Avui, 26 de Juliol es celebra el dia dels avis. Aquesta celebració no és casual, sinó que es fruit de la tradició cristiana, ja que és el dia de Santa Anna i Sant Joaquim, pares de la Verge Maria. Així, aquests dos personatges són els avis de Jesús al relat Bíblic.
Deixant de banda tota qüestió religiosa, actualment aquesta celebració gira entorn a reconèixer la importància dels avis en el nucli familiar. I es que quan els pares no poden cuidar dels seus fills, sovint per les seves responsabilitats laborals, són ells i elles les que s’encarreguen dels més petits.
Els avis cuiden, mimen i crien als nets. Probablement, els demostren l’estima molt més que als seus propis fills. Sense moltes de les responsabilitats, poden gaudir dels més menuts de la casa; a la vegada que ensenyen en valors.
La Pandèmia i els avis
La Covid-19 ens ha marcat a molts una distància amb els nostres avis, i es que si alguna cosa ens ha tret la pandèmia és el temps que passàvem amb ells; o fins i tot en alguns casos la separació ha sigut definitiva. A les famílies, els avis són figures que representen experiència i sabiesa; són els que ja han teixit gran part de la vida. Sovint són persones grans, de risc i amb patologies prèvies. En contraposició els nets són els que menys possibilitats tenen de contraure la malaltia; afectant les relacions entre avis i nets.
Portem molts mesos separats dels més grans de la família, d’aquells que han criat als nostres pares i també a nosaltres. Malgrat que ara la majoria estan vacunats la situació encara no està del tot controlada, a qual cosa ens demana molta paciència i cura per amb ells i elles. I es que ara som nosaltres qui cuidem dels més grans de la família.
El vincle entre els avis i els néts
Per què estimem tant als nostres avis? Hem dit que tenen més temps i probablement menys responsabilitats laborals que els pares. Així doncs, els avis són aquells grans confidents i companys de jocs. I també els millors “xefs”. I es que, qui no recorda una gran “delicatessen” dels avis? Segur que si penses en un plat que et fa o feia la teva padrina, se’t fa la boca aigua.
Si parlem de jocs són ells quin sovint t’ensenyen a jugar a les cartes, al parxís i al dominó. I les poques vegades que els guanyes et sents invencible; tot i que en aquell moment no saps que t’han deixat guanyar. Ells i elles, són els millors professors: t’ajuden amb els deures, t’ensenyen a anar amb bicicleta i a cuina i moltes coses útils per la vida. A tot això se li suma la compra d’alguna joguina que els pares et neguessin a comprar-te.
A més, sovint t’expliquen, una vegada rere altra, “batalletes” de la seva joventut, i com negar que t’encanta escoltar-les. Les temàtiques sempre són variades: la primera feina o com es van conèixer els dos. Però sempre tens una batalleta preferida, que demanes cada cop que pots.
Per una altra banda els nets els hi donem aquella sensació de que segueixen sent útils. Han criat els seus fills tota la vida i, continuen totalment disposats a cuidar dels nets, tot i d’una manera molt més relaxada. A més, quan es troben amb els menuts trenquen la rutina i es recarreguen d’energia, tot i que quan arriben a casa són els mateixos avis que asseguren que “el nen o nena m’ha deixat reventat”.
En definitiva, si fa uns mesos vam parlar de l’amor incondicional de les mares, el que ens aporten dia a dia els nostres avis també és especial. Si més no, són de les persones que més ens han (mal)criat.
