Magda Gregori: "Si hi ha una motivació, s'ha de perseguir, costi el que costi"

LLEIDACOM / Lourdes Farré
Publicat: 
08-03-2021
Actualitzat: 22-03-2021 22:00
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Magda Gregori
    Peu de foto: 
    Magda Gregori

Avui, i aprofitant el #8M, parlem amb la Magda Gregori, una jove de 27 anys nascuda a Vilamajor d'Àger, que acaba de publicar el seu llibre Salut!, on dóna veu a 13 dones que pertanyen al món sanitari. Les seves aficions són escriure i llegir, dues passions que ha portat al seu àmbit professional, a més de sortir a caminar per la natura, que l'ajuda a trobar moments de serenor. No s'identifica amb cap animal en concret, però m'explica que des de ben petita a casa seva han tingut ovelles, i que ha crescut amb aquests animalons a casa. D'aquí a 10 anys es veu fent alguna cosa de la qual n'estigui convençuda i il·lusionada com ara, tot i que sempre ha estat més de marcar-se objectius a curt termini, tant a escala professional com personal.


- Periodista i politòloga, per què vas decidir dedicar-te amb això?

És una decisió que prenc ja de molt adolescent, a primer de l'ESO amb 12 o 13 anys. Tenia molt clar que m'agradava explicar històries, i explicar històries vol dir que ha d'haver-hi un procés previ d'investigar-les, fer recerca, conèixer-les... i tot això m'agradava. Per tant, jo crec que això encaixava amb la professió, una manera de canalitzar les meves inquietuds era el periodisme. Pel que fa a les ciències polítiques, les acabo estudiant paral·lelament amb la carrera de periodisme, i és causat per un interès que he tingut sempre per les ciències socials, concretament la política. Era una carrera que complementava molt amb els neguits que jo tenia, i em permetia aprofundir, no només en política sinó també en dret, història, administració pública... Era una manera de complementar a nivell d'estudis, tot allò del que podria parlar en el periodisme.

- Has pensat mai a dedicar-te amb alguna altra cosa?

No, de fet a vegades hi penso i tindria clar quines altres carreres estudiar per complementar i aprofundir sobre alguns coneixements, com per exemple pot ser el dret, però mai per dedicar-m'hi exclusivament.

- Que van pensar els teus pares quan els hi vas dir a què et volies dedicar?

No recordo el moment en què precisament els comunico aquesta decisió, perquè ha estat sempre una cosa que jo he portat molt dins, i ells ho han viscut sempre molt conscients que aquest era el meu desig i m'han donat molt de suport per tirar endavant.

Imatge d'arxiu (Magda Gregori - Fotògraf Jordi Borràs)

- Què és per tu el bon periodisme?

Partint de la frase que l'objectivitat no existeix, el bon periodisme és aquell que és capaç d'explicar les coses amb la màxima sinceritat possible. Jo sempre dic que quan publiques una cosa i et critiquen els d'un costat, i els de l'altre, vol dir que has fet bé la feina, perquè hauràs trobat el punt entremig i neutre per a totes les parts. El bon periodisme és aquell capaç de buscar històries, no només aquelles que són explícites, sinó també aquelles que no es veuen a simple vista, posar-les a la llum, i explicar-les amb la màxima sinceritat possible. I per tant, aquí hi ha d'anar lligat una qualitat i professionalitat en el treball que es fa.

- Has fet ràdio, televisió, premsa escrita, aquest és el teu segon llibre... Si haguessis d'escollir una sola cosa, amb quina et quedaries?

No em quedaria ni amb cap, ni amb totes. En cada moment he gaudit del que estava fent, i crec que això és una cosa que no sempre és fàcil, i n'estic contenta. I si mai no és així, vol dir que necessites una altra cosa que et generi nous interessos i neguits.

- Et deia abans que aquest ja és el teu segon llibre, en quin moment dius vull escriure? Com sorgeix l'oportunitat?

Tenia la idea, i vaig escriure el primer capítol del llibre. Jo sempre dic que la sensació aquella de tenir una pàgina en blanc davant, moltes vegades és una sensació incòmoda i sempre penso en com serà quan estarà acabat i com aconseguiré plasmar tot allò que m'han explicat en el paper, perquè aquella història estigui ben explicada, i aquella persona s'hi pugui sentir bé. Mai s'està preparat, de fet quan acabes el llibre i l'envies a l'editorial sempre penses en què podies haver canviat, o haver dit, però arriba un moment que el deixes en mans del públic, i són ells qui també valoren la teva feina.

