Miquel Àngel Pifarré, o com apuntar cap als nostres somnis

LLEIDACOM/ Miquel de Santiago
Publicat: 
03-05-2019
Actualitzat: 17-05-2019 14:00
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Miquel Àngel Pifarré, o com apuntar cap als nostres somnis

Carregar, apuntar i soltar. Encertar de ple al centre de la diana, fins i tot clavar la fletxa sobre una altra. D’això en diuen fer un “Robin”, en referència al mític arquer de Sherwood. En Miquel Àngel Pifarré és un d'aquest Robins que tenim a casa, que somia amb competir amb el seu arc en uns Jocs Olímpics i, a poder ser, tornar amb l’or sota el coll. La realitat és que en el seu camí ja l’ha portat a fer-se un lloc al món del tir amb arc, i encara li queda força camí a recòrrer. Es defineix com una persona constant, responsable, impacient, empàtic i que li agrada la feina ben feta.

En Miquel Àngel es va iniciar en el tir amb arc als 10 anys, seguint els seus millors amics de l'escola que van començar a practicar-lo. En un primer moment, no pensava en competir, senzillament s'ho passava molt bé entrenant, però al final, “vulguis o no, en el Tir amb arc sempre acabes triant alguna competició i quan comences, és molt complicat parar”.

Tal com ens diu ell, es mou per impulsos. Actualment, forma part de l’equip espanyol de tir amb arc i resideix al CARD de Madrid. Aquest canvi de residència va comportar un gran canvi a la seva vida. Va haver de buscar-se la vida i espavilar-se en tots els sentits, “i no hi estava acostumat”. Tot i així, girant la vista enrere, està content d’haver sortir de la seva zona de confort “i moltes coses que abans em costaven o em feien vergonya ara ja no”.

Quan va arribar al CARD de Madrid, va començar a estudiar FP de grau superior d’Educació Física perquè va arribar tard i era l'única formació a la que hi quedaven places i que tenia a tocar de la residència. Quan va fer les pràctiques al gimnàs, se’n va adonar que que li agradava, però que no s’hi veia treballant tota la vida en el sector. També li encantaria estudiar mecànica de cotxes per saber arreglar el seu, i té pensat estudiar-la en un futur, “però ja veurem on queda això”. Al gener, es v​a graduar de la FP d’Administració i Finances, “que sí que és veritat que crec que per ser la meva forma de ser, encaixa més”. A en Miquel Àngel li agrada tenir les coses controlades i, tal com diu ell, “tinc un cap com per controlar moltes coses a la vegada sense molt esforç, de maner que penso que és l'ideal per mi”. 

En l’àmbit professional, no ha tingut ocasió de treballar fora de l’àmbit esportiu. Ha fet les seves pràctiques dins de la FP, perquè en el seu esport, la majoria de competicions, depèn de l'any, es concentren entre els mesos de març i juliol, i li resulta força complicat només tenint un mes a l'any.

Segons ell, la part positiva de trobar-se en un entorn nou és que aquesta fet “ajuda a desenvolupar coses de les persones que normalment no s'aprenen”. També ens apunta -i mai millor dit- que, en realitat, no hi ha cap lloc en tot el territori nacional en el que puguis millorar esportivament en el tir amb arc. “Tenim un grup d'entrenament que ajuda a millorar tot el possible”. “Si jo fos a casa, no tindria cap lloc per poder tirar a 70m sense passar fred a l'hivern i hauria de pagar jo les despeses de fisioteràpia i psicologia”, lamenta en Miquel Àngel.

Però també existeix una vessant negativa, perquè, a les postres, estar lluny de casa li acaba passant factura… Últimament torna menys per casa que en l'anterior cicle olímpic de Rio, donat el canvi de tècnics, i això fa que poc a poc es vagi cansant. Ell és conscient que segueix al seu lloc perquè vol i perquè té els seus propis objectius, i quan toca entrenar s’hi capfica al 100%. Tot i així, “no estaria malament una mica més de consideració en donar algun cap de setmana lliure per poder desconnectar o anar a casa”. En aquest sentit, s’adapta al que hi ha tot lamentant que “no tens molta capacitat d'elecció”.

En el seu temps lliure li agrada sortir amb la bicicleta de muntanya i jugar a l'ordinador, però acaba socombint moltes més amb la segona opció. Això té una explicació, i és que hi ha moments de la temporada en els quals no es pot permetre el luxe de sortir amb la bicicleta “ni refredar-me a l'hivern, o si tinc ganes de sortir, tampoc puc arriscar-me gaire per si em faig mal als braços o als hombros”.

Sobre les fites esportives assolides fins al moment, enguany en Miquel Àngel ve de competir al Mundial de Tir amb arc, celebrat a Colòmbia, d’on ha tornat com a nové classificat. Era la primera Copa del Món d'aquest any i no estava segur de com aniria. En aquest aspecte, estan treballant la vessant psicològica, la qual han variat fa relativament poc. Certament ell estava excessivament nerviós, però va agafar confiança al veure que no feia gens de vent. Un punt a favor que el va ajudar bastant i que al final li va permetre fer la seva plusmarca internacional, 669 punts. El resultat no està gens malament, però “he d'intentar mantenir-la si vull estar en plena forma i si vull intentar aconseguir una plaça a l'equip que assistirà al Mundial al juny”.

