-se a la mirada de l'únic Gran Mestre d'escacs de la província de Lleida. Josep Oms diu que de petit no se li donaven bé les relacions socials i, alhora, li agrada la gent. Ha hagut de treballar-s'ho. Com tot. Com també cal fer als escacs. De fet, diu que és més perseverant que bo. I sí, se sent diferent, com si fos el cavall, que és l'únic que pot fer el seu moviment al tauler. No és que sigui un friqui, però els escacs li van servir de via d'escapament i, tot i les reticències inicials de la família, s'hi va dedicar. No es guanya la vida amb els campionats, però sí amb la primera acadèmia d'escacs de Lleida, que compta amb un miler de nenes i nens inscrits. Menys nenes que nens, un fet que li capfica. Perquè subratlla que davant un tauler som iguals i que jugar als escacs, ans al contrari, no té cap contraindicació. De fet, diu, la contraindicació la té posar-se davant de la tele a fer zàping. Entre riures, confessa que això de protegir el Rei només ho fa al joc. No és monàrquic. I també que algun cop li han demanat que entrés en política.

Amb les peces al davant, hem demanat a aquest Gran Mestre que mogui fitxa. I ha agafat el cavall.

  • Presentat. Qui és Josep Oms?

Sóc una persona de Vallfogona de Balaguer nascuda al 1973 i que pràcticament des que tinc ús de raó m'he dedicat als escacs.

  • De tan jove vas començar?

Sí, professionalment des dels 18 anys. El meu avi m'acompanyava quan no tenia carnet a una escola. Jo vaig decidir dedicar-m'hi de molt jove enfrontant-me a la meva família, que no ho veia gaire clar. (Riu). Jo era molt crític amb els meus pares, lo normal per l'edat. Amb els anys entens que era injust.

  • Així que pràcticament et defineixes amb el poble on vas néixer i els escacs

Sí, pràcticament sí. També feia altres esports i no se'm donaven malament. El que passa és que un cop vaig començar amb els escacs, ja no vaig fer res més.

  • I com vas començar amb els escacs? Què t'hi va portar?

Al meu poble, al juliol del 84, quan jo tenia encara 10 anys, van fer escacs al poble i jo no sabia jugar. Un amic meu em va ensenyar a moure el cavall i, de fet, encara ara em demana una part del negoci. (Riu) I així va començar, a través d'una setmana cultural, em va agradar molt i ho vaig agafar amb tantes ganes que m'hi vaig enganxar.

  • És a dir, que no hi havia ningú al teu entorn que hi jugués i tu t'hi vas apuntar per casualitat

Els escacs atrauen a la gent tímida i extrovertida. Per què? Perque tu pots estar-t'hi hores jugant amb una altra persona sense expressar absolutament res. El fet d'aconseguir coses i no haver de dir res a ningú, atrau. A mi em costaven les relacions socials de petit i els escacs em permetien encaixar. Segurament, ara parlaríem d'altes capacitats o, no sé, asperger o hiperactivitat... Però llavors no hi havia les eines suficients per diagnosticar aquestes coses i per mi, els escacs eren una via d'escapament. Em va costar una mica, no vaig destacar des del primer moment, però a l'any ja despuntava i, a més, al poble no hi havia tanta gent que jugués i jo li dedicava moltes hores.

Els estudis m'han anat sempre malament. Quan estava a l'escola, si no m'agradava el que donaven, tenia una gran capacitat per abstraure'm. Avui m'imaginava el tauler i jugava a escacs. El fet de no treure bones notes em portava conflictes. Quan intentava concentrar-me en els estudis, ho aconseguia per poc temps, perquè sempre acabava treient el tauler.

  • Si els escacs atrauen moltes persones tímides i introvertides, podem dir que tu ets tímid i introvertit?

Sí, ho sóc. A vegades pot no semblar-ho, però ho sóc. Amb el temps, he aconseguit mirar més a la gent als ulls, però m'ho he hagut de treballar molt. L'expressivitat i les relacions socials ara fins i tot diria que se'm dona bé, però no em surt de natural. És observació, treball i constància.

  • Quines són les qualitats que extreus dels escacs?

Els escacs ajuden molt a la presa de decisions, la maduresa, la imaginació. I també, en el tema dels estudis, ajuda a la concentració. A mi m'ha ajudat molt perquè gairebé no tinc estudis -que no és una virtut- i he aconseguit moltes coses a les que no hagués arribat d'una altra manera. Els escacs i també viatjar molt ajuden a la vida.