Magda Gregori - Fotògraf Joel Codina

- El teu primer llibre Pere Aragonès, l'independentisme pragmàtic, va una mica de descobrir la figura de Pere Aragonès, entenc que vas haver de treballar molt al seu costat. Com va ser aquesta experiència?

Va ser una experiència que va durar un any, on el seguia en la majoria dels seus actes, combinant-ho amb entrevistes més llargues, que eren converses de dues o tres hores parlant de diversos temes. L'acompanyava en l'àmbit públic i polític, en allò que tots veiem de cara en fora, i també en el seu àmbit més personal, dinant a casa seva, per exemple. Per descobrir-lo també en altres ambients en què nosaltres no estem acostumats a veure'l. És una feina intensa, perquè vol dir que aquell polític, que jo no coneixia quan li proposo de fer el llibre, a poc a poc va obrint-se i vas coneixent altres facetes seves. Em va semblar un treball interessant des del punt de vista periodístic per això, per anar descobrint a poc a poc al que era llavors el vicepresident, i poder donar-les a conèixer des del que era una visió privilegiada. Va ser difícil d'encaixar perquè té una agenda molt complicada, però jo estic molt contenta amb el resultat.

- Ara, el teu acabat de publicar llibre Salut! parla de 13 professionals de l'àmbit sanitàri, totes dones. Per què decideixes escriure aquest llibre ara? Ve motivat per la pandèmia?

No, jo aquest llibre l'inicio a finals del 2019, per tant començo molt abans que hi hagués pandèmia. El dia 25 de febrer, que és el primer dia que es registra un cas de Coronavirus a Catalunya, jo estava entrevistant a una de les protagonistes del llibre a l'hospital de Terrassa, això vol dir que en aquell moment jo no em podia ni arribar a imaginar tot el que passaria després. De fet, posteriorment, vaig estar durant molt de temps sense poder entrar als hospitals, i el llibre va quedar aturat fins als mesos de setembre i octubre que ho vaig poder reprendre. Sí que és cert que pot semblar que surt en un moment molt oportunista, però nosaltres teníem planejat aquest llibre molt abans, amb la intenció de visibilitzar el paper de la dona dins el món sanitari, i d'explicar que tots nosaltres sempre som vulnerables, hi hagi un virus o no. Sembla que ara la pandèmia ens ha posat el focus sobre la salut, però hi hauria de ser sempre. De fet, és un llibre que parla de la salut, que s'ha publicat al mig d'una pandèmia, i el Coronavirus és quasi inexistent dins el llibre, perquè els professionals han seguit treballant igual, encara que hagin canviat les mesures. La pandèmia per ells ha estat una situació més que els hi ha suposat una pressió evidentment exponencial, però ells ja convivien abans amb situacions extremes, com per exemple haver d'enfrontar-se amb la mort. Mai s'està acostumat, però sí que tenen una capacita't i fortalesa mental de la qual parlo al llibre.

- De totes les converses o històries que s'expliquen en aquest llibre, quina és la que et va fer reflexionar més?

Totes m'han aportat visions i sentiments diferents, però per mi hi ha tres capítols que em van costar molt de pair.

En un dels primers capítols del llibre apareix la Georgina Moron, pediatra de l'hospital Sant Pau, que tracta amb malalts oncològics, però a més, està a cures pal·liatives, i parlar de la mort infantil és molt difícil. És una cosa que sabem que passa i que existeix, però també és una realitat que veiem en general molt llunyana, i com més millor. No som conscients que cada dia a l'hospital moren nens, i hi ha un tabú al voltant d'aquest tema, i ens n'adonem perquè no hi ha cap paraula per designar aquest fet. Quan a una dona se li mor el seu marit, l'anomenem viuda, en canvi, uns pares que perden el seu fill no tenen cap paraula per definir o anomenar aquesta pèrdua. Aquest va ser per mi un dels capítols més durs, anar a l'hospital a veure els nens malalts i fer-me més conscient que aquesta realitat existeix.

