Menys 'ninis', més mileuristes
Temps aproximat de lectura:
Peu de foto:Imatge d'arxiu (AMIC)
Aquests dies en els quals tothom torna a casa per Nadal, una consideració a l’hora de donar les propines als joves: cada cop hi ha menys ninis, però els mileuristes poblen la terra. Que es redueixi dràsticament, per una banda, la població dels que ni estudien ni treballen és una molt bona notícia; però, que de forma majoritària els joves ingressin dotze o catorze mil euros a l’any esdevé, per altra banda, francament vergonyós per les generacions d’adults que ho faciliten o ho permeten. Ben mirat, no sé si hi ha tanta diferència en la quantitat a regalar a uns i altres, ho necessiten. On condueix una societat que condemna a una àmplia majoria dels seus joves, ninis o mileuristes, a esperar amb candeletes la gratificació nadalenca dels majors?
Tres dades que ens separen de les mitjanes europees. La primera, encara que ha millorat respecte als inicis de la dècada passada, el 27,7% d’espanyols de 25 a 34 anys només ha cursat estudis bàsics; aquest percentatge duplica el de l‘OCDE (14%) i és encara més superior encara que el de la UE (11,8%), segons dades de l’OCDE, presentades al mes d’octubre. Val a dir que el nivell de formació condiciona absolutament l’accés al lloc de treball i, no cal dir-ho, la quantia del salari, més encara en les dones; entre el 2007 i enguany, s’ha duplicat la taxa d’atur entre els joves de baixa formació (INE, 2022), la qual cosa no vol dir que els que han cursat estudis universitaris visquin a la glòria laboral.
La segona, la meitat dels inclosos en aquesta franja d’edat (el 48,7%) disposa de titulació superior, per damunt de la mitjana de l’OCDE (46,9%) i de la UE (45,9%),però amb baixíssim nivell de pràctic a les empreses.
I la tercera, el nombre de joves que estudien i treballen s’ha reduït a la meitat durant la darrera dècada, del 38% al 16%, mentre als països de l’OCDE tendeix a augmentar extraordinàriament conjugant a la vegada períodes d’estudi amb els de feina (FEDEA, 2022); anem a contracorrent.
Bretxa generacional
Si es compara la taxa d’atur dels joves amb la dels que tenen més edat, apareix una bretxa enorme. Mentre el 31,01% dels menors de 25 anys està sense feina, significant que un de cada tres no pot accedir al mercat laboral o ha estat rebutjat, els aturats que estan per damunt d’aquesta edat signifiquen l'11,20%, segons les darreres dades de l’INE, corresponents al tercer trimestre d’enguany. No és per tocar campanes amb la dada dels majors, però la dels joves és molt pitjor i sobretot discriminatòria. Han fet molts esforços als darrers anys els socialistes al poder per incorporar als joves al mercat de treball, però en comparar l’evolució amb la resta de països la reducció del gap és molt petita.
Què passa amb els ninis? Un de cada cinc joves, és a dir el 20% dels joves de 16 a 29 anys, ho és, enfront del 13% de la mitjana comunitària. El Consell de la Joventut calcula que la xifra és inferior, però l’INE la situa entorn aquest percentatge que ronda el milió dels que ni estudien ni treballen. Aquesta xifra es va disparar fins més d’un milió i mig amb la crisi de 2008, fins al 2014, moment en el qual cau; repunta de nou al 2020 fins a assolir màxims històrics. Des d’aleshores, es precipita la davallada de ninis, malgrat mantenir-se en la segona més elevada d’Europa després d’Itàlia.
Per comparar xifres, als Països Baixos, representen el 7,6%, a Alemanya, el 8,1%, a Suïssa, el 8,4% i a Noruega, el 9%. Gràcies a l’embranzida del mercat laboral després de la covid i als esforços governamentals des de 2018, la xifra és ara la més baixa històrica. Això no treu que hagi deixat de ser una sagnia que un milió de persones ni es formi ni treballi.
Salaris precaris
A l’espera de la revisió salarial pel 2023, el sou de la majoria dels treballadors de totes les edats oscil·la entre 1.337 i 2.295 euros mensuals (INE, 2022). Quan segreguem per trams d’edat, es pot contemplar com els salaris entre els 16 i els 24 anys no supera els 1.200 euros; els de 25 a 34 anys es situen entorn els 1.300-1.400 euros de mitjana; mentre que per damunt dels 35 anys arriben entre 2.000 i 2.500 euros mensuals. Els treballadors més joves concentren doncs els salaris més baixos, els quals van augmentant de forma progressiva a mesura que el treballador compleix anys. Comparant aquesta corba salarial amb la d’altres països de l’entorn, es pot constatar que la diferència no és ni de lluny tan gran i, sobretot els joves no comencen la seva vida laboral amb sous tant baixos. Cal afegir que els tipus de contractes que els hi ofereixen són majoritàriament d’altíssima volatilitat i precarietat: temporals, per dies, per hores, per període, per obra, parcials...
El sou de la majoria dels treballadors de totes les edats oscil·la entre 1.337 i 2.295 euros mensuals (INE, 2022)
És veritat que revifen els contractes de formació i aprenentatge, els quals no aixecaven el cap des de 2015; el mateix passa amb els contractes en pràctiques, com a primera experiència laboral, que es recuperen a bon ritme; i igualment s’ha de dir amb l’augment interanual de prop el 3% al darrer any del nombre d’afiliats al règim especial, la qual cosa fa preveure una tendència creixent dels d’autònoms els propers anys (Secretaria d’Estat Ocupació i Economia Social, 2022).
A l’anàlisi sobre les fugues de competitivitat, fèiem referència a les desigualtats econòmiques existents com un dels factors de pèrdua de productivitat. Aquesta situació dels joves n’és una: estretor del mercat de treball; baixa formació; trànsit difícil dels estudis a la pràctica empresarial; reduïdes figures d’accés al mercat de treball; escassa flexibilitat entre els períodes de formació i els de treball; baixos salaris... Aquest escenari perjudica a tots els estaments socials, però repercuteix àmpliament en la part més feble que són els joves. La major digitalització, la reducció de la taxa d’abandonament estudis, els esforços públics per emplenar l’abisme que hi ha entre els estudis i les empreses són els fars que aproparien els joves cap a un escenari menys desfavorable que l’actual.
Aquests dies en els quals moltes companyies amateurs de teatre del país representen el “Compte de Nadal” de Dickens, tant els ninis com els mileuristes estaran molt contents de que no fem el garrepa, com l’avar Ebenezer Scrooge de l’obra. Ara bé, veuran amb millors ulls que s’accelerin aquestes dues expectatives: 1) que el concepte de lloc de treball s’apropi de debò al que correspon a l’era moderna -autonomia i responsabilitat, horitzontalitat, adequada remuneració i reciclatge permanent-; i 2) que una millora de les condicions laborals redueixi el saldo migratori cap als països del nord a la cerca d’una feina i un salari millor, que ha revifat després de la pandèmia.
Estireu-vos una mica, encara que aquesta actitud no hauria de compensar mai la injustícia dels baixos ingressos, com intenta fer la presidenta de la Comunitat de Madrid amb les propines als cambrers.