  • Parles d'imaginació i potser no és el que es relaciona habitualment amb els escacs

Cal molta imaginació. Com a la vida mateixa, per prendre decisions. I també t'ensenya a que, de vegades, les coses no surten com esperaves. Hi ha gent que li dona molta importància a les coses i als escacs, tota l'estona has de controlar el risc i en alguns moments, no surt bé la jugada. Has d'aprendre a acceptar-ho. Quan no et va bé, el més important és saber aguantar, tard o d'hora, acaba anant bé.

  • Aquesta és la teva actitud davant les coses?

Sí. Abans, quan la partida començava a anar malament, m'agobiava molt. La tendència natural davant els problemes és voler solucionar-los el més aviat possible. I això no funciona. Primer cal identificar-lo, assimilar-lo i després, possiblement, conviure-hi un temps. Una de les virtuts que tinc jugant és saber aguantar. Cal molta disciplina per no accelerar més del compte i poder aguantar. I la vida, certament, no deixa de ser com una partida d'escacs.

  • Apliques el joc a la vida, doncs?

A l'hora de prendre decisions, sí. No conscientment, però sí.

  • Si fossis una peça del tauler, quina seria?

Potser la gent diria el rei, que és el més important i el que mana. (Riu)

  • Sí, però el rei només pot moure una casella cada cop

Clar. El cavall és una peça diferent, és la que més impacta.

  • Ningú es pot moure com ell

Molt bé! Aprovada! (Riu) Efectivament, el cavall és una peça especial.

  • Creus que ets diferent?

Si estic en el món dels escacs, no. Em veig “normal”. Si en surto, me'n veig. La majoria de les persones que han arribat a Gran Mestre no tenen estudis. No per manca de capacitat, sinó per la quantitat d'hores i l'esforç salvatge que s'hi ha de dedicar, de vegades per obsessió. Això fa que siguis molt individualista i que les relacions socials costin més. El fet de dedicar-te molt a un esport amb pensament abstracte i sense compartir-ho amb ningú et pot restar habilitat social, simplement perquè ho practiques menys.

  • A partir dels 18 anys dius que t'hi vas dedicar, què vol dir això als escacs?

Vol dir que vaig deixar d'estudiar, cosa que va suposar una situació gravíssima a casa, perquè si no estudiava i no guanyava diners, la situació era insostenible. (Riu) I llavors, vaig tenir la sort que quan estava a punt de fer 20 anys, vaig quedar campió d'Espanya sub20. Això va convéncer una mica a la família. Però vaig rebre moltes crítiques perquè encara ara és estrany que algú es guanyi la vida amb els escacs, doncs imagina't fa 30 anys! Quan fas una cosa novedosa i diferent, reps crítiques.

  • Va ser un acte de rebeldia?

Probablement. El concepte “dedicar” és abstracte perquè jugant no guanyes molts diners i llavors, és quan t'hi poses amb l'ensenyament dels escacs. I a mi crec que se'm dona bé ensenyar.

Al principi, als campionats guanyava diners, però mai per tenir una nòmina normal. Sempre ho acabava complementant amb classes. Si no, és pràcticament impossible.

  • T'has convertit en Gran Mestre. Què vol dir això?

A Catalunya n'hi ha una dotzena i a l'estat, potser uns 40. A Lleida, sóc l'únic. És com un màster. Per aconseguir ser Gran Mestre o Mestre Internacional, que són els títols més importants, has d'aconseguir un seguit de puntuacions amb uns rivals determinats. Com una mena de campionat de tennis. Molta gent s'acaba cansant perquè si no ets molt bo o molt perseverant, no ho aconsegueixes.

  • I tu ets molt bo o ets perseverant?

Crec que sóc més perseverant que bo.

  • És més important?

Ja ho diuen que el millor talent que es pot tenir a la vida és el treball. Si ets molt talentós i no treballes, segurament et passarà per davant qui s'està esforçant. Jo em considero menys talentós i treballador.

El que sí que tinc són algunes qualitats que ja des de petit em notava, com per exemple la memòria. De vegades, anàvem pels pobles i jugàvem partides de 5 minuts amb rellotge i quan arribava a casa era capaç de reproduir-les totes. Això no era molt habitual, vol dir tenir molt bona memòria. El treball més el talent que podia tenir és el que m'ha portat a tenir el títol de Gran Mestre.

  • Si no haguéssis anar a aquella setmana cultural al teu poble l'any 84, què hauries fet?

No ho sé. M'agrada la psicologia, la història. I també m'agrada el contacte amb la gent. No em sé imaginar la vida sense els escacs i no sabria dir què hauria fet, però sí que és cert que també m'agraden altres coses; els esports, anar al cinema amb amics i també tot el que té a veure amb la cultura. També m'agrada molt el Twitter.

  • Ets tuitaire?

