Lluís Cortés: "Quan vaig apostar pel futbol femení, em van prendre per boig"

• I tu a què jugaves de petit?

A futbol. A totes hores. (Riu). El meu germà hi jugava i jo jugava a futbol. Sempre m'ha agradat l'esport, he estudiat INEFC i en aquesta finca anàvem amb bici, jugàvem a bàsquet i a tennis, però a nivell federat jo sempre he jugat a futbol. Amb 3 anys em van agafar al Lleida perquè el meu germà hi jugava i no hi havia nens tan petits. La meva mare també em volia colocar a la tarda perquè fes algo (riu) i vaig anar pujant a totes les categories fins arribar a debutar al primer equip i des d'allà, a altres equips de la província.

• Llavors, el futbol sempre, com a estil de vida gairebé

Sí. També és cert que sóc un cul inquiet a nivell d'iniciatives diverses, però la meva vida sempre ha estat lligada a l'esport i en concret al futbol.

• Algun exemple d'aquestes inciatives?

Per exemple, fa uns anys que vaig muntar una empresa de serveis esportius amb la qual vam muntar el primer campus femení de futbol i anglès. Es deia Soccer Camp. Això va ser fa 14 anys, jo tenia 18 anys. Ho vam fer amb el Robert Hernández. La gent ens prenia per bojos i ens deia que no ens donaria diners. I tenien raó; no ens va donar diners i ens va donar molts maldecaps. Anàvem a buscar a nenes per a que s'apuntessin. Disfrutaven moltíssim. Quan jo vaig entrar a la federació catalana, ja vam començar a fer-ho a nivell federat i ara mateix aquest campus omple totes les places i hi ha gent que es queda fora.

• Us vau avançar uns quants anys

Sí, ens vam avançar molt i vam fer bé. També vam muntar a Lleida el primer torneig de futbol femení quan havien de venir equips de fora perquè aquí no n'hi havia prou. Jo sempre tinc coses al cap. Aquesta finca, que gestionem a nivell familiar i on fem esdeveniments, n'és un altre exemple. També vam muntar amb mon germà i ma germana un gimnàs a Balaguer, que vam traspassar fa dos anys. Ah! I fem cervesa! Es diu la Balaguerina. Antigament, la nostra família tenia una marca de sifons i gasoses que es deia així. Fa un temps, més per nostàlgia que per una altra cosa, vam recuperar-la per fer cervesa artesana en lloc de fer sifons. És una mena de hobby. Jo em sento molt orgullós de poder tornar a posar al mercat aquesta marca, com un homenatge als nostres avantpassats. Perquè si som com som és gràcies a ells.

• Ets molt familiar, no?

Sí. Molt. M'agrada passar temps amb els meus. La gent em pregunta perquè no vaig a viure a Barcelona. Però és que a mi m'agrada no només estar amb la meva dona o amb els meus pares, sinó també amb els meus amics, trobar-me la gent quan vaig a comprar o quan surto de casa. Això no ho tindria vivint a Barcelona.

• Com t'ho fas? Com és la vida quotidiana?

M'aixeco a les 6.10h per viatjar a Barcelona. He d'estar a la Ciutat Esportiva a les 8h. Allà fem reunions d'staff, esmorzem, preparem vídeos, fem l'entreno i dinem. Segons com sigui d'estressant la setmana, arribo més tard o més d'hora aquí a Balaguer. L'horari d'entrenar als matins també permet fer això. Si algun dia tornem tard d'algun partit o del que sigui, em quedo a dormir a Barcelona sense problema.

A més, la meva dona és mestra i treballa a la Pobla de Segur. Així que al matí, sortim els dos i agafem cadascú un camí per anar a les respectives feines. Però els dos estem a Balaguer. Estem molt arrelats aquí. Tot i que jo no vaig néixer aquí, als 18 anys vam venir pel tema del gimnàs i tinc molts amics aquí. Els meus germans i nebots viuen aquí... Et dona vida estar amb els teus.

• Què creus que és ser un bon entrenador?

