Una casulla de vellut de seda brodada dels segles XV-XVIII del Museu de Lleida s’encara amb La falç Llum i Memòria de Guinovart i un relleu d’alabastre (1360-1365) del taller de Bartomeu de Robió. Un revestiment de ciri pasqual del XVI i tres petits llums d’època romana del Museu parlen amb Llum d’oli de Guinovart. O el Crist de Manyanet, que observa imponent Creu Guitarra. Són només alguns exemples que poden contemplar-se a l’exposició Agramuntophitecus. Guinovart, matèria i litúrgia, que es va inaugurar ahir al Museu de Lleida, en el marc de l’Any Guinovart, i que podrà visitar-se fins al 22 de juliol. Tal com va explicar el director del Museu de Lleida, Josep Giralt, l’exposició –coorganitzada entre l’equipament lleidatà i l’Espai Guinovart d’Agramunt– no mostra només l’artista, “sinó també el poeta i l’home compromès políticament i èticament”. I és que la quarantena de peces ofereixen un diàleg entre les obres de Guinovart i objectes del fons del museu, la majoria d’aquests mai exposats anteriorment, a excepció de l’esmentat Crist de Manyanet.
La matèria, la iconografia o les qüestions formals o conceptuals són els aspectes que lliguen les peces entre si conformant una relació molt especial. Malgrat tot, Maria Guinovart, filla de l’artista, va recordar que es tracta d’una mostra “oberta que l’espectador estableixi els seus propis diàlegs”. No en va, un dels lemes del seu pare, va assegurar, era “jo no vull parlar, vull que les obres parlin per mi”.