Per ell, l’objectiu primordial ara és classificar-se pel Mundial, on hi vol fer un bon paper que els permeti aconseguir la plaça olímpica per equips. D’aquesta manera, intentaria arribar als jocs de Tóquio en la millor forma possible i lluitaria per pujar al podi i endur-se alguna medalla olímpica a casa. “Sé que és complicat, per les condicions de l'esport no és molt habitual veure les mateixes persones a dalt excepte els Coreans, Americans, tot i que alguns intentem colar-nos”. “Si tens el dia, pots arribar a ser una d'aquestes persones i, en cas contrari, pots caure en les primeres eliminatòries havent fent un bon paper.

En Miquel Àngel no es planteja com s’hi veu ni on vol ser d’aquí a deu anys, ja que ara mateix està concentrat en l'esport i quan es desvinculi de l'alt nivell buscarà nous objectius personals.

Per ell, una de les qualitats més importants que ha de tenir un/a arquer/a és la paciència. També en destaca les ganes de descobrir un esport diferent i, sobretot, l’objectiu de “superar-se a un mateix, que creu-me quan et dic que pot ser molt frustrant”.

Com la immensa majoria d’esports, el tir amb arc també t’aporta uns valors. Molts parlen d’autocontrol, d’aprendre a calmar els nervis i a dominar-se a un mateix, i en aquesta direcció apunta en Miquel Àngel. De totes aquelles virtuts que t’impregna el tir amb arc, des de la seva pròpia experiència afirma que “aprens a controlar els sentiments i a no exterioritzar-los”. Apunta que aquest li ha permès desenvolupar molt el sentit de la responsabilitat, “ja que si no entrenes bé, és impossible que vagis a rendir bé”. “Crec que aprendre a calmar els teus nervis, assolir un autocontrol i ser capaç d’acceptar-te tal com ets, tot i conèixer els teus defectes, és el millor que pots aprendre de l'esport”, sentència l’arquer.

Guarda molts bons records de la temporada de 2016, quan, tot i no haver anat als JJOO, s’ho va passar molt i molt bé. Li queda la satisfacció personal d'haver rendit a molt alt nivell i d’haver fet tot el que tenia a les meves mans. Respecte a fer tot allò que està en les seves mans, ens parla de com prepara una competició quan hi ha un títol en joc.

Ell parteix de la base que la competició serà força complicada i intenta treure-li importància. Li agrada competir sense deixar de gaudir i sempre intenta sumar el màxim nombre de punts possibles. “Sempre parteixes d'una puntuació mitja que saps que pots superar si et trobes còmode i treballes bé”. Per contra, “si no t'has sentit bé durant la competició i saps que potser no arribes a la puntuació mitja estaràs un dia fluix”.

Durant els entrenament de tot l'any, busca la comoditat amb la seva tècnica de tir, junt amb un parell de factors que, coneixent-se, si els aplica, multiplicarà les probabilitats de clavar la fletxa allí on vol. “No és un esport just que t'asseguri uns resultats si segueixes les directrius que toca, perquè hi ha una infinitat de factors i petits gestos que saps que poden fer variar la trajectòria de la fletxa, i que aquesta passi d'anar al 9 o 10 a fer-te un 7…”. Són aquelles coses que sempre ha de tenir en compte i que fan tant peculiar aquest esport.

Per animar a una persona jove a practicar el tir amb arc, en Miquel Àngel li explicaria que és un esport que enganxa i d'un desafiament emocional constant. Malgrat ser un esport individual, “és força divertit i m'agrada molt entrenar amb la gent i passar la tarda tirant fletxes amb ells”.

A nivell nacional, els arquers i arqueres estan a un nivell molt alt en comparació amb èpoques anteriors. “Abans era força complicat que un arquer arribés a les puntuacions que estan fent ara entre 6 o 7 persones i que cada vegada hi hagi més gent capaç de donar la sorpresa”. A nivell local, tenim l'Escola Catalana de Tir amb arc i algún programa de clubs que intenten fer tecnificació, però aquest amaguen un problema. En la vida de l'arquer, “normalment entrenes mínim unes quatre hores al dia per poder rendir i progressar, cosa que és poc compatible amb els estudis i al final saps que molt poca gent pot viure dels ingressos d’aquest esport”.

​​Al club Tir amb Arc Pardinyes, tenim a l'Alícia Forner, que fa tot el que pot per impulsar la base i és la persona que va d'aquí cap allà. “Al final, sempre hi ha un grup d’arquers que progressen, però falta una mica d’empenta per part dels atletes”.

En relació al suport que rep aquest esport, tant per part de la societat com pel de l’Administració, en Miquel Àngel veu complicat aquest recolzament per diversos factors. “És complicat donar-li suport, perquè és un esport que, per les seves característiques, no es pot practicar a qualsevol lloc, les competicions es fan molt llargues i són complicades de seguir”. Per exemple, ens diu que les rondes de classificació poden durar fàcilment 3 hores.

D’altra banda, cal tenir molt en compte les mesures de seguretat. “Nosaltres no podem fer una exhibició a qualsevol lloc com podrien fer uns altres esports, però tinc ben clar que els únics suports que rebo son a nivell anímic per part de amics i familiars”. En l’aspecte econòmic, en Miquel Àngel lamenta la immensa dificultat d’obtenir beneficis en aquest esport. “Sé que si vull optar a suport econòmic, no em val ser campiò d'Espanya, m'ho jugo a la competició més important de l'any com podria ser en el Campionat del Mòn a Holanda”. En cas de no aconseguir-ho, va tirant d’estalvis fins que arribi un altre resultat esportiu bo.

Comparteix

També t'interessarà