Jo sóc del corrent que pensa que ser un bon entrenador és ser una bona persona. Hi ha gent que diu que ha de ser un cabró per poder exigir i apretar. Però pots ser exigent sent noble en les teves decisions i tenir bona relació amb la gent que t'envolta. Això comporta ser un bon líder, però no autoritari o dictatorial, sinó establint bones relacions per tal que la gent cregui en les teves idees. I això també ha de ser un binomi bidireccional. Tu també has de creure en la resta de la gent. La relació ha de ser molt normal. Jo no he de ser més que ningú per ser l'entrenador. Algú ha decidit que ara ho sigui jo, però al nostre staff hi ha molta gent molt preparada per ser un millor equip entre tots. Els entrenadors que es tanquen en ells mateixos a vegades és per inseguretat o per no mostrar les febleses. Crec que s'equivoquen. T'has d'envoltar de gent molt vàlida, tant a nivell professional com personal. D'aquesta manera et permetrà treballar a gust. No sabem si guanyarem o perdrem, però el que sabem segur és que ens passarem moltes hores junts. És una feina amb molta pressió, la competició és exigent, si no t'ho passes bé, estàs mort. T'ho has de passar bé amb la teva feina.

• Estàs d'acord amb el discurs de la Marta Vieira da Silva, la jugadora brasilera, que després de ser eliminades del mundial va dir: “Querer más, entrenar más, quejarse menos, valorar más y disfrutar del proceso.”

I tant. Molt d'acord amb ella. Ja era hora que algú fes el pas de llançar aquest missatge a la societat, a més després de perdre. Crec que és un bon consell. Perquè crec que la societat també està canviant i cal reconduir aquesta situació, sobretot amb esportistes joves. La gent no té tanta capacitat d'esforç i de sacrifici. Potser hem de fer un replantejament entre tots per ensenyar a les joves jugadores a entendre que molts cops se sacrificaran sense recompensa.

• Què et costa a tu fer?

El que més em costa és fer les convocatòries amb les aliniacions. M'agradaria que juguessin totes i cal triar les que pensem que faran que l'equip guanyi. Estem en un esport d'elit. Però també he estat a l'altre costat i sap greu quan t'esforces i tot i així, no et trien per jugar.

• Què prefereixes? Una victòria agredolça o una derrota digna?

Depèn del que et juguis. (Riu). Tan de bo a la final de la Champions haguéssim tingut una victòria agredolça! (Riu). Però és veritat que jo sóc fidel a una idea i un estil de joc atrevit i arriscat. Un joc que es basi en tenir la pilota i en jugar el millor possible. Això està relacionat amb què el dia que perds ho fas de forma digna. Si mors, que moris de peu. Això ens va passar el dia de la Champions. No vam poder competir-li el partit al Lyo. Però ho vam intentar i això ens va fer perdre amb més dignitat.

• Et costa aixecar-te de les derrotes?

No. Hi ha companys de l'staff o jugadores que no parlen en dos dies. Però jo crec que hem de normalitzar la derrota. Davant d'un resultat negatiu ja no es pot fer res. Sóc així de pragmàtic. No el canviarem. Llavors, el que cal fer és prendre nota per fer-ho millor a la següent. No queda una altra que continuar treballant, analitzant els propis errors. Cal ser autocrític. Deixar de criticar l'àrbitre o l'altre equip i tirar endavant.

• A la vida també?

Sí. Quan prens una decisió has d'acceptar-la, sense marxa enrere. Des de petit, m'han inculcat que les decisions tenen conseqüències. A vegades bones, a vegades, dolentes. Cada dia prens decisions i això implica renúncies. No sé... vols anar a un aniversari o jugar a futbol. No podem veure què hagués passat si hagués pres un altre camí. Però cal acceptar el que tens. Cal ser conseqüent fins al final.

• Entre aniversari o futbol, tu triaves futbol, no?

Sí! (Riu). Jo m'he perdut molts aniversaris. D'adolescent, quan tothom començava a sortir i el dilluns tothom explicava què havien fet les nits del cap de setmana, jo havia estat dormint, perquè al dia següent tenia partit. Si no, sí que m'apuntava. Sempre he estat de compartir coses amb els amics. Però és que l'esport d'elit comporta molts sacrificis. Des del primer moment en què t'hi poses hi has d'estar disposat perquè hi ha molts moments en què dubtes. Els meus amics em deien que no passava res, que podia dormir al dia següent si tenia el partit a la tarda... I jo no sortia. I m'agradava que els companys fessin com jo. Perquè és un esport d'equip i tots els petits esforços determinen el resultat. El que cal és predicar amb l'exemple; no puc demanar que no beguin alcohol si ho faig amb una cervesa a la mà. Encara que sigui l'entrenador. Hem de ser exemplars. Com amb el tema de la puntualitat.

• Ets molt disciplinat, doncs.

Sí. I organitzat. En el caos de món que és el futbol, cal ser-ho. Perquè si no, es pot complicar molt. M'agrada tenir les coses pensades i valorades. Però també a nivell personal. És clar que m'agrada improvisar i sóc prou flexible. Però crec que ser disciplinat ajuda a tothom al teu voltant.

