Lorena Rouillon és una jove tennista del CN Lleida que va marxar a l’estat de Mississipi (EUA), per fer realitat un somni. Ho va deixar tot a Lleida per a poder compaginar la seva passió, el tennis, amb els estudis que ha iniciat allà de business.
Ara, a 8.000 km de casa, veu les coses d’una manera diferent i creu que gràcies a aquesta experiència s’ha convertit en la persona que és avui en dia.
Hem parlat amb ella.
Des dels 8 anys a les pistes de tennis.
Si, el tennis és una passió que tinc des de petita. Amb 8 anys vaig agafar la meva primera raqueta i als 10 ja competia. A més, sóc una persona que m’encanta l’esport i això ha estat un punt decisiu per a marxar fora. Aquí i en la majoria d’universitats no hi ha programes que t’ajudin a compaginar els teus estudis amb l’esport, en canvi als EUA he trobat universitats només encarades a això on et posen totes les facilitats perquè puguis continuar estudiant i no et vegis obligada a abandonar el deport.
Com et vas encoratjar a marxar?
Conec una noia que també va marxar i em va recomanar l’experiència. Aleshores va ser quan em vaig decidir i vaig contactar amb la seva companyia. Em van fer passar uns testos, em van preguntar els meus resultats en el rànquing nacional i em van venir a veure jugar. En aquest cas, la seva resposta va ser positiva –comenta il·lusionada-.
La tennista explica que no tot és un camí de flors i violes, sinó que darrere de cada progrés hi ha molt esforç. A més, tot i que les universitats estan adaptades per a formar a joves esportistes, també hi ha exigència acadèmica. La Lorena compagina els seus estudis de business amb les competicions de tennis i ens comenta que amb organització es pot arribar a tot.
Com és un dia normal?
M’acostumo a llevar entre les 7 i les 7:30 ja que a classe hi vaig als matins. Llavors em passo tot el matí al campus i dino a les 11:30, perquè a les 12:30 comencen els entrenaments. Normalment entrenem dues hores i cap a les 3 ja hem acabat la sessió. Aquesta és l’hora d’esbarjo que tenim, on aprofitem per a dutxar-nos, i cap a les 4 sopem. Ja veus, uns horaris molt diferents dels d’aquí. Després de sopar aprofito per avançar feina de classe i estudiar una mica. És una rutina que mereix una mica de sacrifici però, si t’agrada, no et suposa cap esforç.
La Lorena remarca que aquest és un dia tranquil, que quan hi ha campionat i s’han de desplaçar, els horaris encara són més diferents. Afirma que el seu gran aliat és l’skype, tant per portar les classes al dia com per comunicar-se amb la seva família.
A vegades se’t pot fer una mica costa amunt això d’estar tan lluny, malgrat la bona acollida que he tingut per part de tot l’equip. Hi ha dies millors i pitjors, tot i que hi ajuda la unió de l’equip, on tots estem lluny de casa. Els lligams que hem creat entre nosaltres són més forts. De totes maneres, queda clar que aquesta experiència m’està servint molt professionalment, però podria dir que encara més en l’àmbit personal. T’ajuda a aprendre dia a dia i a madurar de cop. T’obliga a espavilar-te – reafirma la Lorena-.
Un equip que s’ha convertit en una família.
Totalment. Al meu equip hi ha un francès, un alemany, espanyols… I el que ens uneix a tots és que cada un hem decidit viure aquesta experiència lluny de casa. Aleshores això et fa emfatitzar més amb la gent i crear un vincle més fort. Però no només amb el meu equip, al campus on estem hi ha gent de tot arreu i gairebé podria dir que hi ha més espanyols del que em pensava, com al planter de l’equip de futbol, on n’hi ha cinc.
La jove tennista assegura que tot i la dificultat dels primers dies, ara ja s’hi troba completament integrada. Descriu aquesta experiència com la millor decisió que ha pres. No obstant això, el que més enyora és el menjar. La Lorena reafirma que no hi ha res com la dieta mediterrània.
Les diferències entre els EUA i Espanya poden ser molt grans però quan es parla de menjar encara ho són més. A aquests horaris de menjar que portem hi has de sumar l’estil de cuina americà, greixós i bastant prefabricat. Sembla paradoxal, però és una alimentació poc recomanada en esportistes.
No hi ha controls?
No. Tu ets el que et controles a tu mateix i has de saber que et va bé menjar en cada ocasió. El campus és un buffet i cadascú s’administra la seva quantitat. Fins i tot en algun desplaçament per jugar un campionat les menjades les hem fet al McDonald’s. Així que aquests mesos d’estiu que estic a casa, aprofito per menjar bé.
No podia ser tot perfecte
Clar, però en aquest cas la balança juga a favor. És una experiència que tothom, amant de l’esport, l’hauria de viure. De fet, aquest ha estat el meu primer any i tinc pensat quedar-m’hi més temps si les coses van bé.
I ara què és el que et queda?
No vull mirar cap endavant, sinó centrar-me en el present i gaudir-lo molt. Però si, tots tenim unes metes i les meves són ara mateix poder jugar al màxim d’estats americans. M’agradaria afegir-n’hi més a la col·lecció d’Alabama, Mississippi, Luisiana i Georgia.