Normalment no dic res, és més per estar pendent del que passa, no només en l'àmbit dels escacs. De fet, el temps que dedicava a jugar escacs era més gran abans. Ara, és un tema més empresarial. Fa 7 anys que vaig posar en marxa l'acadèmia. Al començament, jo estava dedicant 3 i 4 hores a jugar diàriament. I després de tota la feina a l'acadèmia, arribava a casa amb un munt de problemes al cap i m'hi havia de posar hores a jugar. No podia. Canviar la dinàmica de 20 o 25 anys, va ser difícil. Ara, pràcticament he deixat d'estudiar jugades i em dedico a que l'acadèmia funcioni.

  • I això et fa sentir bé?

És la pregunta del milió. Hi ha gent a la que li sap greu, perquè creuen que tinc molta capacitat, però és la decisió que he pres, com a mínim de moment. M'agradaria tornar-hi, però ara hi ha molta informació i per jugar, has d'estar molt al dia. Cal tranquil·litat per afrontar-ho. Si arribes a casa amb mil coses al cap i t'hi has de posar a estudiar, és complicat. És un peix que es mossega la cua. I també hi ha un altre factor que pot semblar vanitat; com un futbolista, si no pots córrer davant de la pilota i ser bo, potser t'apartes del joc. Si hi vas, has d'estar en condicions. No sé què faré més endavant. Ara per ara, és complicat que hi torni.

  • Estàs satisfet amb el que has aconseguit?

Sí, estic satisfet. El que passa és que sóc una persona inquieta i tinc el defecte que mai en tinc prou.

  • Pot ser un defecte o una qualitat

És veritat. De vegades, he de frenar i donar valor a les coses positives. A l'acadèmia tenim mil alumnes, estem intentant professionalitzar els escacs a Lleida i això em fa sentir molt orgullós.

  • S'han posat de moda els escacs?

Sí, estan de moda. Tal i com està el món, l'oportunitat d'aprendre a parar i reflexionar, és important. Que hi hagi mil alumnes és una passada.

  • L'etiqueta de friquis s'ha deixat enrere?

Potser sí. L'únic que de vegades, les mateixes etiquetes ens les posem nosaltres mateixos. A Lleida tenim una reticència molt gran a la professionalització. Hi ha gent que pensa que hauria de ser només amateur. Però des de fora no es veu així. Ens menystenim nosaltres mateixos. En un altre esport, es valoraria molt més. El que passa és que hi ha pocs diners als escacs i tampoc no ha estat mai reglat i tot plegat el fa un món una mica especial. Si a Lleida només s'hi dedica una persona i a Catalunya tot just una dotzena, és normal que es vegi diferent. El jugador d'escacs té molt ego. No dic que jo sigui diferent. Tenim aquesta tendència a pensar que som bons. En l'àmbit universitari, per exemple, tothom té clar que un catedràtic i un professor titular són diferents i tenen categories diferents. Als escacs, costa més d'entendre.

  • I tu, també tens aquest ego?

Potser sí. Jo sé que sóc bo. El que passa és que n'hi ha d'altres que són millors. He deixat emprempta? Sí. I això ho valoro. Però cal saber també tocar de peus a terra i tenir l'equilibri. Si no creus en tu, tampoc no pots avançar i alhora, és important no passar-se perquè entre la confiança en un mateix i la prepotència, només hi ha un pas.

  • Saps guanyar i perdre?

N'aprens. Depèn de l'educació que tens. El dia que guanyes no ets el millor i el dia que perds no ets el pitjor. Has de saber trobar l'equilibri, perquè quan perds, la tendència pot ser destructiva. Afecta molt i hi ha gent que li passa, sobretot al jovent, que quan perd una partida, després en perd unes quantes de seguides. A mi no m'afecta tant perquè ja sé qui sóc.

  • Creus que sabem perdre?

De vegades no toca una altra. I els escacs ajuden a suportar millor el sentiment de frustració. És el que dèiem, cal acceptar que les coses no sempre van bé i has de saber aguantar.

  • Dius que a la teva família ningú no jugava als escacs. Què t'han ensenyat els teus pares

Vinc d'una família de poble, treballadora. M'han ensenyat treball i honradesa. De fet, els meus pares em van permetre jugar i no sé si tothom ho hagués fet. Això és important. Donar suport a una cosa que era diferent, tan aventurera, no era fàcil. No moltes famílies ho haguessin acceptat. Trenta anys enrere era més difícil encara que actualment.

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries per salvar el món?

Potser ser capaç de fer que ningú al món passés gana i que tothom tingués la possibilitat de viure amb els privilegis del món occidental. Acceptant que potser nosaltres no hauríem de viure tan bé, però trobar l'equilibri.

  • Menys diferències entre els peons i les figures

(Riu) Sí, menys diferències amb el Rei. A més, jo no sóc monàrquic, tot i que sigui paradoxal perquè els escacs consisteixen sempre en protegir el rei. (Riu)

  • Com voldries passar a la història?