• Alguna debilitat que faci trontollar aquesta disciplina ferma?

No sabria què dir-te. És que jo puc posar-me a preparar un calendari de pretemporada mentre aquí tota la família s'està banyant. Si cal fer-ho, cal fer-ho.

• I com s'aconsegueix això?

Jo crec que són coses que venen de l'educació que t'han donat. Si des de petit t'han ensenyat que les coses s'han de fer quan toquen, no valores altres opcions. És el que dèiem abans: cal fer un esforç en què el jovent ho entengui així i creixi amb aquests valors.

• I creus que des del món del futbol s'està fent?

No. Des del futbol femení, més. És un ambient molt més sa. No hi ha tants diners com al masculí. Però crec que cal vigilar, ara que s'està creixent, en no atansar-se a les males praxis del futbol masculí. Per mi els valors són fonamentals per l'estructura de l'equip. No pots ser un gran equip si no tens uns valors de base. Cadascú prioritzarà uns o uns altres. Respecte, confiança, compromís, sacrifici, esforç... o la puntualitat! A vegades pot ser tan senzill i concret com això. No es pot fer perdre el temps a la gent. És una qüestió de respecte. Si es fan bé aquestes petites coses, tot flueix.

• És diferent entrenar un equip femení que un de masculí?

Sí. Per un tema de fisiologia i de psicologia, en la relació individual i també en les dinàmiques de grup. Els nois són molt més simples i també menys reflexius. En el cas de les noies, pregunten el perquè, volen saber perquè es fan les coses d'una manera i no d'una altra. Van més enllà. Però els conflictes també són més complexos. Has d'estar preparat per respondre més preguntes i per gestionar el grup d'una altra manera. Això fa que gent que no té experiència en futbol femení li pugui costar. No és ni millor ni pitjor. Però sí que és diferent. De tota manera, entrenem futbolistes. El joc i les estratègies són iguals. Però en la gestió, és important l'experiència.

• En què ets especialista?

Jo crec que la gent valora que sóc humil, noble i sincer. Sóc transparent. Crec que són coses que m'agrada que la gent valori. Prefereixo això que no pas que diguin que sóc un crack analitzant estratègies de joc. Ara sóc entrenador, però persona ho seré tota la vida. Tot això depèn del que hagis viscut a casa teva. Si la família és així, és més fàcil créixer amb aquests valors. Per això, a vegades els entrenadors formatius de base poden ser una bona influència a l'hora d'ensenyar valors a més de futbol.

• Creus que la teva feina millora el món?

Jo ho intento. És important per mi. Jo crec que he millorat el món del futbol femení. Des de l'exemple del campus de futbol en anglès o creant l'equip femení del Balaguer. Les campanyes que s'han fet des de la federació catalana també han donat un impuls especial. I ara que tinc un altaveu com el Barça, ho intentaré. No em veureu a les rodes de premsa, per exemple, criticar un àrbitre o les meves pròpies jugadores. Cal ser un exemple. Si les nenes petites que comencen veuen que l'entrenador del primer equip del Barça té aquesta actitud, serà un referent per elles. Hauria d'haver més discursos com el de la Marta de Vieira i menys de gent que surt queixant-se i donant la culpa als altres.

• Quin lema posaries a la samarreta per a que tothom el veiés, ara que tens més focus apuntant-te?

(Pensa una estona) Potser “Passeu-vos-ho bé”. Que la gent disfruti. Sóc conscient que molta gent no s'ho passa bé en el seu dia a dia. Inclús en el món del futbol, gent que guanya molts diners però que la pressió no els deixa gaudir. Cal deixar de patir tant. Si no t'agrada la feina, fes una altra cosa. Cal passar-s'ho bé a la vida.

• Ets feliç, no? Està quedant molt clar

Sí! És que només faltaria que em queixés. Tinc una família, una dona que m'estimo, estic bé de salut, tinc una feina amb la que disfruto, tinc un staff amb el que m'ho passo molt bé i un equip fantàstic. Només faltaria que em queixés tenint tot això! Hi ha gent que sempre ambiciona més. O que voldrien cobrar com al masculí. No! Jo vull cobrar el que em correspon. Només em faltaria que la Ciutat Esportiva estigués més a prop. És l'únic però que tinc ara. Però fins i tot, quan molta gent em diu que ha de ser un pal anar cada dia a Barcelona, jo no ho veig així. El pal ha de ser aixecar-se cada matí per anar a una feina que no t'agrada. Però això meu, no em fa cap mandra. Em poso la ràdio, em poso al dia... Si estigués més a prop, seria perfecte. Però no és així. Doncs ja està. A més, em permet continuar vivint on vull. Si la feina fos a Sevilla, no podria.

• Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

Multiplicar coses. Si tinc una pilota, que en pogués fer mil. Per repartir-les.

• I què multiplicaries?

El que la gent necessités. Jo crec que estem en un món molt mal repartit. Hi ha gent amb moltes coses i molts recursos i d'altres que tenen molt poc. Si tingués aquest superpoder, podria donar més. La gent hauria de ser més generosa. Estem en un món en què tot ho volem per nosaltres. Està bé l'ambició, però no per xafar als altres. En l'esport, és el dia a dia. I jo no ho vull fer. Vull pujar perquè m'ho mereixo, no per xafar ningú.

• No t'hi has trobat en la situació d'haver-ho de decidir?

No. I una de les coses que més em feia patir quan em van proposar ser el primer entrenador va ser que semblés que li havia fet el llit. Tenia una magnífica relació amb ell i em va saber molt greu que prescindissin d'ell. Per això, el primer que vaig fer va ser trucar-lo a ell per saber com havia anat. Des del primer moment em va animar per aprofitar aquesta oportunitat. Però em feia por que la gent pensés que jo havia fet alguna cosa en contra del Fran per beneficiar-me'n.

• T'importa molt el que la gent pensi de tu?

Depèn de qui. M'importa el que pensin de mi la gent propera. Ara mateix, si entrem a twitter, trobem un munt de rajades de l'entrenador del primer equip. És normal. Opinar és gratis i la gent es pensa que sap de tot. I més a twitter. Molts cops les miro perquè m'etiqueten i me les carrego a l'esquena i fins i tot ric. Però és que si no, no podríem viure. El que sí que m'importa és el que pensin la gent de l'staff, la meva dona, les jugadores. Si la meva gent em digués que sóc un arrogant, em sabria greu. Però si persones que no conec em critiquen, m'és igual. Avui en dia tothom critica sobre qualsevol cosa. És increïble les barbaritats que arriba a dir la gent per twitter! De tota manera, jo no bloquejo ningú. Si s'ho passen bé així, doncs endavant.

• Imprescindible el sentit de l'humor.

Sí, en qualsevol àmbit. Si no t'ho passes bé fent el que fas, no ho facis. Són moltes hores, molta tensió... Si hem de fer la feina, millor que la disfrutem. Sóc molt conscient que jo sóc ara l'entrenador, però arribarà un dia en què no ho seré. Vull disfrutar del moment. No vull arribar al moment que s'acabi i veure que no m'ho he passat bé.

• Però tu t'enfades alguna vegada?

Sí, sí. Clar! Em fan enfadar les males actituds de les jugadores. Per exemple, que pensin més de forma individual que en el grup. Aquestes coses són innegociables. Pot semblar que tot és molt bonic, però clar, per sort, tinc capacitat per enfadar-me. És imprescindible en la feina d'entrenador. Hi ha coses que s'han d'evitar, no poden entrar en un equip. I davant d'això t'has de posar seriós. Després, pots parlar-ho personalment, però amb tot l'equip, cal resoldre els conflictes ràpidament. La feina s'ha de fer quan toca. I si cal enfadar-se, t'enfades.

• Què vol ser de gran?

Si m'ho haguessis preguntat fa 25 anys, t'hagués dit jugador de futbol. Més endavant, entrenador de futbol. I ara, sóc entrenador. Estic fent el que vull fer. Jo sé que no seré entrenador del Barça 25 anys. No seria bo ni per mi ni per l'equip ni pel club.

• Home, mira el Ferguson!

Sí, és cert, va estar molts anys. Però jo no em veig. Les coses han d'evolucionar i per a que evolucionin no pot estar la mateixa persona sempre amb les mateixes maneres de fer. I només porto 6 mesos! (Riu). Ja veurem. El que sí que sé és que voldria continuar sent entrenador d'equip durant molt temps. Si pot ser, fins que em jubili. Jubilar-me aviat per poder disfrutar del temps, d'estar tranquil.

• Però podries estar sense treballar?

Segur que trobaria altres coses a fer. Alguna cosa m'inventaria. (Riu).

• Com t'acomiades?

No ho sé. No tinc un comiat especial. Als correus, depèn de la cordialitat. Normalment, una abraçada. Al dia a dia, amb alguna broma.

• Sempre amb sentit de l'humor, no?

Sempre disfrutant.