Els altres dos capítols que et deia al principi que m'havien marcat són els del final, on parlo amb una psicòloga i una infermera de cures pal·liatives sobre la mort. Aquests mesos s'ha parlat molt de la pèrdua i s'han comptabilitzat moltes xifres, però s'ha deshumanitzat molt la mort, també perquè els processos de dol han estat molt difícils. Elles dos em parlaven de la mort d'una forma molt oberta, jo diria que mai ningú me n'havia parlat així, i t'expliquen el procés d'aquests malalts que estan amb cures pal·liatives, i que saben que la mort ja és inevitable, com un camí que pot ser molt serè, un últim tram de vida molt important pel malalt i també per la gent que té al seu voltant.

Una de les persones que entrevistava, em preguntava si havia pensat mai en la meva mort. No acostumem a pensar-hi, i ens oblidem que també forma part de la nostra realitat.

Anna Monsó, llevadora - Fotògraf Jordi Borràs

- Per què només has decidit parlar amb dones en aquest llibre?

És una decisió que ve motivada pels dos objectius que persegueix el llibre. En primer lloc busca donar visibilitat al recorregut que fem a la vida, des del naixement fins a la mort. D'aquesta manera, la primera protagonista del llibre és una llevadora, i l'última una infermera de cures pal·liatives. Per altra banda, el llibre també busca visibilitzar el paper de la dona dins el món sanitari i sobretot, que escoltem el seu discurs reivindicatiu parlant d'aquelles malalties que ens afecten només a les dones i que sovint estan invisibilitzades, poc tractades i poc estudiades.

Per tant el llibre busca donar a conèixer el paper de les diferents dones que hi ha dins el món sanitari, que coneguem a més de les infermeres, a totes les altres, ja que durant el recorregut de la nostra vida ens les anirem trobant a totes en un moment o altre.

- Entenc una mica per la teva trajectòria que et defineixes com a feminista. T'ha costat arribar fins aquí? T'has trobat pel camí amb impediments masclistes?

No m'agrada definir-me amb etiquetes, prefereixo sempre que els actes parlin per mi, però sí que em considero feminista. Per altra banda, dir que no hem viscut situacions en les quals ens hem trobat amb actes masclistes seria una mentida, però també he de dir que per sort, i sobretot en l'àmbit professional, les oportunitats que ens brindem entre nosaltres les dones són cada vegada més, i això és important. De situacions n'he viscut moltes, i no només per ser dona, sinó moltes vegades també per l'edat, i jo sempre he cregut que això és una qüestió de relleu generacional i s'ha de donar veu a tothom, perquè cadascú pot aportar visions diferents durant les diferents etapes de la seva vida.

També he tingut la sort d'estar acompanyada professionalment per moltes dones, amb les quals hem fet molta pinya.

Elena Carreras, ginecòloga - Fotògraf Jordi Borràs

- Que els hi diries a aquelles noies joves, o nenes, que volen fer la feina que tu fas? Com a missatge encoratjador.

Jo els diria que si ho tenen clar, endavant! No hi ha una fórmula màgica per a res, al final és posar-s'hi, treballar i estar il·lusionat per allò que fas i vols fer. Els entrebancs de venir ja vindran sols. La vida és una carrera de fons, i per tant jo les animaria a llançar-se a la carretera. En aquest món es traduiria començant a treballar en qualsevol lloc, fer pràctiques i mirar si t'agrada la feina. Conèixer gent i anar creant a poc a poc una xarxa. Si hi ha una motivació, s'ha de perseguir, costi el que costi.

- T'agradaria marxar fora a treballar, viure...?

Sí, però tampoc no sé si ara ho faria. Sempre m'ha agradat molt viatjar, però aquestes coses depenent molt del moment professional i personal que estiguis passant. Ara poder seria difícil d'encaixar-ho tot.

- Futurs projectes o somnis per complir? Més llibres?

Sempre n'hi ha de futurs projectes professionals, llibres... molts en ment ja, però com et deia abans no sóc massa de fer plans. Puc tenir il·lusions, però vull anar-m'ho trobant. Al final, si jo miro 10 anys endarrere, he fet coses que mai hauria imaginat, per tant, qui sap, segurament en vindran altres que ara no m'he plantejat.

L'únic que espero i desitjo és estar convençuda en cada moment de què estic fent i sobretot, estar-hi il·lusionada. Convençuda vol dir poder anar-me'n a dormir cada dia tranquil·la, i sent conscient que allò que he fet té una coherència amb la meva manera de treballar, pensar i de veure el món.

Comparteix

També t'interessarà