Una de les plantes medicinals més arrelades a les comarques lleidatanes i en particular al Pla d’Urgell és la camamilla. Linyola s’ha erigit com a capital d’aquesta herba mil·lenària que, després de molts anys força desapareguda a causa del canvi climàtic, aquest any ha reviscolat amb força en camps i marges del terme.
Actualment, el Parc de les Olors de Linyola és l’únic productor que en cultiva. El seu coordinador i divulgador de plantes aromàtiques, Àlex Mases, destaca que en els últims anys “al març la camamilla ja havia florit, havia caigut i havia fet el seu procés”. En canvi, enguany les pluges i el bon temps han permès recuperar la seva evolució natural i, fins i tot, n’ha rebrotat de silvestre en llocs on feia més de vint anys que no se’n trobava. Mases apunta a diferents espais on es creu que n’havien plantat als anys seixanta diferents alemanys arribats al Pla d’Urgell i la Noguera per dedicar-se al cultiu i explotació de la camamilla.
Ara bé, el vincle de Linyola amb la camamilla es remunta a segles enrere amb una varietat autòctona que, segons Mases, “està considerada la millor camamilla del món” gràcies al clima i als terrenys urgellencs. Aquest valor medicinal i ancestral entronca amb la tradició linyolenca d’ús i venda d’aquesta planta. Ramon Camí, veí del municipi, recorda com en la seva infància tots els nens i nenes anaven a collir camamilla a la sortida de l’escola per vendre-la després a diverses cases que es dedicaven a la revenda a herbolisteries d’arreu. “Amb el que vaig recollir venent camamilla quan tenia set o vuit anys em vaig poder pagar el traje de la comunió”, assegura en Ramon, que també explica que la majoria d’infants destinaven els petits ingressos de la venda de camamilla a pujar a les diferents atraccions durant la festa major. Àlex Mases considera que caldria recuperar aquesta tradició perduda a través de l’escola del poble, “no per anar a la venda, sinó per poder realitzar tallers o extrajobs”.
Al llarg del segle XX, i sobretot des de l’arribada dels alemanys, Linyola podia arribar a distribuir fins a 10.000 quilos de camamilla, una xifra que contrasta amb el centenar de quilos que es produeixen actualment al Parc de les Olors. En aquest espai linyolenc elaboren principalment flor per a infusions, però també altres productes derivats que han anat guanyant terreny els últims anys. Entre aquests, el licor de camamilla de Linyola, una cervesa amb camamilla, sabons, formatges, olis d’oliva o iogurts. Dins la cuina també reivindiquen el seu ús en receptes tant dolces com salades a través del caviar de camamilla, “que pot semblar molt ostentós, però no deixa de ser la flor seleccionada”. Ara, el següent producte que tenen previst elaborar és un pa de camamilla i lli “doblement digestiu”, afirma Mases. De fet, el lli és una altra planta aromàtica estretament vinculada amb Linyola ja des del seu origen etimològic.
Aprofitant la bona anyada de camamilla, des del Parc de les Olors reivindiquen el seu ús no només per curar els mals de panxa, sinó per la cuina, per la neteja corporal, per la relaxació i per moltes més propietats. I, com reivindiquen els linyolencs, la camamilla de Linyola cura tota sola i si tens no-sé-què al pap, camamilla a tot drap.