De vegades és diferent el que vols ser i com et percep la gent. Voldria que em recordessin per la passió amb què m'he dedicat tota la vida als escacs i perquè he intentat deixar una emprempta en aquest món. De fet, aquesta és la intenció, poder deixar petjada per a que els escacs tinguin per internet.

  • Tothom hi pot jugar?

Sí. No hi ha cap contraindicació. De fet, treballem amb Salut Mental. De fet, la contraindicació és fer zapping a la tele. (Riu)

  • Has ensenyat a la teva família?

Vaig intentar ensenyar mon germà, però teníem molta diferència de nivell i llavors, no és divertit. A més, per aprendre, has de perdre. Si tens massa dificultat et desanimes, però cert punt de dificultat és necessari per avançar.

  • Què passa amb les dones i els escacs?

No tinc resposta, però el percentatge de dones que juguen és molt baix tot i que ha augmentat en els últims anys. No sé si té a veure amb la competitivitat. Pot ser un tema cultural; abans, es jugava als bars i les dones no hi anaven.

El que no m'agrada és que es diferenciï categoria femenina de masculina.

  • És diferent que una competició física

Clar. Mentalment, tenim iguals capacitats. De vegades, es donen premis femenins i d'altres de masculins per a que hi hagi presència de dones, perquè amb percentatges baixos de participació hi ha menys possibilitats que sigui una dona la guanyadora d'un campionat. Però això treu valor al que ha fet, a com ha jugat. En qualsevol cas, ha d'haver un mínim d'exigència per evitar donar el missatge que no cal esforç per guanyar. A mi m'és igual que sigui un home que una dona, el que és important és que juga bé. Igual que en una feina o un càrrec públic.

  • Ara que estan tan de moda els símils dels escacs en política, creus que és una bona metàfora?

Als seus llibres, l'Illescas sempre diu que els jugadors d'escacs són bons empresaris perquè tenen capacitat de veure tot el tauler. En la política també passa, has de saber adaptar-te a les coses.

De fet, m'agrada la política i no la descarto a la meva vida. Sempre havia pensat que a la llarga potser podria participar. Però el que no m'agrada és la gent que ha de viure de la política perquè llavors et converteixes en un ninot. Si hi entrés, seria tenint altres ingressos per altres coses i poder defensar el que jo crec. Però llavors, igual no et vol ningú! (Riu). La temptació d'entrar en política pot ser per arribar ràpid al que vols. Però jo sempre he pensat que les coses te les has de guanyar tu mateix.

  • T'han proposat algun cop entrar-hi?

Sí. No fa massa. (Riu) Però vaig pensar que no era el moment. No vull acabar com algunes persones que fan de la política la seva professió i llavors, la mentida acaba sent la forma de viure. I això seria precisament el que critico. No mentir pot ser un desavantatge segons el que pensis, però jo crec que l'ètica l'has de mantenir sempre.

  • Hi ha altres reptes pendents?

Potser en uns anys, m'agradaria afluixar i tenir més temps. Ara, quan no tenim un problema, en tenim un altre. I, no obstant, anar superant les dificultats és una motivació. Però voldria intentar tenir menys pressió, deixar de fer tantes classes...

  • Quan tens ganes de jugar als escacs, a qui truques?

Et diré una cosa trista: poques ganes tinc ganes de jugar. Pot semblar estrany, perquè m'agrada fer classes, me les preparo bé, però no tinc aquella passió que tenia abans de voler jugar en qualsevol moment. I el fet d'enfrontar-m'hi em costa una mica. Tot i que veig els campionats per internet i estic molt al dia, però pràcticament no jugo mai amb ningú.

  • Tampoc no tens al teu voltant gent amb el teu nivell

I això té un altre vessant; perquè quan tens algú al davant que et planta cara, has de preparar-te bé i dedicar-hi hores. I jo ara mateix, no puc fer-ho. Per això hi ha gent que li sap greu que no m'hi torni a posar. Però jo sóc una mica obsessiu i quan em poso amb una cosa, dono el mil per cent per aconseguir-la.

  • T'agrada jugar a altres jocs?

No m'hi enganxo massa. El que sí que m'agrada, per exemple, és llegir o mirar sèries. Clar, abans arribava a casa i em posava a estudiar. Ara busco formes d'evadir-me i no pensar.

  • Alguna recomanació?

Narcos. L'he vist dos cops. Tot i que aquest tipus de sèries acaben fent que empatitzis amb gent terrible.

  • Com t'acomiades?

Amb dos petons o donant la mà. Segons amb qui sigui, amb més o menys efusivitat. Intento ser carinyós i expressar els sentiments.

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Els plans per aquestes vacances són...